LesothoPlou a Malealea. El rierol que travessa aquesta vall de la província de Mafeteng, a l’oest de Lesotho, torna a fluir. Els núvols cobreixen els cims de les muntanyes imponents i aviat la carretera es convertirà en un fangar intransitable. Koali Mohale, vestit amb un impermeable fins als peus i unes botes de goma, no recorda l’última vegada que va ploure: “Crec que va ser fa sis mesos”, apunta.

En Koali, de 38 anys, viu amb la seva dona i els seus dos fills a Malealea. L’home explica que el pou municipal està tancat amb una cadena i només es pot utilitzar durant dues hores al dia. Quan està obert, en cau un rajolí d’aigua tan escàs que triga quaranta minuts a omplir un cubell de quinze litres. Al voltant, les dones i els nens formen una llarga cua mentre esperen pacientment. Les poques cases del poble que tenen aigua corrent pateixen les mateixes restriccions. Falten poques setmanes per acabar l’estiu austral i la majoria dels camps estan abandonats. Per passar l’hivern, que a més de 2.000 metres d’altitud pot arribar a ser molt fred, les famílies de Malealea només disposen d’algunes verdures i dels escassos excedents de blat de moro de collites anteriors. Les pluges dels últims dies han arribat massa tard. Aquest petit país muntanyós envoltat per Sud-àfrica i denominat El Regne del Cel fa dos anys que pateix la pitjor sequera registrada en les últimes quatre dècades. L’escassa pluja i les altes temperatures han danyat els cultius -la majoria de subsistència- i han matat el bestiar, dels quals depèn l’economia del 80% de la població. Dels dos milions d’habitants de Lesotho, 650.000 persones pateixen inseguretat alimentària, una xifra que segons l’ONU va en augment.

De camí cap al salt d’aigua on el bestiar solia anar a beure, la terra està eixuta i erma malgrat el color verd dels turons. “És el que anomenen una sequera verda”, assenyala en Koali. “L’herba és enganyosa, el nivell freàtic és molt baix, no hi ha res en aquests camps, no hi creixen ni les verdures”, conclou.

Si seguim la carretera cap al sud, a la província de Mohale’s Hoek hi trobem el centre de salut Mofumahali Oa Rosari Clinic, on els últims mesos han registrat un augment de casos de tifus, diarrees i malnutrició. A la sala d’espera hi ha Nthatisi Lekoala, de 24 anys, amb la seva filla Kananelo, de setze mesos. Al gener la nena va patir malnutrició, però a l’hospital de la província li van negar el tractament perquè no podia pagar els 290 malotis (17 euros) que costa. Després de la revisió mèdica, la Kananelo i la seva mare esperen la nova partida d’aliments basats en mantega de cacauet, rica en nutrients, que el Programa Mundial d’Aliments (PMA) enviarà al consultori. Per respondre a l’emergència, el govern i l’ONU han fet una crida per recaptar 38 milions de dòlars, que serviran per oferir assistència alimentària i bidons d’aigua.

Mary Njoroge, directora del PMA a Lesotho, alerta: “Les conseqüències més greus de la sequera seran a llarg termini; la situació és crítica i la població ja està adoptant mesures de supervivència negatives”. Njoroge es refereix als ramaders que es veuen obligats a vendre el seu bestiar a un preu molt baix i a substituir els dos àpats regulars del dia per menjar plantes silvestres. Un altre factor preocupant és el retrocés en la lluita contra el VIH, una malaltia que aquí afecta una de cada quatre persones. “Alguns pacients deixen d’adquirir medicaments antiretrovirals per poder comprar menjar”, explica.

A les muntanyes, les valls i els altiplans de Lesotho les pluges estacionals poden durar setmanes, però els períodes de sequera també són cíclics. El repte és l’accés a l’aigua i el seu emmagatzematge. El 65% de la població consumeix aigua no potable. El 2009 es va completar la construcció del transvasament d’aigua més gran de l’Àfrica. La presa de Katse serveix per exportar l’aigua a la província de Gauteng, la regió minera de la veïna Sud-àfrica. Sobre els plànols també hi ha projectada la xarxa de distribució cap a les altres províncies, però el projecte no estarà enllestit fins a l’any 2020, mentre els pagesos continuen depenent del clima i de les llargues cues per aconseguir aigua potable.