ANDRÓPOV HAURIA TRIAT PUTIN. El nomenament l’11 de març del 1985 de Mikhaïl Gorbatxov com a líder de l’URSS sovint s’associa a les recomanacions que hauria fet el seu predecessor, Iuri Andrópov, mort el febrer del 1984. Andrópov, antic cap del KGB i bon coneixedor de les misèries del sistema, podria haver-se referit a Gorbatxov com unapparàtxik capaç de fer reflotar el socialisme real. Però no hi ha cap prova documental de les preferències atribuïdes a Andrópov. Fins i tot alguns analistes rebutgen aquesta hipòtesi i, posats a fabular sobre preferències, s’inclinen per un perfil semblant al de Vladímir Putin. Putin mateix, amb quinze anys més, hauria destacat en les llistes de favorits que entre el 1984 i el 1985 corrien pel comitè central i el politburó. De fet, l’autèntica reestructuració del sistema socioeconòmic rus -i l’obertura a la globalització- la va fer Putin aprofitant la pujada dels preus del gas i del petroli en els mercats internacionals.

El 1982, quan Andrópov arriba al Kremlin, el pes de l’URSS en el comerç global amb prou feines superava el 5% de l’economia soviètica. L’imperi començava a notar espasmes de depressió, culminació de més d’una dècada d’estancament. Aquell 1982, per primer cop, el Gosplan, l’organisme central de planificació econòmica, reconeix que el creixement de la producció industrial és d’un 2,8% i el de l’agricultura un 3%. Si la retòrica propagandística del Gosplan reconeixia xifres tan minses volia dir que els percentatges de la realitat encara eren més baixos. Eren els temps en què la dissidència començava a treure el cap aprofitant que l’URSS es veia empesa a complir l’acte de la Conferència d’Hèlsinki que ella mateixa havia promogut amb l’objectiu -il·lusori- d’imposar per sempre la divisió d’Europa en dos blocs ideològics. Però per al règim la pitjor dissidència no era la política sinó la socioeconòmica, l’actitud entre mandrosa i descreguda que havia fet possible acudits com aquest: “Ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem”.

Mentre consumia els seus últims mesos de vida, Andrópov no pensava doncs en un reformista ni en un socialdemòcrata com a líder per enfrontar-se a la crisi que ofegava l’URSS. Andrópov necessitava un continuista alhora pragmàtic i intel·ligent, i prou dur per imposar mesures impopulars. I aquest home no era pas Gorbatxov, un apparàtxik lleial però alhora massa encuriosit per la vida, massa predisposat a capbussar-se en la complexitat de la societat i la condició humana. Potser per això les elits van dubtar i el recanvi directe d’Andrópov va ser Konstantín Txernenko, que amb prou feines duraria una any. La gerontocràcia s’esquerdava i l’elecció de Gorbatxov pel comitè central va ser més el resultat de la improvisació i de la necessitat que no pas una operació d’estat. Superat per les sacsejades històriques que va haver d’entomar, la indecisió i el tacticisme portarien Gorbatxov a substituir la reesctructuració socioeconòmica -l’autèntica perestroika - per una reforma política que desembocaria en la implosió i la liquidació del sistema.

TOT EL PODER AL KOMSOMOL. Tal com la planteja Gorbatxov el 1996, la perestroika ha de ser un estímul d’eficiència per augmentar la productivitat i la redistribució de la riquesa, i que la gent, alliberada dels hàbits de troc i de desídia, pugui viure millor. Però els acadèmics que assessoren el Kremlin avisen. La sociòloga Tatiana Zaslàvskaia copsa indicis que li fan creure que la perestroika és alguna cosa més que un moviment per reestructurar l’aparell econòmic. “Més aviat -alerta Zaslàvskaia- es tracta d’una revolució de la part democràtica i radical de la nostra societat contra la part conservadora i reaccionària”. És a dir, el que Iuri Andrópov mai hauria beneït. Per tercera vegada en sis dècades, Rússia s’enfrontava a l’experiment de dinamitzar l’economia incorporant-hi elements de propietat privada disfressada d’eufemismes com ara propietat social individualitzda. Els plans econòmics s’assemblaven a la Nova Política Econòmica (NEP) del 1922 -un assaig d’economia mixta estroncada el 1929 per Stalin- i també a les reformes de gestió empresarial engegades per Khrusxov a partir del 1956 i liquidades pel burocratisme de Bréjnev a partir del 1964. Aquest tercer intent arriba a l’URSS en un context d’extrema debilitat. Gorbatxov i el seu equip ho saben i encomanen a la Joventut Comunista -el Komsomol- el paper d’avantguarda dels canvis: els joves com a esperança de futur.

