VIATGE

El telefèric més alt del món, el Mukumbarí

L’últim llargmetratge protagonitzat per Carme Elias, ‘La distancia más larga’ (2013), és una producció veneçolana. Descobrim alguns dels atractius de la República Bolivariana

El 2008 va deixar de funcionar el telefèric de Mérida, a Veneçuela, el més alt i el segon més llarg del món. Era en ple mandat d’Hugo Chávez (1999-2013) i el país es quedava sense un dels seus emblemes turístics. Des de llavors que l’estan renovant. Una operació que ha ocupat incomptables pàgines als diaris del país, sobretot per suposades dates d’obertura que s’han incomplert de manera sistemàtica. L’última previsió és que Mérida recuperi el telefèric aquest juliol, tot i que pot ser abans o després. No se sap del cert, com tampoc no és públic el preu que tindrà cada trajecte, difícil de precisar amb antelació en un país on el Fons Monetari Internacional pronostica per a aquest any una inflació del 720%.
El que és segur és que la inauguració serà anunciada a bombo i platerets després que hi hagin treballat fins a 300 persones i que s’hi hagi fet una inversió de 680 milions de dòlars. El nou telefèric serà presentat com una nova obra de la “revolució bolivariana” i es recordarà que l’encàrrec el va fer el president Chávez, que, després de la seva mort el 2013, s’ha guanyat l’apel·latiu de “comandant etern”.

Per anar escalfant l’ambient, el govern difon a través d’internet vídeos on es veuen els operaris encantats d’estar treballant a l’obra, amb cares d’emoció de veure els avanços que es van aconseguint i que criden “¡Que viva el teleférico, que viva, que viva!” Renaixerà amb el nom de Mukumbarí, la manera com els primers pobladors de la zona anomenaven “el lloc on dorm el sol”. Els que hi pugin faran penjats a l’aire els 12,5 quilòmetres de trajecte, fins a una altitud de 4.765 metres. És el recorregut que va des la ciutat de Mérida fins al cim del pic Espejo, en ple Parc Nacional Sierra Nevada.
S’espera que aquest sigui el revulsiu definitiu perquè aquesta regió deixi de ser una de les cares poc conegudes d’un dels països menys visitats de l’Amèrica del Sud. La majoria de visitants que hi van a fer negocis –o a fer política– se solen limitar a la feixuga capital, Caracas, que ja arriba als vuit milions d’habitants. El turisme interior prefereix anar a la zona de costa i les seves illes ('cayos'), que atrauen també un turisme de luxe.
Ara bé, què es trobaran els milers de visitants que s’espera que hi facin cap quan aquesta obra d’enginyeria vegi la llum d’una vegada per totes? Doncs d’entrada Mérida, una ciutat amb un nom que recorda el passat colonial espanyol. Funciona com un campament base idoni per a les persones que volen descobrir aquest tros dels Andes pertanyents a Veneçuela i ofereix un allotjament molt més assequible que la capital. Els preus finals, esclar, depenen de la perícia de cadascú. Si algú arriba al país despreocupat i esperant pagar amb targeta de crèdit o anar retirant diners dels caixers, el viatge pot resultar un dels més cars que es poden fer a Sud-amèrica. La millor opció és anar sobrats d’efectiu, per anar canviant-lo de mica en mica al tipus de canvi oficiós i suculent que ofereixen les cases de canvi.

Hi ha negocis turístics que, conscients de la situació, ofereixen la possibilitat que el client faci un ingrés al seu compte corrent –a Suïssa– i, tot i la transferència internacional, encara surt més a compte que comprar bolívars a preu oficial. Però, més enllà de transaccions rocambolesques, cal anar en compte de no canviar massa, perquè la moneda després no es pot tornar a convertir en euros o dòlars. La majoria d’estrangers a Mérida hi van pocs dies i amb pressupostos ajustats. Molts són viatgers independents que hi arriben amb ganes de practicar algun dels molts esports d’aventura que s’hi ofereixen, com ara parapent. També perquè és una ciutat universitària on, per tant, hi ha una agitada vida nocturna. La nit, a més, és molt menys 'brava' –perillosa– que la de la capital, que els veneçolans rurals no dubten a descriure com un focus de crim i pol·lució.
Mentre el telefèric no engega, una bona opció és fer el mateix recorregut amb calma, en un còmode triatló format per cotxe, ruc i a peu. És la millor manera de conèixer la gent que habita als poblets que hi ha pel camí i conversar amb guies experts en el patrimoni natural de la zona. Acabar menjant 'arepas' i jugant al dòmino amb desconeguts pot ser el veritable viatge. El paisatge és àrid però el tracte càlid, i l’estranger és encara rebut de cor (“con demasiado gusto”, diuen) i de manera entregada (“con el favor de Dios”).

A la tornada, i per recuperar forces, sempre es pot passar la tarda en una gelateria de Mérida d’aspecte sinistre, la Coromoto. Si és temporada alta ho sabreu per les cues que hi sol haver per tastar algun dels gelats. Els seus propietaris ostenten el rècord Guinness de gustos: n’ofereixen uns 900. No hi són tots a la vegada, però no hi faltaran delicadeses 'chéveres' com ara all, vi, cervesa, sardina o cafè “amb aroma de dona”. També n’hi ha amb denominació d’origen, com el 'chipichipi' i el 'guacuco'. Els més conservadors també poden escollir xocolata, que malgrat ser considerada una de les millors del món, no és fins ara que comença a ser exportada.