Luz Marina Bernal: “En parlar de reconciliació i amnistia hem d’aprendre a viure amb qui ens ha fet mal”

Luz Marina Bernal, fundadora de les Madres de Soacha, ha estat convidada a les converses de pau a l'Havana. El col·lectiu format per mares busca saber la veritat de les execucions extrajudicials que es van endur els seus fills

Qui sou les mares del col·lectiu de Soacha?

Som un grup de dones de Soacha [a l’àrea metropolitana de Bogotà] que hem lluitat i lluitem per conèixer la veritat de les execucions extrajudicials dels nostres fills.

En aquest conflicte vostè va perdre un fill.

Sóc la mare de Fair Leonardo Porras, un jove de 26 anys amb una edat mental de 10, desaparegut i assassinat per l’exèrcit el gener del 2008. Al meu fill el van acusar de ser cap d’una organització narcoterrorista i jo vaig haver d’enfrontar-me a tot el sistema per desmuntar aquesta mentida. Ell no podia liderar cap banda perquè no tenia prou força ni per agafar un arma [el noi va aparèixer amb una pistola a la mà dreta, tot i que era esquerrà] i no sabia ni identificar el valor dels diners.

Es va fer justícia?

El setembre del 2008 es va trobar el cadàver. Després d’anys de lluita, el 2013 la justícia va condemnar a 53 i 54 anys de presó dos militars i va reconèixer l’assassinat com a crim de guerra i de lesa humanitat.

Quina és la motivació d’aquests assassinats, d’aquests “falsos positius”?

El reclutament il·legal de joves camperols indígenes. L’exèrcit paga per ells, els assassinen i els vesteixen per simular que són combatents. Pel meu fill van pagar 80 euros, al canvi.

Quants casos hi ha com el del seu fill?

Entre el 2002 i el 2010 hi va haver més de 5.800 execucions extrajudicials. El pitjor és que amb el president Santos [des del 2010] ja en portem 300. El sistema encara continua.

Com va rebre la invitació de participar en la negociació de l’Havana?

Em vaig assabentar només un dia abans que era una de les escollides del primer grup. Estava satisfeta perquè per primer cop la veu de les víctimes era escoltada i sense elles, qualsevol acord entre el govern i les FARC hauria quedat coix.

El col·lectiu de víctimes és molt heterogeni.

Som víctimes de la guerrilla, de paramilitars, de l’estat, de violència sexual, desaparicions forçoses, indígenes. Ara hem de pair una guerra de més de 50 anys. Però malgrat les diferències estem unides perquè ningú no ha triat els seus botxins. Vaig anar a l’Havana pensant en els meus néts, perquè no heretin una guerra.

Els retreuen que hagin acceptat una amnistia.

Com a víctimes, el primer que volíem era la veritat i que es reconeguessin les violacions sistemàtiques dels drets humans. Nosaltres vam pressionar molt perquè s’exhumin les fosses per trobar els cossos i les famílies pugin fer un dol digne. Jo mateixa no he pogut fer el dol perquè no he recuperat tot el cos del meu fill, i la meva tristesa i dolor són iguals que el primer dia. En un procés de pau hem de ser prou madurs a l’hora de prendre decisions, encara que ens sigui difícil perquè hi ha moltes incerteses. En parlar de perdó i reconciliació haurem d’aprendre a viure amb qui ens ha fet mal. Crec que perdonarem però no oblidarem què ens han fet.

El seu nom sona com a candidat al premi Nobel amb el president Santos.

Espero que el president algun dia ens demani perdó a les víctimes, que assumeixi els delictes. No entenc per què és tan difícil. El procés de pau només està concentrat en les FARC i no en altres grups insurgents que continuen violant drets humans.

Més continguts de

El + vist

El + comentat