TONG ZHAO

INVESTIGADOR DEL CARNEGIE-TSINGHUA CENTER FOR GLOBAL POLICY

Quines possibilitats hi ha d’un conflicte armat als mars de la Xina Oriental o de la Xina Meridional? Molt poques. La Xina ha pres mesures per evitar una confrontació directa amb els EUA i altres països, i els EUA han fet el mateix. Dit això, la possibilitat d’un conflicte armat accidental no es pot descartar mai, perquè els EUA continuaran practicant la llibertat de navegació i la Xina voldrà demostrar la capacitat de defensar els seus reclams territorials, i en operacions d’interceptació qualsevol cosa pot sortir malament.

¿A què atribueix la política més agressiva de la Xina durant els últims anys en aquestes regions? La Xina ha estat més disposada a utilitzar la seva creixent capacitat militar per defensar els seus reclams territorials. S’ha vist com a agressivitat, però des del punt de vista xinès respon a les provocacions dels altres. Al mar de la Xina Oriental, la decisió del govern japonès de nacionalitzar les Senkaku/Diaouyu es va interpretar a la Xina com una provocació que trencava l’ statu quo de les illes. Les Filipines i el Vietnam també han estat reforçant el seu control sobre les illes enviant-hi tropes. Però per la seva projecció militar més gran i la capacitat d’infraestructures, quan la Xina respon, l’impacte és molt més gran.

Però aquest gener la Xina va instal·lar míssils en una de les illes. L’illa Woody de les Paracel fa molt de temps que està militaritzada i la Xina hi ha desplegat armament en altres ocasions. L’única novetat aquest cop és que eren míssils més sofisticats. És una escalada, però era una resposta als Estats Units, que el mes abans havia enviat un vaixell de guerra a prop de les illes.

Quina és la principal amenaça, avui, la Xina o Corea del Nord? Depèn a qui ho preguntis. Per a Corea del Sud, estic segur que és Pyongyang, i per al Japó, crec que la preocupació és igual per Corea del Nord que per la Xina. Però per a Taiwan, òbviament és la Xina, igual que per a les Filipines i el Vietnam. Però vistos els seus moviments recents, crec que la preocupació de molts països de la zona per l’amenaça de Corea del Nord és creixent.

¿Tota aquesta situació justifica la reforma legislativa militarista al Japó? El Japó pot pensar que és una reforma justificada per l’actitud agressiva de la Xina i l’amenaça nord-coreana. Crec que el Japó realment se sent amenaçat, però aquest moviment no ajuda gens a alleugerir la tensió militar. Fins i tot des de Corea del Sud es veu amb suspicàcia la reforma.

¿Fins a quin punt l’escalada respon al lideratge de Shinzo Abe al Japó i de Xi Jinping a la Xina? El lideratge hi té molt a veure. La història familiar d’Abe té un paper clau en la manera com ell veu el futur del país i Xi Jinping és un líder fort que no té por d’usar tots els recursos a l’abast. Són personalitats que contribueixen a l’escalada, però sense ells la tendència seria la mateixa. La Xina seguiria creixent i el Japó recelaria de la Xina i prendria mesures per reforçar la capacitat militar.

¿La política d’Obama de virar cap al Pacífic és un efecte o una causa de l’escalada? Als EUA es veu com un efecte i a la Xina com una causa. En política internacional, les percepcions ho són tot. La creixent presència militar dels EUA a la regió encoratja les Filipines i el Vietnam a desafiar la Xina. Els EUA els han ofert ajuda militar i han reforçat la seva guàrdia costanera i la capacitat marítima i de vigilància. Amb aquesta política, els EUA han canviat la percepció dels xinesos. Durant molt de temps van creure que la política dels EUA era de compromís amb la Xina; ara creuen que és de contenció de la Xina.

Les Filipines i el Vietnam han acudit als tribunals marítims internacionals. ¿És la solució? La Xina no acceptarà l’arbitratge internacional, perquè des de la perspectiva xinesa el sistema internacional de resolució de disputes territorials emfatitza massa els elements administratius i no té en compte la història.

La política xinesa vol resoldre les disputes amb negociació multilateral. És un canvi: abans només acceptava negociacions bilaterals. Però per a la Xina el gran problema és que països aliens a la disputa, especialment els EUA, vulguin jugar un paper en la negociació. Opino que la situació demana pensament creatiu, com el concepte de sobirania compartida sobre les illes. Cal iniciar una discussió seriosa sobre aquestes solucions creatives, ja que el que s’ha fet fins ara no ha funcionat. I endarrerir encara més la solució a les disputes territorials no és una opció. Si continuen, això només exacerbarà les relacions entre els països de la regió. Cal afrontar el problema ara mateix.