Escriptora i fotògrafaUn grup xiuxiueja al voltant d’una fotografia d’una noia en biquini. Mai s’havia vist una cosa igual. Tanta pell exposada a la llum del dia. Unes cames llargues, brunes, olioses de bronzejador. Fa quatre dies que existeix el biquini. Som al 1947 del segle XX, a Nova York, i Diana Vreeland continua decidida a canviar les coses, moltes coses, gairebé totes les coses, i ho està fent de pressa i sense embuts. Li queda molt per fer.

Que fàcil resulta imaginar-se l’escena. Una espaiosa sala, al Midtown Manhattan, d’estil racionalista, amb finestres altes per on entra el sol i una bona part de l’Empire State. Madame Vreeland es mou amb nervi per una de les oficines de la prestigiosa revista 'Harper’s Bazaar'. Llueix un look auster –camisa blanca, cabells recollits, fuma una cigarreta amb un llarg filtre negre–. Mira impacient el grup que xiuxiueja, encara torbat, i amb aquella veu rugosa, gesticulant amb les seves grans mans, les ungles pintades de 'rouge' rabiós, ens regala una de les frases lapidàries que han fet història: “Amb aquesta actitud fareu retrocedir la civilització mil anys!”

Dèspota, extravagant, aclaparadora. Diana Vreeland va ser una dona-home que es va proposar avançar-se a tot, revolucionar la moda, que va entendre les revistes com una forma d’art, que va traslladar els interessos domèstics de les dones al poder de la imaginació, del cos, de la seducció, mostrant un món gran, literari, sense fi. (“A qui li importa un pastís mentre existeixi Rússia?”). Una visionària amant de l’artifici que va entendre la vida com una gran representació, com un xou on només era possible deixar-hi la pell.

Atribuir-li a Diana Vreeland el mèrit d’inventar-se les 'fashion editor' –que després d’ella esdevindran dones de gran poder i influència– potser no deixa entreveure la transcendència del personatge. Més memorable ens podria semblar la seva intensa vida (i les seves fulminants frases) que recorre i explica tot el segle XX. Nascuda a la Ciutat de la Llum l’any 1903 de pare anglès i mare americana, Vreeland se sent una mica nòmada, una mica gitana, perquè la família no para de moure’s. (“T’has d’espavilar per néixer a París i, si ho aconsegueixes, la resta et vindrà rodat”). Viu una infantesa marcada per Nijinsky i els ballets russos de Serguei Diàguilev, i per l’assistència a la coronació de Jordi V, una cerimònia que la fascinarà pels simbolismes, per la posada en escena, “aquelles carrosses, aquells elefants desfilant...” (“Però el millor de Londres és París”).

D’adolescent ballarà pels locals francesos en plena Belle Époque, seguirà de festa a Nova York durant els bojos anys vint, perseguint Joséphine Baker per Harlem. Serà testimoni dels primers pantalons que dibuixarà Coco Chanel i s’hi farà amiga, com també ho serà de Wallis Simpson, futura duquessa de Windsor, a qui vestirà amb la llenceria del petit negoci de roba interior que haurà creat. (“La meva llenceria va derrocar un rei”.) S’enamorarà d’un noi guapo i elegant, el senyor Vreeland, i es casarà i seguirà vivint entre Europa i els Estats Units com la protagonista d’una novel·la al més pur estil Fitzgerald. Gastarà massa i quan li proposin treballar, ho acceptarà, sense dubtes, eloqüent (“Mai m’he vestit abans del migdia”), disposada a continuar vivint a mil per hora. Passarà dues guerres. Vestirà Jackie Kennedy. Després de 27 anys abandonarà 'Harper’s Bazaar' per la revista 'Vogue' i l’embranzida la catapultarà encara més lluny.

Arriben els 60, la dècada de la joventut, de la revolució sexual, i allà la tenim, en el moment i el lloc oportuns, a Londres, on tot està passant. (“A través de la roba pots entendre una revolució”.) Capta ràpidament la genialitat que hi ha en la vulgaritat, en el 'vintage', quan un moment abans la roba de segona mà estava associada a la pobresa, a la beneficència. (“Els 'jeans' i les góndoles són dues de les coses més boniques que hi ha”.) Despulla Marisa Berenson, fa riure Lauren Hutton perquè ensenyi la diastema, posa de perfil Barbra Streisand, estira el coll de Cher, veu en els defectes una forma més de bellesa. (“No siguis avorrida. Transforma’t”.) Condé Nast s’agenolla als seus desitjos i ella dilapida pressupostos fent possible el que és impossible. Es realitzen grans produccions de moda a l’estil de la Metro-Goldwyn-Mayer. El Marroc, Mèxic, Egipte, l’Himàlaia. S’inventa una història d’amor entre una dona caucàsica i un japonès. Exigeix que l’home nipó sigui alt, gran, prim, guapo perquè protegeixi la immensa Veruschka –la model nòrdica escollida– i no quedi ridícul al seu costat. No pot ser ni un lluitador de sumo ni el japonès ordinari. És una quimera, un impossible. La idealització d’un home que no existeix. Busca per tot el Japó. Tarda molt. Però finalment el troba.

I un dia l’acomiaden. I es queda sense feina. I té setanta anys i s’ha quedat viuda. I potser és aquest el moment més difícil de la seva vida. Quan els llums semblen apagar-se i el xou arriba a la fi. Però truquen del Metropolitan Museum of Art i arriba l’encàrrec de dirigir l’Institut del Vestit, un museu avorrit i convencional que només visiten els especialistes. Vreeland accepta l’oferta i ho torna a capgirar tot. Treu la pols i la roba dels armaris per acostar-la a la gent, creant una espècie de revista tridimensional on hi cap de tot, concerts de rock i perfum bombejat des de l’aire condicionat. S’entesta a explicar Maria Antonieta i la dona del XVIII amb perruques blanques altes, molt altes, tan altes que s’escapen de qualsevol dada històrica. La critiquen per ser poc rigorosa però arrossega tanta gent a les exposicions que s’inventa el museu modern, amb inauguracions que són un esdeveniment social ple a vessar de celebritats. La bellesa, la sorpresa, el suggeriment, l’expressivitat. L’èxtasi estètic és el que importa. I així, el xou pot continuar.

Segurament és injust parlar dels mèrits de Diana Vreeland sense esmentar els grans col·laboradors que van fer possible la seva feina. Posa la pell de gallina la quantitat de talent que va tenir al voltant. Però quan t’assabentes de com encarregava un shooting a Richard Avedon (“Te’n vas a Egipte i penses en les nits càlides en què Cleòpatra passejava pels terrats”) o el que li va etzibar a un inexpert Blahnik que pul·lulava pels passadissos (“Jove, vostè per què no es dedica a les extremitats?”) o que quan David Bailey li va ensenyar un retrat d’un adolescent desconegut (“No sé qui és, ni m’importa. Mira quins llavis!”) i el va publicar i el nen a qui ningú coneixia –encara– es deia Mick Jagger... Doncs quan t’assabentes de tot això et rendeixes a continuar amb les lloances. I prens consciència que l’emperadriu Vreeland, a més, o potser, per sobre de tot, es movia a cops d’una clarivident i salvatge intuïció.