Però no hi havia cap garantia que aquells joves enfilats als despatxos oficials es creguessin de debò la seva missió redemptora. Ni tampoc que la desenvolupessin dins l’ortodòxia marxista leninista. Les noves lleis de cooperatives i d’empreses mixtes serveixen per obrir petites empreses de serveis i bars i restaurants. Un banc oficial mig en fallida, el Menatep, és reflotat exitosament per Mikhaïl Khodorkovski, un jove del Komsomol que amb els anys serà l’home més ric de Rússia i que Putin acabarà empresonant. Els indicis de frau i de corrupció que envolten els nous emprenedors fan vessar la paciència ideològica del sector ortodox del PCUS, que exigeix més control, però ja és massa tard: els primers impulsos desreguladors, afegits als hàbits burocràtics, fan que la inflació es dispari, el dèficit pressupostari augmenti, la producció s’ensorri i les botigues, un cop més -com sempre-, es buidin. La fase diguem-ne continuista-renovadora de la perestroika -1985-1987- ha fracassat, però deixa rastre: s’han creat 16.000 empreses privades que donen feina a un milió de persones. L’URSS comença a viure un procés d’acumulació de capital, l’anomenada economia del Komsomol, que conflueix amb altres actors: administradors de botigues i serveis, alguns lligats a les dotze famílies de la màfia representades al PCUS i, sobretot, una burocràcia en actitud expectant davant la possibilitat d’accedir a immensos recursos. Són els temps de “la privatització abans de la privatització” descrits per la sociòloga Olga Kriixtanóvskaia: la pista on aterrarà el capitalisme salvatge partir del 1992.

El 1986 l’explosió nuclear de Txernòbil havia sacsejat la consciència ciutadana. El règim no havia pogut amagar la catàstrofe i la falta de recursos per aturar-la. Sense vestits de protecció, milers de soldats i de bombers s’hi juguen la vida. Txernòbil serà decisiu per empènyer la glàsnost, la transparència informativa del poder a la societat que, empeltada amb la tradició bolxevic, acaba generant dinàmiques d’agitació i propaganda més que no pas de llibertat de premsa. L’efervescència social anunciada per la sociòloga Tatiana Zaslàvskaia, sumada a la impossibilitat de fer la reforma econòmica dins dels marges de l’aparell, i d’acord amb la ideologia, porta Gorbatxov a plantejar una reforma política.

