BarcelonaEl 2016 hauria de ser l’any de la refundació del projecte europeu però, per a això, caldria primer que els Vint-i-vuit es posessin d’acord sobre què esperen de la Unió. La UE acaba de tancar un dels anys més complicats. Quatre crisis simultànies –la llarga debilitat de l’eurozona, la crisi dels refugiats, la presa de consciència sobre l’amenaça terrorista a l’interior de les seves fronteres i el pròxim referèndum per a la continuïtat del Regne Unit a la UE– esquincen la Unió. Per primera vegada els líders europeus són més conscients que mai d’aquesta nova interdependència global que fa que conflictes, guerres i desplaçaments de població lluny de les seves fronteres acabin tenint conseqüències directes dins el territori comunitari. I, una vegada més, Brussel·les ha sigut incapaç de gestionar aquests nous reptes, per falta d’eines i de confiança política d’uns líders preocupats sobretot per les opinions públiques.

El 2016 serà un any decisiu per al futur de l’acord de Schengen de lliure circulació de persones. Entre 1,2 i 1,4 milions de sirians van arribar a Europa durant l’any passat. Tot i que la Comissió calcula que el nombre de refugiats es reduirà a la meitat aquest any, la UE ha fet del control de fronteres una de les seves prioritats, però també l’ha convertit en l’excusa perfecta per escenificar els recels que hi ha entre socis europeus i apuntar-se, en alguns casos, a un discurs xenòfob i proteccionista propi de l’extrema dreta.

La UE debatrà, aquest any, com reforma Schengen i això pot obrir una nova esquerda. Des d’algunes capitals ja ressona una nova amenaça contra una Grècia aclaparada per la impossibilitat de guardar una quilomètrica frontera marítima. Els que abans la volien fora de l’euro, ara la volen fora de Schengen. Altre cop l’Europa dels bons contra la dels dolents. La de la suposada superioritat que fa, per exemple, que els ministres de l’Interior d’Alemanya, Àustria i el Benelux s’hagin arribat a plantejar, al marge dels seus socis, la creació d’una nova zona de lliure circulació només per a ells. I és en aquest escenari de malfiança que la UE haurà de trobar la manera de seguir col·laborant per aturar una amenaça terrorista que no es resoldrà únicament amb el desplegament de soldats armats als mercats de Nadal i festes de Cap d’Any que s’han organitzat en bona part de la Unió. L’intercanvi d’informació policial i dels serveis d’intel·ligència continua pendent.

La UE necessita urgentment un nou discurs sobre què significa avui ser europeu, sobre els guanys d’un projecte que continua funcionant com una de les primeres potències comercials del món, sobre quin compromís vol tenir la Unió amb el món que l’envolta. Els líders europeus haurien de saber perfectament què volen d’aquesta UE abans de començar a negociar amb el Regne Unit sobre què estan disposats a canviar i a cedir perquè els britànics no marxin. El 2016 serà l’any que el primer ministre David Cameron decidirà el futur del Regne Unit a la Unió però també es pot convertir en l’any que transformarà definitivament el projecte europeu. En quin sentit? Encara s’ha de decidir.