Reportatge

La set il·limitada de l'Índia

Gestió poc sostenible i contaminació de l’aigua

La població índia, camí de ser la més nombrosa del món, creix com si no hi hagués límits. Però el que no és infinit és l’aigua, un recurs sobreexplotat del qual depenen més de 1.200 milions d’habitants. L’escassetat d’aigua és un dels principals desafiaments del país, i alhora silenciats. L’Índia, país de contrastos, viu entre inundacions i sequeres. Les pèrdues de collites han portat al suïcidi 300.000 agricultors en tres dècades. Els dos últims monsons han sigut suaus: cent embassaments estan a un 30% de la seva capacitat i al març la central elèctrica de Farakka, a Bengala, va tancar de manera temporal per falta d’aigua al canal del Ganges.

El problema no és només quanta aigua queda, sinó en quines condicions està. El Ganges és un dels rius més contaminats del món perquè és on van a parar les aigües residuals i deixalles industrials de gran part del nord de l’Índia. 3.600 milions de litres bruts generats al dia davant de 55 plantes de tractament que només poden netejar uns 1.000 milions de litres d’aigua diaris. El Brahmaputra pateix en l’època seca i el Yamuna és un abocador “gairebé mort”, segons la Junta Central de Control de la Pol·lució. Aquest organisme assenyala en un dels seus informes que 8.400 quilòmetres de 290 rius, greument contaminats, són incapaços d’allotjar vida aquàtica. Les autoritats reconeixen que els projectes de neteja han sigut insuficients. “Els rius són considerats una víctima necessària pel govern per augmentar el creixement i el PIB”, afirma Himanshu Takkar, de la Xarxa del Sud de l’Àsia de Preses, Rius i Població, en referència a les creixents necessitats d’energia elèctrica.

Sota la superfície, la situació no millora. L’aigua subterrània viu una explotació “excessiva”, un carreró sense sortida: se n’extreu més de la que es reposa de manera natural. “Hi ha una absència d’entesa i esforç per protegir els mecanismes de recàrrega de les aigües subterrànies i falta un intent seriós per regular-la”, assegura Takkar. La legislació sobre aquest tipus d’extracció va néixer el 1970, però és feble i cada estat l’aplica a la seva manera. “El problema és que l’aigua no té cap títol específic de propietat, de manera que l’amo té dret a extreure tota l’aigua del seu terreny”, lamenta Anamika Barua, directora executiva del consorci Saciwaters, que considera que el descens de l’aigua subterrània és “alarmant” perquè el 60% del reg agrícola i el 85% de l’aigua potable se sustenten amb la seva explotació. En el fons, el que perviu és la sensació que aquest recurs és il·limitat. I això, en ciutats com Delhi o Bombai, amb més de 20 milions d’habitants, són moltes aixetes obertes. Les seves plantes de tractament no donen l’abast. “No estan equipades per fer-ho amb seguretat. La majoria estan obsoletes”, assegura Barua. L’aigua residual, després de l’ús humà i industrial, torna pitjor al riu. Tractar-la per reutilitzar-la és un procés que està ara mateix en una fase “molt incipient”. “Què passa aleshores?”, es pregunta Shripad Dharmadhikary, del centre d’investigació hídrica Manthan Adhyayan Kendra. “En molts llocs la qualitat de l’aigua que utilitzen els ciutadans per beure i per a altres usos no és bona”, es respon. Si no és per problemes naturals, com la quantitat d’arsènic que té, és per la contaminació industrial. Segons el Banc Mundial, el 20% de les malalties estan relacionades amb la mala qualitat de l’aigua.

El sol és fort al migdia, i Nitin Kumar, un veí del sud de Delhi, beu d’una aixeta municipal. Es fia que sigui aigua filtrada. “En realitat, no tinc cap més opció”, matisa. L’alternativa és l’aigua envasada, a 20 rupies el litre, una indústria emergent amb centenars de marques a l’Índia. “Moltes són una estafa: les omplen en aquestes aixetes i segellen l’ampolla perquè sembli nova”.

El govern mira de solucionar la crisi de l’aigua a través d’embassaments, preses i canals faraònics que van dels rius cabalosos als desèrtics. “Aquests plans comporten impactes ambientals massius. És abismal l’historial de persones desplaçades pel reassentament d’aquests projectes”, assenyala Angela Sengupta, del Centre de Ciència i Medi Ambient. Tots els experts hi coincideixen: l’Índia necessita solucions més sostenibles.

Més continguts de