El meu món soviètic: llibres que m'han ajudat a explicar l'URSS

Ryszard Kapuscinski em fascinarà i m’influirà mitjançant 'El imperio' en la manera d’explicar l’espai postsoviètic

Visc en un entorn familiar catalanista i republicà, som a la tardor del 1956, i jo sóc un nen a qui li queden gravats els comentaris dels seus pares sobre com és d’horrorosa l’entrada a sang i foc dels tancs soviètics a Budapest.

Al cap d’uns anys descobriré que una de les peces clau en la gestió política d’aquella matança es deia Vladímir Kriuixkov, que arribaria a ser cap del KGB i un dels cervells del cop d’estat contra Mikhaïl Gorbatxov a Moscou l’agost del 1991.

L’últim episodi de la Unió Soviètica el vaig poder viure en directe. Per sempre més aquells fets de la tardor de 1956 van condicionar els meus impulsos de compromís polític. Al cap de deu anys, el 1966, la publicació -en català- del llibre de François Fejtö Hongria 1956: socialisme i llibertat em confirma el rostre més viscós de la realitat soviètica que jo ja havia intuït. L’assaig crònica de Fejtö inclou un autèntic toc d’alerta als dogmàtics: un pròleg de Jean-Paul Sartre -poc sospitós de ser procapitalista- que acaba dient: “En aquesta època torbada per les mentides i per la violència, el que ens cal és això que ens doneu sobre Hongria: la veritat”.

I ja no em trauria del cap la idea de rescatar la veritat amagada en aquell món ideològic i geopolític tan complex com venerat; tan dens com inspirador de malfiança. Per això l’estiu del 1971, mentre feia el servei militar i en hores de guàrdia, m’endinso en Un dia d’Ivan Deníssovitx, d’Aleksandr Soljenitsin, i topo amb la descripció de com era la vida en un camp de concentració de Stalin: “[...] Aquí, minyons, impera la llei de la Taiga. Però també s’hi pot viure. Us diré qui se’n fa l’estella al camp: el qui llepa els plats, el qui posa afecte a la infermeria i el delator que va a trucar a la porta dels responsables dels serveis de seguretat”. Perfils que hauria pogut descriure perfectament Viktor Frankl en el seu llibre L’home a la recerca de sentit o Imre Kertész, el premi Nobel hongarès mort a finals de març, a Sense destí. És així, vestit de militar de l’exèrcit espanyol, que descobreixo que el Gulag va ser un Auschwitz sense xemeneies.

Al cap de vint anys, quan la Unió Soviètica cau a trossos, Jacques Lesourne i Bernard Lecomte, en el llibre L’après communisme -en espanyol Después del comunismo -, em donen les claus del perquè del daltabaix quan encara no havia culminat: el llibre s’havia publicat el 1990, un any abans. L’anàlisi que més m’impacta és la definició del règim soviètic com a “hiperestable”. I què volen dir Lesourne i Lecomte? Doncs que un sistema estable s’adapta a les pressions internes i externes, i un d’hiperestable “absorbeix els xocs com la pasta de modelar o el formigó, sense que cap impuls local es transmeti a tot el cos”. I el cos, el règim, s’acaba esquerdant per tot arreu.

Consumada la catàtrofe, Ryszard Kapuscinski em fascinarà i m’influirà mitjançant El imperio en la manera d’explicar l’espai postsoviètic, fins al punt que més d’un cop em sorprendré a mi mateix escrivint en to kapuscinià. Amb la sobrietat del reporter, alhora profund analista, Kapuscinski és capaç tant d’explicar el que es diu a les cuines i els mercats com de formular rigorosos diagnòstics polítics. El imperio deixa clar -com va començar a saber Jean-Paul Sartre el 1956- que la felicitat dels éssers humans i de les societats on conviuen no es pot planificar.

Més continguts de