“Que es mi Dios la libertad”

Què volen expressar els nostres silencis?

L’altre dia, a la meva classe d'espanyol, una alumna musulmana que estava recitant la Canción del pirata d’Espronceda va marcar un silenci en arribar a l’última estrofa: “ Que es mi barco mi tesoro, que es mi... la libertad ”. Jo em vaig quedar mirant-la sense saber com reaccionar. “Ho sento, senyor, no puc invocar Déu així”, va dir-me. I aleshores vaig callar. Ara penso en el que ens diuen aquests dos silencis. El silenci compromès de la noia i el meu silenci d’incomprensió. “Allò que podem dir és possible dir-ho amb claredat: i sobre allò de què no podem parlar, s’ha de callar”, afirmava Wittgenstein. Què és, doncs, el que no sabíem dir en aquells silencis?

Del meu primer any com a professor de secundària a França recordo la descoberta de la festa del Ramadà, l’Eid. Treballava en un col·legi públic d’una zona de classe alta fronterera amb un barri conflictiu, la Duchère, a Lió. En aquell espai quedava més clar que enlloc no pas el xoc de civilitzacions sinó el xoc de classes. El dia de l’Eid faltaven un bon grapat d’alumnes, tots ells veïns del barri de la Duchère i no pas de les adinerades barriades que s’estiren en petits pobles de cases de pedra daurada cap a la zona vitícola del Beaujolais. Al migdia, a la sala de professors, un company va dir el que tothom rumiava en silenci: “Que bé que s’està sense els musulmans”, abans d’afegir: “Jo ho puc dir perquè en sóc un”. Com la meva alumna que no invoca el nom de Déu, aquell company estava silenciant, amb la menció explícita a la cultura musulmana, el nom de les desigualtats. Ens estava recordant que la religió ens va molt bé per no pensar en el que en altres èpoques s’anomenava determinisme social i que avui designem com a multiculturalitat. Així és com hem passat de la lluita de classes al xoc de civilitzacions: silenciant una part de la realitat. Ara bé, la realitat és tossuda, com el silenci, i aquest 2015 n’hem hagut de respectar dos de molt especials, de silencis. Els minuts de silenci en memòria de les víctimes dels atemptats del mes de gener i del mes de novembre. A cada cerimònia, els professors rebíem una consigna clara: calia assenyalar qualsevol acte de menyspreu o qualsevol acció que semblés provocadora. Després dels atemptats contra Charlie Hebdo,alguns alumnes es preguntaven si no era normal que davant les blasfèmies hi hagués extremistes que reaccionessin amb violència. “No dic que estigui bé, però ja se sap que si un provoca...”, havia sentit dir a classe, entre els meus alumnes. Aquest comentari hauria sigut suficient per assenyalar-lo a la direcció, però no ho vaig fer. Primer vaig callar i després vaig continuar amb la meva classe. Aquell dia parlàvem de les misiones pedagógicas i això em permetia no perdre’m en discursos: vaig optar per callar i seguir fent la meva feina.

Que l'educació faci la seva feina és l’ideal que fa que em llevi cada dia per anar fins a la porta d’una aula en què un cartell ens recorda els principis fonamentals de la laïcitat; per arribar fins a l’entrada de l’institut on una noia surt al carrer a l’hora del pati i s’ajusta el vel que ha tret de la cartera utilitzant com a mirall la llauna platejada de la divisa republicana; o per entrar a l’autoservei del menjador, on uns cartells ens indiquen el contingut nutricional de cada plat que s’ofereix aquell dia: al·lergògens, gluten, lactosa i porc. Així, que cada paraula no sigui sinó el silenci de totes les altres, i el pressentiment de la nostra potencial infinitud és, tal vegada, tot el que la laïcitat pot donar com a resposta perquè ningú no es quedi a mitges a l’hora de llegir un poema.

 

Més continguts de

El + vist

El + comentat