ENTRE EL PUNY I EL COP D’ESTAT. Una conferència extraordinària del PCUS l’estiu del 1988 posa les bases d’una reforma constitucional i electoral. Els partits polítics encara no són legals, però a tot el territori soviètic es mouen uns 40.000 grups informals que canalitzen el malestar social i polític des de totes les posicions ideològiques. Les eleccions al nou Congrés dels Diputats del Poble, el 26 de març del 1989, són les primeres sense llistes úniques des de la dissolució de l’assemblea constituent per Lenin el 1918. S’ha pogut presentar més d’un candidat a cada circumscripció i a les zones urbanes els vencedors són reformistes pro Gorbatxov, o partidaris d’una perestroika radical, com Borís Ieltsin, el candidat de Moscou que és elegit amb el 89% dels vots. Ieltsin i el dissident Andrei Sàkharov seran els portaveus de Kulak (Puny), el primer grup de diputats opositors al Parlament soviètic. Però en el nou Congrés també emergeix amb força el grup Soiuz, que representa l’ortodòxia comunista en aliança amb l’extrema dreta nacionalista. Radicals i ultres són dos dels quatre elements que ensorraran la reforma. El tercer són les Repúbliques, disposades a exigir l’autodeterminació: el Bàltic, Armènia, Geòrgia, Ucraïna, Moldàvia. Una potent força centrífuga -travessada per uns quants conflictes interètnics- que serà decisiva per intensificar el procés de desestabilització. Finalment, el quart element que esquerdarà la perestroika serà al llarg del 1989 el procés de democratització dels països satèl·lits -que Gorbatxov no atura- i que tenen el seu moment culminant en la caiguda del Mur de Berlín. Al cap d’una any la reunficació d’Alemanya -amb entrada directa de la RDA a la Comunitat Europea i a l’OTAN- provocarà una ofensiva de l’aparell del PCUS contra les reformes que Gorbatxov consentirà, tot i que no podrà evitar el cop d’estat del 18 d’agost del 1991. L’aparell, en no aconseguir el suport de sectors clau de l’exèrcit i de la policia, provoca l’ensorrament del PCUS, i també de la Unió Soviètica, que quedarà dissolta al cap de quatre mesos. En el discurs de comiat de Gorbatxov el 25 de desembre del 1991 destaca un paràgraf: “La societat ha rebut la llibertat i s’ha emancipat políticament i espiritualment. Aquesta és la conquesta principal. Però no en som conscients perquè encara no hem après a utilitzar la llibertat”.

LES XIFRES DE LA TRAGÈDIA. Gorbatxov no va treure rendibilitat de la seva política de desarmament. Les ajudes econòmiques que esperava mai no van arribar, i la tardor del 1991, quan la Unió Soviètica havia entrat en fase terminal, el Kremlin intentava desesperadament aconseguir suports per al pla de rescat ideat per l’economista Grigori Iavlinski: un “Pla Marshall per a l’URSS” basat en la inversió, a fons perdut, per part d’institucions financeres, de 35.000 dòlars repartits en un període de cinc anys. Una teràpia que els occidentals van considerar cara, i de poca rendibilitat ideològica. Wall Street o la City de Londres no van voler aparèixer com a salvadors del que havia estat “l’imperi del mal”, i ja els anava bé escenificar la derrota amb tota la càrrega alliçonadora i d’escarment. Ensorrada l’URSS, l’1 de gener del 1992 l’FMI -a través de l’Institut de Harvard per al Desenvolupament Internacional, dirigit per Jeffrey Sachs- imposa una teràpia de xoc, sense anestèsia. Una desregulació que va provocar una hiperinflació del 2.500%, i un 70% de contracció del PIB. Els salaris van acabar perdent el 78% del valor i les pensions el 60%. Hospitals, escoles i serveis socials van fer fallida. Cap a finals del 1993 a Rússia hi havia 40 milions de pobres, uns 100 milions de ciutadans en situació precària i només entre 8 i 10 milions de persones amb poder adquisitiu semblant al de les classes mitjanes i benestants occidentals.

MALTA POSA FI A IALTA. El 2 i 3 desembre del 1989, quan encara no feia un mes de la caiguda del Mur de Berlín, Mikhaïl Gorbatxov i George Bush es van reunir a l’illa de Malta per posar fi solemnement a la Guerra Freda i a la divisió d’Europa que Churchill, Roosevelt i Stalin havien pactat el 1945 a Ialta. De tornada a Moscou, el 4 de desembre, Gorbatxov reuneix la cimera del Pacte de Varsòvia i anuncia el final de la “sobirania limitada” dels països satèl·lits de l’URSS. S’obria la porta a la reunificació d’Alemanya, que arribaria al cap de deu mesos. Aquella cimera dels aliats socialistes el desembre del 1989 a Moscou va ser el funeral del Pacte de Varsòvia, que es dissoldria al cap d’un any i mig, un cop establerta la retirada de les tropes soviètiques de l’Europa central i oriental. Va ser la culminació de les concessions que el Moscou de la perestroika s’havia obligat a fer des del 1988, quan Mikhaïl Gorbatxov i Ronald Reagan van decidir l’eliminació dels míssils nuclears d’abast mitjà a Europa. El primer desarmament efectiu des del final de la Segona Guerra Mundial.