Carlos Martín-Novella

Subsecretari de l'IPCC, el grup de científics climàtics de l'ONU Premi Nobel de la Pau

Les emissions no deixen de créixer i els plans que han presentat els països de cara a París no les aturen. ¿Ja és massa tard per frenar el canvi climàtic? El canvi climàtic és imparable. No és que hagi de passar, és que ja està passant. En tenim evidències. El que s’és a temps és d’evitar els pitjors escenaris. En la nostra última avaluació hem vist que en l’escenari que en diem business as usual -és a dir, que no es faci res- la temperatura mitjana global pot pujar molt més de 7ºC en alguns llocs, i en certes zones del món fins a 10ºC. El que l’IPCC va preveure és que a nivell global una pujada de temperatura mitjana de 2ºC és assumible. Amb l’augment de dos graus alguns estats desapareixeran, algunes illes del Pacífic desapareixeran segur, però la gent que hi viu es podrà acomodar. Si pugem més de dos graus els efectes seran molt més difícils de gestionar.

Són precisament aquests països insulars i també moltes ONG els que encara reclamen que l’objectiu sigui no passar dels 1,5ºC en lloc dels 2ºC. ¿Vostès hi estan d’acord? Nosaltres no fem recomanacions, diem el que científicament pot passar en cada cas. Van ser els polítics, en el seu moment a Copenhaguen, els que van decidir que com que 2ºC és assumible es proposarien això com a objectiu. No és que nosaltres ho hàgim recomanat, ells han considerat que això és el que poden aconseguir. El que passa ara és que els països han presentat els seus plans nacionals i, segons l’avaluació de diverses organitzacions, si s’apliquen així la temperatura pujarà més de 3ºC. Alguns estudis diuen fins i tot 4ºC.

L’ONU diu que seran 2,7ºC... Ja dic que hi ha diversos estudis: alguns diuen 2,7ºC però d’altres diuen 3ºC, 4ºC o gairebé 5ºC, depenent de la metodologia. En tot cas, és millor que l’escenari on érem sense aquests plans, perquè sense fer res de res pujaria molt més, però 3ºC graus encara és moltíssim. Ja s’ha constatat una reducció en la productivitat de les collites de blat, blat de moro i arròs a nivell global. Si continua augmentant la temperatura, això s’accentuarà més. Al mateix temps la població mundial està augmentant i es preveu que el nivell del mar pujarà, i les zones més productives acostumen a ser costaneres. I la majoria de la població mundial viu a les costes, incloses les grans ciutats. Posa tot aquest còctel al mateix got i t’imagines el que pot passar. Si pugem més de 2ºC, l’estructura social i la manera que tenim d’entendre la societat canviaran.

Llavors vostè és pessimista? És millor tenir aquests plans dels estats que no tenir-ne cap, però no tenen l’ambició necessària. La idea és que es vagin revisant periòdicament per fer-los més ambiciosos. La manera optimista de veure-ho és que a Copenhaguen molts països es negaven a prendre mesures, i ara ja tots accepten que han de fer alguna cosa. A Copenhaguen no hi havia una meta i ara els 2ºC es consideren irrefutables. Però l’aspecte negatiu és que ja tenim aquí els impactes, allò que en l’informe del 2007 dèiem que podia passar, en l’informe del 2014-15 diem que ja està passant. Ja no podem parar el canvi climàtic ni tan sols si frenem totes les emissions ara mateix. Ja no hi ha qui ens salvi dels... no diré els 2ºC però a finals d’aquest mateix any ja haurem pujat 1ºC. Això vol dir que hem consumit la meitat de l’anomenat pressupost de carboni: les emissions que pot acumular l’atmosfera abans d’arribar a aquests 2ºC. La majoria del pressupost ja està consumit i, si veiem les expectatives de creixement en les emissions, el que queda es consumirà aviat. Alguns diuen que costa massa diners adaptar-se i mitigar-ho, però si no fem res encara costarà més. L’IPCC estima que el cost econòmic per afrontar el canvi climàtic (no sobrepassar els 2ºC) és el 0,06% del creixement del PIB mundial (no del PIB, sinó del creixement). És poquíssim i, si es té en compte el que ens costarà no fer res, no hi ha pretext possible. Algú va dir: “L’Edat de Pedra no es va acabar perquè s’acabessin les pedres. I l’edat del petroli no s’acabarà amb la fi del petroli”. L’IPCC ja ha dit que la majoria de reserves de petroli s’hauran de quedar al subsòl.

