Víctimes de les FARC al centre de l'acord

Les negociacions de pau han transformat els protagonistes

L’acord sobre víctimes del govern i les FARC, revelat el 15 de desembre a l’Havana, deixa veure no només que la pau és més a prop, sinó també que les víctimes han aconseguit fer-se sentir i tenir un lloc central dins el procés de pau a Colòmbia, i sobretot que les mateixes negociacions han transformat els protagonistes de la taula. Però aquest consens en el tema de les víctimes té el seu preludi a Bojayá, un poble del departament del Chocó, on el 2002 una bomba va acabar amb la vida de 79 persones.

Al barri de Bellavista, el 6 de desembre del 2015, vora l’església, sota el sol i en cadires de plàstic blanques, més de 600 víctimes es van asseure davant d’una delegació de les FARC. Esperaven sentir el reconeixement d’un crim que els va marcar per sempre, entre mirades fixes, alguns amb llàgrimes als ulls, i tots enmig de la solemnitat observaven com la insurgència donava la cara. Les víctimes havien anat a l’Havana. Ara el procés de pau de l’Havana anava cap a les víctimes. Les víctimes havien anat arribant en llanxes a Bellavista, avui pràcticament deshabitat, després que el 2002 les FARC tiressin dues bombones de gas contra els paramilitars, que van utilitzar la població com a escut. Les bombones, una arma prohibida i de difícil direcció, van caure dins de l’església, en la qual van morir 79 civils, i un centenar de persones van resultar ferides.

Bojayá va posar al descobert totes les perversions de la guerra. Va mostrar fins on la confrontació invocada en defensa de les comunitats acabava fent-los mal, destruint-los, provocant la mort, portant el mal, la crueltat i la desesperança. I precisament tot l’impacte de la guerra va caure sobre els més febles: els infants i la gent gran. Amb Bojayá, la guerra a Colòmbia es va quedar sense arguments. Alhora, Bojayá ens va assenyalar que la massacre és una expressió de la violència, però no l’única, i la violència no se circumscriu només a una data, a un lloc o a unes víctimes. La responsabilitat per la massacre és diferent de la responsabilitat més general per la violència a la regió.

Des del 18 de desembre del 2014, després de la primera visita de les víctimes de Bojayá a l’Havana, aquest col·lectiu va començar un procés i un treball diari centrat en la reclamació dels seus drets, en la consulta a les comunitats de la regió i en la possibilitat del perdó. D’aquesta manera, des de Bojayá ens van oferir a tots a Colòmbia una profunda lliçó de pedagogia social que va potenciar el seu significat en el context de les negociacions.

La cerimònia del 6 de desembre, amb una obra de teatre juvenil i la veu de les víctimes, solemne i austera, va enfrontar la insurgència a les seves pròpies víctimes i a les delegacions de la comunitat afectada per la guerra; els va permetre reclamar explícitament en el seu territori: que això no passi mai més aquí. L’escena va permetre veure cara a cara el poder disminuït d’un guerrer i el poder moral d’una víctima.

Bojayá és una fita en la construcció de la pau. Les víctimes van aconseguir una acceptació de responsabilitat per part dels perpetradors i en el seu propi terreny, el seu poble. Al mateix lloc de l’oprobi, les víctimes van preparar el procés amb sentit de procés, no de conjuntura. Amb sentit de reconciliació, no de revenja. La manera com es va estructurar i formalitzar la trobada del 6 de desembre va enviar un missatge profund per als pròxims actes de reconeixement de responsabilitats que la territorialització de la convivència seguirà demanant. La comunitat de Bojayá va mostrar al país i a aquest procés de pau que les tasques són de llarga durada, en la seva gestació i en la seva continuïtat. Que en actes d’aquesta naturalesa no només la insurgència (en aquest cas), o qui sigui en d’altres, ha de respondre a les exigències de les víctimes, sinó que la reparació i la reconciliació només són possibles si hi ha resposta efectiva a aquestes exigències, i no una instrumentalització de les seves expectatives.

Les víctimes de Bojayá ens van mostrar el que significa construir un teixit de garanties per a les comunitats i van projectar tasques i exigències concretes a l’estat, a la insurgència i a la societat. Les víctimes ens ensenyen i ens diuen avui: la reconciliació és un acte que ens ha de comprometre a tots perquè la pau sigui un procés de no-retorn.

Més continguts de

El + vist

El + comentat