Publicitat
Publicitat

Doble identitat

Beyoncé va refugiar-se en el nom de Sasha Fierce per adoptar una personalitat més atrevida sobre l’escenari. De Víctor Català a Ziggy Stardust, us proposem un viatge pels ‘alter ego’ més mítics

“Quan em veig en vídeos o per la tele, penso: Qui és aquesta? No sóc jo. Jo no m’atreviria pas a fer això”. “Vaig crear la Sasha per protegir-me. Per poder tornar a casa tranquil·la, sense haver de pensar en què he fet o he deixat de fer. Jo no sóc ella”. I així és com Beyoncé Knowles va esdevenir Sasha Fierce, el seu 'alter ego' sobre l’escenari. Sensual, enèrgica, salvatge (com indica el seu nom en anglès), amb una imatge molt més agressiva i una actitud molt més transgressora que la mateixa Knowles, Fierce va néixer el 2003, mentre la cantant componia el tema 'Crazy in love', i assoliria el seu moment àlgid cap a finals del 2008, amb el llançament de l’àlbum 'I am... Sasha Fierce', el títol del qual ja era per si sol tota una declaració d’intencions. El personatge es faria habitual a les aparicions en escena de Beyoncé durant almenys un parell d’anys més, fins al 2010, quan va declarar que ja se sentia prou còmoda amb ella mateixa per no haver de seguir amagant-se rere un 'alter ego'. A partir de llavors, les aparicions de Sasha serien només esporàdiques, però ja havia tingut un periple suficient perquè hagués calat en la memòria dels fans. I no és, ni de bon tros, el primer cop que això passa.
Des dels temps de Ziggy Stardust, el llegendari alter ego de David Bowie, o la Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band en què un dia es van convertir els Beatles, la llista d’estrelles del pop i del rock que s’han posat a la pell d’altres personatges que els permetien explorar noves facetes i creuar noves fronteres, és força llarga. A part de Ziggy, Bowie també va ser Aladdin Sane o el Thin White Duke. Abans que Beyoncé creés Sasha Fierce, Madonna ja havia sigut Dita, la desvergonyida protagonista d’'Erotica'; Esther, la diva zen d’influències cabalístiques, o la il·luminada Veronica Electronica de 'Ray of light'. Mariah Carey es va reinventar en una tal Mimi. Britney Spears en Mona Lisa. Christina Aguilera i Janet Jackson van mutar un dia en les desinhibides Xtina i Damita Jo. Jennifer Lopez en l’enigmàtica Lola. Katy Perry en la 'nerd' Kathy Beth Terry. I abans que Miley Cyrus fos Miley Cyrus, la gent només coneixia Hannah Montana, el personatge de la sèrie infantil de Disney que la va llançar a la fama. Pel que fa a ells, Bono d’U2 va encarnar el diabòlic MacPhisto. Eminem es va transformar en el turmentat Slim Shady i, més recentment, Justin Bieber també ha volgut ser raper sota la identitat de Shawty Mane. En alguns casos, el personatge ha fagocitat del tot l’artista: quanta gent sap que rere Alice Cooper s’amaga un músic anomenat Vincent Furnier, o que sota l’aparença satànica de Marilyn Manson hi ha un tal Brian Warner? ¿I com podem oblidar Camille, l’homòloga femenina de Prince? I és que, en això dels desdoblaments de personalitat, una fórmula potent sol ser la que inclou viatge a la vorera del davant. La irrepetible Divine (Harris Glenn Milstead), ahir, o la imparable Conchita Wurst (Thomas Neuwirth), avui, en són dos exemples rotunds. Però, a part d’elles dues, i de Prince amb Camille o Bowie amb l’androgin Ziggy, també han desafiat les fronteres de gènere les rocambolesques Lady Gaga, amb el seu Jo Calderone, o Nicki Minaj, amb el transvestit Roman Zolanski.
Però la personalitat múltiple no només és patrimoni de les estrelles del pop. Un altre gremi d’experts a adoptar altres identitats és el de la ploma. I en aquest cas amb menció molt especial a les versions transgènere, sobretot d’ella a ell. Un cas recent és el de J.K. Rowling, l’autora de la saga Harry Potter, que a part d’haver-se rebatejat com a JK per difuminar la feminitat de Joanne, quan no escriu sobre el jove mag, firma amb el pseudònim masculí de Robert Galbraith. Tant l’un com l’altre obeeixen a motius comercials: JK pretén arribar a una audiència juvenil neutra, i Robert, al seu torn, desvincular la resta de la seva obra de la cosa potteriana. Una estratègia