Traducció: ALBA FERNÁNDEZ CANDIALELS DESERTORS NORD-COREANS saben quan altres desertors estan mentint sobre el seu passat. Per exemple, molts desertors asseguren que van graduar-se a la Universitat de Corea del Nord, però la resta de detalls de les seves vides fan que això sigui molt poc probable. Si diuen que tenien contactes a les altes esferes de Pyongyang o que provenien d’una important institució nord-coreana, poden aconseguir una feina millor a Corea del Sud, on la vida dels del Nord no és gens fàcil. Shin Dong-hyuk, un destacat desertor del règim de Pyongyang que fa uns anys va commocionar el món sencer amb les seves històries sobre les terribles tortures que es cometien als gulags, va confessar el mes passat que hi havia parts de la seva història que no eren del tot certes. La seva dramàtica història, que incloïa el fet d’haver estat obligat a presenciar l’execució de la seva mare i el seu germà, va obtenir una gran atenció dels mitjans i el va convertir en un testimoni clau en la investigació de les Nacions Unides contra els crims del règim. Ara Shin ha reconegut que en comptes de créixer al tristament cèlebre Camp 14 (on moren la majoria de presoners) va passar la major part del temps al Camp 18, en condicions menys severes. Tot i això, els metges que van examinar Shin, veient les cicatrius que tenia i els seus braços corbats, van dictaminar que havia estat sotmès a tortures i explotació infantil. Resulta fàcil imaginar per què Shin va enfosquir encara més la realitat. De vegades, per als desertors, fer-ho és l’única manera de sobreviure.

LA MEVA PRÒPIA HISTÒRIA comença l’any 1997, quan vaig fugir de Corea del Nord amb només 17 anys. No vaig haver d’arrossegar-me per un túnel ni travessar una reixa electrificada, ni me la vaig jugar passant per una zona desmilitaritzada d’incògnit. Jo vivia a prop de la frontera amb la Xina i una nit senzillament vaig marxar de casa i vaig caminar per sobre la capa de gel que cobria el riu glaçat que separa els dos països. La meva família coneixia alguns dels guardes de la frontera, així que vaig poder travessar-la sense problemes. Em vaig amagar durant un temps i vaig anar aprenent xinès, fins que el parlava amb tanta fluïdesa que podia fer-me passar per un autòcton. Malgrat tot, em feia tanta por que m’enxampessin que vaig crear-me una falsa identitat. Viure a la Xina va donar-me l’oportunitat de guanyar una mica de perspectiva i aprendre que gran part de tot el que m’havien ensenyat sobre el meu país era mentida. Després vaig anar a Corea del Sud, el país “enemic”, tal com havia sentit durant tota la meva vida. Un cop allà, vaig haver de fer front a les mateixes dificultats que han hagut d’afrontar la resta de 27.000 desertors nord-coreans que han aconseguit arribar-hi. Viuen una falta d’educació i de formació professional, i han de suportar la discriminació, la soledat i una gran confusió emocional. Molts acaben deixant els estudis i les xifres de suïcidi són altes. Alguns no aconsegueixen adaptar-se i tornen a Corea del Nord, cosa que Pyongyang utilitza amb objectius propagandístics.

Històricament els ideòlegs de la propaganda nord-coreana vilipendiaven Corea del Sud i la seva economia. Avui dia, però, gràcies als programes de televisió piratejats, cada vegada hi ha més nord-coreans que coneixen la veritat sobre els seus veïns del sud. El govern de Seül ens ofereix facilitats per trobar feina i seguir formant-nos, però necessitem més suport emocional i assessorament perquè ens ajudin a integrar-nos. Hi ha altres països que només deixen entrar un nombre molt reduït de fugitius. Si hi hagués més estats disposats a acollir més desertors nord-coreans s’alleujaria la càrrega a Corea del Sud. La veritat sobre l’èpica història de Shin ha resultat un cop dur, però també ha de servir de lliçó per a tots els desertors nord-coreans: no mentiu sobre la vostra història. La veritat per ella mateixa ja és prou poderosa.