Estat de cartró pedra a mida del kremlin

Geòrgia, Abkhàzia, Ossètia del Sud, Nagorno-Karabakh: conflictes intermitents amb l’etnicisme de fons

El clima suau d'Abkhàzia, semblant al del Mediterrani, permet collir i assaborir bones mandarines. I tot i que la Unió Soviètica estava caient a trossos, els estonians Ivo i Margus van renunciar a recuperar la fredor bàltica i van decidir continuar fent d’agricultors en un Caucas que bullia. Què se’n va fer de l’Ivo i del Margus, i què va passar a Abkhàzia quan es va voler independitzar de Geòrgia? La història l’explica el film Mandarines, una producció estoniana però dirigida pel georgià Zaza Uruixadze. La pel·lícula exposa el fracàs de l’agermanament entre pobles de l’URSS, que potser sí que podia arribar a existir en alguns racons protegits de la contaminació dels nacionalismes ètnics. Mandarines parla de grangers estonians intentant posar pau entre milicians abkhazos i soldats georgians, tots plens d’odi, fent servir només un incert internacionalisme agermanador, i el sentit comú. El guardonat film acaba mostrant el vessant més dur de la realitat: com relacions fràgilment rehumanitzades poden finalment ser estroncades per la ignorància associada a la violència. Les expulsions massives i els assassinats van afectar més de 250.000 persones, pràcticament tota la població georgiana d’Abkhàzia. Una espantosa neteja ètnica. Ni l’Ivo ni el Margus van poder evitar que se’ls emportés aquell esclat del 1990: la seqüència més sagnant de la intermitent cronologia d’un dels conflictes més congelats i descongelats dels que va generar el daltabaix soviètic. Tant és així que l’exitosa estrena de Mandarines l’any passat va coincidir amb els 25 anys del primer espasme violent. I, ara que la pel·lícula ja ha assolit la seva maduresa comercial camí de les filmoteques, el conflicte continua fent batzegades dins el seu oscil·lant estat de congelació: Abkhàzia és un territori que Geòrgia reclama com a part de la seva sobirania, però que Rússia ocupa des del 2008, donant-li el tracte d’estat independent i/o de protectorat, segons li convé.

L’operació armada del Kremlin de l’agost del 2008 contra Geòrgia, i la definitiva ocupació d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, anunciava l’escalada russa sis anys després a l’est d’Ucraïna, i l’annexió de Crimea. El de l’estiu del 2008 és el primer símptoma del desplegament de l’ideari de Putin sobre la “Gran Rússia” i el restabliment de l’espai imperial que havia representat la Unió Soviètica. Les poblacions d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud -unes àrees on es barregen musulmans i cristians ortodoxos- se senten més a la vora de Rússia que no pas de l’imaginari cultural cristià occidental hegemònic de Geòrgia. Aquests últims mesos, aprofitant el conflicte d’Ucraïna, Putin està intentant imposar un encaix definitiu d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud, que ja no amaguen la seva condició de protectorat d’ençà que fa un any van acceptar un nou tractat de fronteres. Els dos països estan disposats a establir vincles confederals amb Moscou, que els ofereix integrar-se dins la seva amalgama d’organismes geopolítics: la CEI -la Comunitat d’Estats Independents que va substituir l’URSS i que es manté en estat de semiletargia-, l’OTSC -l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, l’anomenada OTAN de Putin- i també la Unió Econòmica Euroasiàtica. Potser Abhkàzia i Ossètia del Sud acabaran integrant-s’hi amb fesomia pròpia. O potser el Kremlin decidirà, quan li vagi bé, posar fi definitivament a aquests dos estats fantasma que només han estat reconeguts per Veneçuela i Nicaragua.

Nagorno-Karabakh, camí dels 30 anys

A aquesta regió de població armènia només la reconeix l’estat australià de Nova Gal·les del Sud. I el reconeix com a subjecte jurídic i polític amb dret d’autodeterminació però no pas com a estat independent autoproclamat amb el nom de República d’Artsakh. El conflicte es manté pràcticament estàtic d’ençà que va esclatar el 1988, quan el govern reformista de Mikhaïl Gorbatxov feia els primers i estèrils passos per fer de l’URSS un autèntic estat plurinacional. L’enverinat estatus administratiu de Nagorno-Karabakh seria el detonant del conflicte ètnic: una regió poblada del tot per armenis cristians formava part d’una república, l’Azerbaidjan, de religió musulmana i cultura turca. ¿No ho veien venir, els dirigents de la perestroika, que a la més mínima flexibilització política els armenis trencarien amb els àzeris turcmans, a qui veien com a còmplices del turcs otomans que van perpetrar el genocidi del 1915? Les primeres exigències armènies sobre Nagorno-Karabakh van ser contestades per l’Azerbaidjan amb els pogroms de Sumgait, el 1988, i el de Bakú, el 1990, detonants d’una enèsima neteja ètnica. Tot això mentre la població àzeri i kurda fugia de les zones de majoria armènia per por a les represàlies. Un cop dissolta l’URSS, el conflicte de Nagorno-Karabakh s’ha mantingut en una congelació gairebé estàtica. Rússia ha rendibilitzat aquesta situació exercint-hi un paper pacificador, que li facilita tractar la República d’Armènia com un estat tutelat del qual ha obtingut mà d’obra qualificada i barata. Alhora, Moscou no ha deixat de tenir els àzeris en el punt de mira: no només perquè l’Azerbaidjan no ha renunciat a la sobirania de Nagorno-Karabakh, sinó també per la condició de virtual aliat de l’OTAN i proveïdor d’un grapat de petrolieres occidentals.

Una immensa diàspora

Possiblement la ferida entre armenis i àzeris que es manté més oberta, el gran ressentiment mai superat, són els pogroms de Sumgait i Bakú, on es calcula que van ser assassinats 200 armenis i uns 20.000 van haver de fugir. Els que van anar a Armènia, perquè en conservaven la llengua i la cultura, van tenir més sort que no pas els armenis russificats, que es van estimar més refugiar-se a Moscou o en altres zones de Rússia. Molts eren professionals qualificats i professors que temien que Armènia els menystingués perquè desconeixien la llengua pròpia. Però també perquè creien que la “Mare Rússia” els rebria com a fills pel sol fet d’haver-la triat. La majoria van ser tractats com a refugiats i com a estrangers, i confinats en albergs atrotinats com l’Hotel Iúsnaia, a l’avinguda Lenin de Moscou. Amuntegats en corredors foscos i cambres pudents, mai se’ls va donar l’oportunitat d’una vida millor amb uns mínims de dignitat. El drama dels armenis-russos supervivents dels pogroms no és diferent del dels 25 milions de russos que van quedar fora de les fronteres estrictes de Rússia després de l’esclat de l’URSS. En les últimes cinc dècades no han deixat de sentir-se abandonats pels governs de Moscou, sobretot durant el mandat de Borís Ieltsin. També s’han vist amenaçats per imprevisibles esclats etnicistes, especialment els que podrien ser instigats al Caucas o a l’Àsia Central. Ara, la contundència de Putin alleuja el sentiment d’expatriació i diàspora d’aquests milions de russos que saben que l’amo del Kremlin els garanteix un principi bàsic: que allà on viuen russos serà considerat “terra russa”. Un principi no menys etnicista que el d’altres grups nacionals encara en conflicte a l’antiga URSS.

Més continguts de

El + vist

El + comentat