a la qual històricament han recorregut diverses dones escriptores, sovint per desposseir-se dels estigmes socials que patien les fèmines d’antany. Les germanes Brönte: Charlotte, Emily i Anne, firmaven amb els pseudònims de Currer, Ellis i Acton Bell, respectivament. Louisa May Alcott, autora de 'Donetes', també va utilitzar el nom de ploma A.M. Barnard. George Sand i George Eliot compartien nom, i gènere, però no pas el mateix que el del cavaller del drac. Els seus retrats són els de dues dames amb gales victorianes: Aurore Dupin i Mary Ann Evans. Un altre cas notori és el d’Isak Dinesen, és a dir: Karen Blixen, autora de l’autobiogràfica 'La granja africana', que donaria lloc a aquelles 'Memòries de l’Àfrica' que va protagonitzar Meryl Streep. Més a prop nostre, Cecilia Böhl de Faber era coneguda com a Fernán Caballero. I aquí, l’empordanesa Caterina Albert va decidir convertir-se en Víctor Català ('Solitud'), després que el jurat dels Jocs Florals d’Olot del 1898 s’escandalitzés quan va saber que l’obra premiada, 'La infanticida', de títol i temàtica agosarats, duia la firma d’una senyora.
En sentit invers potser no és tan habitual, però també en trobem casos, com els de les estrelles de la novel·la romàntica Emma Blair (Iain Blair) i Jessica Stirling (Hugh C. Rae) o el de Yasmina Khadra (Mohammed Moulessehoul), que va adoptar aquest nom de ploma per poder trencar amb l’autocensura que s’havia imposat per la delicada situació política del seu país, Algèria.
Deixant de banda les confusions de gènere, un cas particular és el de Stephen King, que un dia va decidir signar amb el nom d’un desconegut, Richard Bachman, sobretot per poder publicar més d’un llibre per any i no sobresaturar els lectors, però també per posar-se a prova i comprovar fins a quin punt el seu èxit era gràcies a la marca del fenomen 'bestseller' o a un talent genuí. Una mica com el cas del cantant Neil Young, que per treure’s l’etiqueta d’estrella del rock, quan fa de director de cinema ho fa amb el nom de Bernard Shakey, i no li ha anat pas del tot malament...
I si hi ha un tercer gremi d’addictes als àlies, no podia ser altre que el del setè art. Ben curiós és el cas d’Alan Smithee, una mena de pseudònim comodí que utilitzen els membres del Sindicat de Directors d’Amèrica cada cop que algun no se sent prou satisfet o identificat amb el resultat de la seva obra i se’n vol desvincular sense necessàriament haver de carregar-se-la. Es tracta d’un anagrama de 'The Alias Men' (els homes dels àlies), que han adoptat directors com Don Siegel, Kiefer Sutherland o Paul Verhoeven.
Pel que fa als actors, n’hi ha que han desenvolupat personatges tan carismàtics que sovint els han arribat a absorbir, sobretot en els casos de còmics: Mario Moreno amb Cantinflas o Sacha Baron Cohen amb Borat, Bruno o Ali G. Hi ha hagut noms artístics que, per la transformació soferta per l’artista, gairebé podrien haver obtingut la categoria d’avatars divins que van irrompre per quedar-se per sempre: Rita Hayworth, que va desplaçar una tal Margarita Cansino, o Marilyn Monroe, ídem amb una tal Norma Jean Mortenson (després Baker). D’altres es prenien tan seriosament això de posar-se sota la pell d’un altre que fins i tot seguien valent-se d’àlies en la vida real, com ara Greta Garbo, que es feia passar per una tal Harriet Brown quan viatjava o anava de compres. I dins de la gran pantalla, també hi ha hagut casos de ficció. De collita transgènere: Tootsie, la Sra. Doubtfire. O els procedents de l’inesgotable univers del còmic: Clark Kent i Superman, Bruce Wayne i Batman, Peter Parker i Spiderman, Bruce Banner i l’increïble Hulk, etc.
Qui els havia de dir a Leopoldo Fregoli, quan interpretava dotzenes de personatges a la vegada, o a Robert Louis Stevenson, quan va relatar al món aquell estrany cas d’uns tals Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que farien tanta escola... A mi també m’han vingut ganes de viatjar als antípodes del meu jo. I és que... ¿qui no té un punt de doble identitat? Potser tots hauríem de fer més sovint l’exercici d’allunyar-nos de nosaltres mateixos. Menys egos. I més 'alter egos'.

Més continguts de