| Fotografia: AURELIEN MEUNIER / GETTYEL TRÀGIC ATEMPTAT TERRORISTA al setmanari Charlie Hebdo és alarmant en molts nivells. La investigació està oberta, però tot apunta a jihadistes, musulmans nascuts a França que probablement han tornat de la guerra de Síria. La resposta general ha sigut la que hem vist massa sovint en altres ocasions. Els polítics utilitzen els atacs per vantar-se de la societat democràtica i lliure que presideixen i refermen que són actes d’individus malalts que invoquen la religió com a excusa per imposar les seves idees extremistes. Els ciutadans expressen la seva solidaritat amb declaracions com “Tots som Charlie”. Per desgràcia, no ho som. O, més precisament, amb molt poques excepcions, no som Charlie, i això és un gran problema per a les democràcies liberals de tot el món.

En primer lloc, molts dels defensors més acèrrims de Charlie Hebdo són fans nous i selectius. És sorprenent quants islamòfobs i ultradretans declaren el seu amor per una revista que fins fa poc qualificaven de “drap comunista” (després de la sàtira mordaç de Charlie Hebdo als seus propis herois, de Jesucrist a Marine Le Pen). Aquests són els heroics defensors de la llibertat d’expressió, com Geert Wilders, que volen prohibir l’Alcorà perquè diuen que incita la violència.

Moltes persones no són Charlie perquè Charlie Hebdo criticaria totes les religions i tots els polítics, independentment del seu origen ètnic, sexe, ideologia, etcètera. En conseqüència, els líders de totes les religions i els partits polítics els han criticat. La revista només ha sigut violentament atacada per extremistes musulmans, però això no vol dir aquests siguin els únics que ataquen els seus crítics -fa poc dos membres francesos de la Lliga de Defensa Jueva van ser condemnats per haver col·locat una bomba sota el cotxe d’un periodista antisionista-. És un fet incòmode però innegable que la majoria d’actes de violència política a l’Europa contemporània provenen d’extremistes musulmans, tot i que el 99,9% dels musulmans no són violents.

En segon lloc, moltes persones no són Charlie perquè pensen que els debats democràtics han de ser civilitzats i no han d’incomodar a ningú. El problema és que la “civilitat” és un concepte que significa coses molt diferents per a diferents persones. I és impossible mesurar si la gent està disgustada, i encara menys comparar objectivament fins on arriba el seu malestar. La gent pot enutjar-se per tot, així que, ¿per què la sensibilitat religiosa hauria de tenir una protecció especial?

Al llarg de la història, la “civilitat” s’ha definit d’acord amb els interessos de la classe dominant. L’argument de la “civilitat” s’utilitza gairebé sempre de manera selectiva i oportunista. Hi ha grups que estan protegits del discurs “incivil” i d’altres que no ho estan. Això protegeix aquests grups de la crítica i, a llarg termini, perjudica no només els crítics sinó també els no criticables, que no tenen incentius per reflexionar i millorar.

En tercer lloc, moltes persones no són Charlie perquè tenen por. Molta gent no critica mai res ni ningú obertament, o almenys no critica la gent que té poder. Però fins i tot entre els professionals de la crítica, com ara els còmics i els intel·lectuals, l’autocensura s’imposa com a norma. Es tracten temes relacionats amb els jueus i Israel amb més sensibilitat que en el cas d’altres grups i estats, per por de represàlies professionals, i augmenta l’autocensura a l’hora de parlar de l’islam.

L’alt nivell d’ira i frustració de la població musulmana a Europa pot tenir una explicació. Hi ha una percepció de falta de poder, hi ha qui pensa que els musulmans són discriminats perquè no tenen veu en el sistema polític. El sentiment dels musulmans és que han de dependre de la simpatia de les elits no musulmanes, i aquestes són bastant selectives (fins i tot per part de l’esquerra), o bé recórrer a mesures extrapolítiques, com és l’amenaça de violència.

Permetin-me repetir que aquestes excuses no són acceptables per a accions o discursos violents, però si “nosaltres” esperem d’“ells” que respectin la llibertat d’expressió, aquesta ha de ser total o bé ha de protegir tots els grups de la mateixa manera, i això crec que és impossible. Si “nosaltres” volem que “ells” respectin les regles del joc democràtic (no “les nostres”!), “nosaltres” també hem d’acceptar-los com a ciutadans. Massa sovint, l’islam i els musulmans són tractats com a estrangers. Però la majoria dels musulmans en la majoria dels països europeus són ciutadans, nascuts i criats a Europa. En altres paraules, “ells” són “nosaltres”! Així que, per molt que “ells” hagin de respectar les normes de la societat on viuen, nosaltres hem d’acceptar que aquest també és el “seu” país.

¿Com podem, doncs, avançar de manera constructiva, enfortint les nostres democràcies liberals en lloc de debilitar-les amb brusques reaccions autoritàries?

En lloc de restringir la llibertat d’expressió limitant-la a la “civilitat” o ampliant la legislació contra la discriminació, hem de viure d’acord amb les nostres consignes i abraçar la llibertat d’expressió per a tots, inclosos els antisemites i els islamòfobs. De la mateixa manera, hem de poder criticar i satiritzar-ho tot, dels ateus als cristians, dels jueus als musulmans i dels Verds a l’extrema dreta. Això requereix que no només denunciem els extremistes, sinó també que defensem els que s’hi enfronten obertament, fins i tot abans que siguin amenaçats o assassinats.