Diumenge Planeta 18/03/2016

Un estat d’esquena al poble

La guerrilla s’ha fet forta en unes zones rurals oblidades, sense serveis i pobres

Iván M. García
3 min
Un estat d’esquena al poble

BarcelonaL'exsenadora colombiana Piedad Córdoba va entrevistar al setembre Timochenko, el líder de la guerrilla de les FARC. L’entrevista va ser a l’Havana, la va retransmetre la cadena Telesur i va durar tres hores. Durant la xerrada, Piedad Córdoba li va comentar: “Fa un mes i mig vaig ser a Puerto Rico i els camperols es preguntaven qui els protegiria quan la insurgència entregués les armes”. I el guerriller va contestar: “Doncs sap què ens han dit a nosaltres? Per què no ens deixeu les armes per defensar-nos?”

És el tòpic. L’absència d’estat ha donat peu a la presència de grups armats a Colòmbia. Però si bé les FARC han aprofitat l’absència de força pública a certes zones per fer-se forta, a la majoria de municipis sempre n’hi ha hagut. Precisament, per combatre la guerrilla. Pel que fa als paramilitars de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), aquests van actuar sempre en connivència -de vegades amb la col·laboració- de l’exèrcit. No es tracta de si hi ha presència estatal a les zones rurals o no, sinó “com es fa aquesta presència -assenyala Camilo González, director de l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (Indepaz)-. S’ha prioritzat l’exèrcit en lloc de mestres”.

“Es tracta d'absència d’estat social de dret, que va més enllà de la seguretat i abasta necessitats bàsiques de la població”, apunta Lina María González, de l’Observatori per l’Autonomia i els Drets dels Pobles Indígenes a Colòmbia (ADPI). Segons les Nacions Unides, 13 dels 48,3 milions d’habitants del país viuen en la pobresa. El 43% dels colombians consideren que pateixen inseguretat alimentària i més del 60% de les llars rurals no tenen accés complet als serveis socials bàsics, com aigua i sanitat. “Les institucions estatals estan controlades per elits locals. Així, l’exercici de dret de la ciutadania està sotmès al clientelisme”, assegura González. I també a la corrupció. “El Carmen de Bolívar té 90.000 habitants. Des del 1955 han intentat construir un aqüeducte cinc vegades. I no ha sigut possible fins a l’any passat, en el sisè intent. Aquesta població ha estat sense accés a aigua potable perquè els clans polítics locals han robat els diners”, continua González.

D’altra banda, el Pla de Desenvolupament de Colòmbia es basa en megaprojectes extractivistes. La majoria de companyies estrangeres que “acaben atemptant contra les poblacions, exacerben conflictes ambientals, socials, etc.”, assegura Víctor Barrera, investigador del Centre de Recerca i Educació Popular (CINEP).

Un exemple és la situació que viu el desèrtic departament de La Guajira. La sequera està causant la pèrdua de cultius de la comunitat wayúu -uns 400.000 indígenes- i casos de desnutrició. En els últims vuit anys han mort 294 menors de 5 anys. D’aquests, 26 el 2013, 48 el 2014 i 37 el 2015, segons xifres oficials.

No obstant això, l’associació indígena Shipia Wayúu manté que com a mínim han mort 4.700 menors. Molts casos que no es notifiquen. Allà on passen no hi arriba la institucionalitat i les famílies no caminen vuit o nou hores per informar dels seus morts al registre oficial. Els enterren ells, com marca la tradició.

La sequera s’ha vist agreujada per l’embassament que engoleix l’aigua del riu Ranchería (un dels recursos hídrics més importants de la regió), destinat únicament al subministrament de la minera Cerrejón, propietat de BHP Billiton, Anglo American i Glencore. “Mentre que cada wayúu beu tot just 0,7 litres d’aigua al dia, la minera necessita 17 milions de litres. El departament de La Guajira va rebre entre el 2002 i el 2011 quatre bilions de pesos [1,2 milions d’euros] com regalies de l’extracció del carbó. Però on són?”, es pregunta Lina María González, d’ADPI.

Per a Barrera, del CINEP, la corrupció i la intervenció empresarial estrangera és una conseqüència més de la veritable absència de l’estat, que, segons Barrera, és conseqüència de “la incapacitat històrica que ha tingut l’estat colombià per integrar les regions del país reconeixent les particularitats dels territoris, l’existència de xarxes de poder i la necessitat d’accions de monitorització i sanció d’aquells que actuen a compte propi”.

El procés de pau amb les FARC pot suposar un canvi de rumb, segons apunta González: “Les converses de pau han fet que l’estat miri cap a les regions, que pensi en les dinàmiques socials dels municipis i els tingui en compte per a aquest procés. Pot ser una oportunitat per acabar amb el centralisme existent”.

Però Camilo González, d’Indepaz, no és tan optimista: “Cal una altra visió del país. La visió del president Santos és la de repartir-ho com un botí durant el postconflicte. Una visió de megaprojectes i grans inversions en els quals el camperol estarà subordinat a l’exportació”.

stats