KíevCap de les innombrables treves que s’han decretat els últims mesos a l’est d’Ucraïna s’ha consolidat. Actualment la línia del front no es mou, no hi ha grans ofensives, però les escaramusses entre l’exèrcit ucraïnès i els separatistes pro russos continuen. I fins i tot s’han intensificat després de la treva nadalenca i han deixat un degoteig de morts que difícilment permeten parlar de conflicte congelat.
Paral·lelament s’han intensificat els contactes diplomàtics. Almenys un cop per setmana es reuneixen els equips tècnics que intenten implementar els tretze punts dels acords de Minsk II que es van firmar ara fa exactament un any. Però no hi ha avenços, i les dues parts es mantenen enrocades en les seves posicions. “L’objectiu d’aquesta escalada és augmentar la pressió sobre Ucraïna, però també sobre la comunitat internacional, per imposar els criteris de Moscou a la taula de negociacions i així obtenir les seves condicions per a la pau”, explica l’analista ucraïnès Dmitro Timtxuk.
Moscou i Kíev fan una interpretació diferent dels acords, tant pel que fa al contingut com al calendari d’aplicació. “Una de les febleses de Minsk és que no estableix prioritats, no diu què s’ha de fer primer i que s’ha de fer després”, explica l’especialista en resolució de conflictes Hanna Shelest. Ucraïna no vol fer concessions polítiques abans d’obtenir un cessament total de les hostilitats, però la comunitat internacional s’impacienta i augmenta la pressió sobre Kíev perquè faci avançar el procés de descentralització.
Per a les autoritats ucraïneses la reforma constitucional que hauria de donar una autonomia més gran a les repúbliques autoproclamades de Donetsk i Lugansk és un veritable trencaclosques. El president ucraïnès, Petró Poroixenko, no compta amb la majoria parlamentaria necessària per tirar endavant les lleis. I el text ja va demostrar la seva explosibilitat durant la primera lectura, quan un ultranacionalista va tirar una granada davant del Parlament de Kíev. L’atemptat va acabar amb la vida de quatre policies. En aquest context, la no resolució del litigi sembla conduir a la congelació del conflicte.
Però les dificultats econòmiques de Rússia no afavoreixen aquest escenari. La caiguda del preu del petroli i les sancions internacionals han buidat les arques russes i el Kremlin no disposa de fons per mantenir els territoris separatistes sota perfusió. Tampoc per finançar la guerra, especialment després d’haver-se embarcat en l’aventura siriana. Per això l’analista Hannah Shelest considera que el president rus, Vladímir Putin, està fent una altra aposta : “Es mostra disposat a abandonar Donetsk i Lugansk a canvi de conservar Crimea i d’obtenir la supressió de les sancions”.
A hores d’ara, sembla clar que Moscou no vol annexionar-se els territoris de l’est com va fer amb Crimea. Busca a canvi la concessió d’un “estatus especial” que, segons reconeixen fonts diplomàtiques europees, implicaria que de iure el territori seria ucraïnès, però de facto estaria sota control de Moscou. I com a exemple cita la clàusula que volen introduir els rebels per poder vetar qualsevol decisió presa a Kíev, fins i tot en l’àmbit de la política internacional.
A Ucraïna alguns comencen a considerar la possibilitat de congelar el conflicte com un mal menor. “Evitaria gastar milions i milions en la reconstrucció d’un forat negre”, afirma Dmitro Timtxuk. Però Hanna Shelest explicita les conseqüències negatives: “Tancar-se les portes d’institucions com la Unió Europea i l’OTAN i també caure en l’oblit”, com ja ha passat amb les altres regions exsoviètiques que han quedat sota l’òrbita de Moscou.