Com mesura l’èxit o el fracàs de París? Jo crec que l’èxit de París ja s’ha aconseguit, que són els compromisos dels països per iniciar el procés. Hi ha un acord polític d’acabar amb les emissions: els estats en el seu conjunt estan d’acord a acabar amb els combustibles fòssils. És un objectiu que si l’hagués proposat algú als anys 90 -incloses les ONG més radicals- l’haurien tractat de boig.

La descarbonització a finals de segle que fins i tot els països del G-7 van demanar. Sí. Això marcarà un abans i un després si es tanca aquest acord global a París. Després hi ha un segon nivell per calcular l’èxit de París: la rapidesa i l’eficiència d’aquest procés. Però, en tot cas, per ràpid que es vagi, mai s’hi anirà prou, perquè ja hi ha un nivell de canvi climàtic indefugible. A l’augment de 2ºC ja hi estem abocats.

Quedar-nos sota els 1,5 ºC ja és impossible? És possible, però cal mirar-ho des del punt de vista del realisme polític. Està calculat que els processos legislatius porten de 5 a 7 anys fins que s’apliquen adequadament. Per tant, si s’acorden unes mesures ara i s’apliquen a través de les legislacions nacionals, i la indústria s’hi ajusta, començaran a tenir efectes sobre el terreny d’aquí 10 anys (si es compleixen). Això ens situa al 2025. Si volem complir l’objectiu dels 2ºC, l’IPCC va advertir que el 2030 cal fer el punt d’inflexió en les emissions. Si l’objectiu en lloc dels 2ºC el volem posar als 1,5ºC, calen unes mesures més dràstiques i profundes, i que la legislació s’apliqui molt més ràpid. No és impossible, però el marge que tenim és petit. Hem perdut 20 anys: el 1988 vam fer el primer informe que deia que passava alguna cosa i al segon informe ja vam dir que els efectes ja eren aquí. Amb el primer informe es va crear la Convenció del Canvi Climàtic de l’ONU, amb el segon es va aprovar el Protocol de Kyoto. Mai ha sigut prou, és massa poc i massa tard i ara som en un punt en què el marge de maniobra ja és molt curt.

L’IPCC pot ser el mecanisme independent que mesuri el compliment del tractat de París? L’article 10 del tractat, vols dir. No se’ns ha demanat. Ara per ara no fem avaluacions d’actuacions polítiques, però si se’ns demanés ens hi hauríem de posar. Però és una qüestió delicada políticament. L’article 3 sobre mitigació diu que, quan elaborin els seus plans, els estats utilitzin les unitats de mesura de l’IPCC perquè siguin comparables. Aquí ja se’ns dóna una funció, perquè fins ara alguns països acceptaven els nostres criteris i altres no. Després hi ha l’article 10, que diu que caldrà avaluar les mesures aplicades però no es diu qui ho farà. Pot ser l’IPCC, el PNUMA o una altra organització. Però si no s’arriba a cap acord, algú ho farà. Encara que siguin d’ONGs, sortiran avaluacions, i llavors caldrà posar-se d’acord perquè es facin d’una manera més acceptable per a tothom.

Si no apareix un objectiu global de reducció d’emissions al tractat, que l’IPCC va fixar en 40%-70% el 2050, serà un fracàs? A nivell científic si s’estableix l’objectiu global dels 2ºC això implica necessàriament aquesta reducció d’emissions, segons els nostres estudis. Així que, per a nosaltres, fixar els 2ºC seria suficient.

Per aconseguir aquesta fita, quina transformació ha de fer la societat? Cal començar per canviar els hàbits. És fàcil, com no deixar les coses en standby, però si no t’has educat així des de petit és més difícil. Primer, reduir el consum d’energia i després canviar les fonts d’energia. Però ja hi ha moltes coses que estan canviant, i no perquè hi hagi una legislació que ho digui, sinó perquè la societat ho comprèn. Si hi hagués un marc global eficient, les coses canviarien més i millor, però no s’ha d’esperar que d’altres facin alguna cosa. Cadascú ha de fer ja el que pugui.