La guerra des del desassossec

No hi busqueu alegria. És una peça trista, un lament... Tot i així, traspua optimisme, unes immenses ganes de cridar per sortir del fang de la banalitat

I abans d’acomiadar-nos per sempre, ella em va demanar que li recomanés un llibre literari. I li vaig dir que no podia, perquè fa molt de temps que no busco respostes en els llibres de ficció.

Però no sempre va ser així. Hi va haver instants de la meva vida en què no podia viure sense un llibre de poesia al costat, sense una bona novel·la a la motxilla. Suposo que pretenia que la imaginació aliena, que les paraules escrites pels altres, asfixiessin la fúria i el brunzit que sovint acompanyen l’existència. Jo també escrivia, buscava els mots precisos, exactes, que provessin les meves habilitats, que calmessin certs trastorns hormonals adolescents: explicar que la sang cavalca tremolosa sobre l’escuma; que, amagat entre la malesa, hi ha un altar il·luminat on vibra el crepuscle, que els amants guarden àncores de gel clavades al cor...

Llegia Fernando Pessoa perquè m’ho demanava la meitat del meu ADN portuguès. Cadascun dels seus versets són una inspiració, però deixeu-me que us parli de la seva obra primordial: Llibre del desassossec. No hi busqueu alegria. És una peça trista, un lament... Tot i així, traspua optimisme, unes immenses ganes de cridar per sortir del fang de la banalitat, de transcendir, de buscar la tràgica esplendor de tot allò que vibra en la corda tensa i fràgil de la vida.

Llibre del desassossec és un dietari i per això mateix no té final. Pots navegar per les seves pàgines sense ordre, assaborint els seus pensaments i la seva lluita per fugir de les generalitats. Cada pàgina és una descoberta, arqueologia de l’ànima: sensacions i passions, el món i el transmón dels sentits i les combinacions.

O Livro és inacabable i per això s’ha de llegir sense presses, sense objectiu. Pessoa el va escriure durant tota la seva vida i, per tant, ha de ser llegit en el mateix temps. Segurament per això, vaig abandonar la literatura com a companya de viatge. Totes les novel·les em semblen una traïció a Pessoa, simples repeticions escrites per ninots ventrílocs que pronuncien metàfores sabudes, poemes que no són res més que cants dissonants d’alguns egos desmesurats, jocs de l’intel·lecte, passatemps per trencar un badall.

Sóc qui sóc, faig el que faig i escric com escric per culpa del poeta portuguès. Si volíeu que avui parlés de llibres d’assaig, d’història contemporània, de viatges o d’anàlisi política, segurament us he decebut. Pessoa va decidir la meva manera de ser periodista, la meva manera d’aproximar-me al meu món, el dels conflictes armats, on la lírica i l’èpica són el motor del relat periodístic.

Llibre del desassossec demostra que per escriure amb l’ànima es necessita una bona dosi d’abisme: haver experimentat la pèrdua, la traïció, la culpa, el penediment, la compassió; i també l’amor, el perdó, la reconciliació, el desig de viure, de refer l’ànima destruïda... L’abisme ens ajuda a alliberar les paraules del seu rol purament informatiu i, així, poder revelar la música interna que s’amaga en qualsevol relat. No, ja no busco respostes en la literatura, però, cada cop que faig una crònica, m’imagino que us convoco al meu voltant i que -un, dos, tres- us explico una història de Líbia, de Síria, de Bòsnia... amb el que veig, amb el que sé... i amb el que sento.

Més continguts de

El + vist

El + comentat