Investigador principal del CIDOBPrimer Síria, després l'ordre eurasiàtic. No es tracta de caure en alarmismes barroers sobre les intencions de Moscou, sinó de no perdre de vista que els objectius de la intervenció militar russa van molt més enllà de Síria. Assegurant la supervivència del règim d’Al-Assad -almenys fins a una eventual taula de negociació-, el Kremlin aspira a forçar el seu reencaix amb Occident -amb les sancions com a assumpte prioritari- i, en una sintonia creixent amb la Xina, qüestionar l’ordre internacional de la post Guerra Freda sustentat en el lideratge dels Estats Units.

El president Putin té un olfacte polític inqüestionable i, davant la incerta situació que afronta en el seu context intern -amb les pobres perspectives de l’economia russa-, ha decidit apujar l’aposta al front extern. Les seves opcions es veuen reforçades tant per l’absència de claredat estratègica dels EUA com per la divisió i falta de voluntat dels europeus. Alguns, entre els quals cal citar Alemanya i Espanya, han mostrat una inicial receptivitat al paper de Rússia en aquesta crisi.

La jugada russa ve acompanyada -en una mostra més del control que exerceix Moscou sobre la insurgència- del compliment, per primera vegada, de l’alto el foc a l’est d’Ucraïna. Si a això s’hi afegeix la creixent insatisfacció europea amb la ranquejant transició política a Kíev, tot plegat pesarà i molt en els debats sobre el manteniment de les sancions a final d’any. Putin espera, doncs, obtenir rèdits d’aquesta ostentació de voluntat política. També de la gala de capacitats militars. Rússia està conduint la seva intervenció a imatge i semblança de les fetes pels EUA des del final de la Guerra Freda. Les televisions del Kremlin -una maquinària de propaganda ben greixada- presenten invariablement els bombardejos com una demostració de “precisió” i de “sofisticació tecnològica”. Un aspecte seriosament en qüestió, però que Moscou està rendibilitzant en termes d’imatge. Tant com el llançament des de quatre vaixells al mar Caspi, a més de 1.500 quilòmetres de distància, de 26 míssils de creuer contra objectius a Síria. Una imatge que inevitablement evoca els llançaments efectuats per l’exèrcit nord-americà el gener del 1991 en el context de la primera Guerra del Golf, que va ser el primer conflicte de la post Guerra Freda. Amb aquesta ostentació de voluntat i de capacitats Moscou llança un missatge tant a les Repúbliques centreasiàtiques -díscoles en la confrontació amb Occident, però preocupades pels avenços de l’ISIS a l’Afganistan- com a l’Iran i a la Xina, vectors clau en els plans del Kremlin per replantejar l’ordre vigent en el Rimland eurasiàtic.