Periodista especialitzat en viatgesHi ha qui confon un viatge a la Toscana amb una escapada a Florència. Hi ha fins i tot qui hi afegeix un parell de ciutats més, com ara Pisa i Siena. Però la Toscana és molt més que tot això. Fins i tot gosaria dir que la Toscana és per damunt de tot un paisatge de turons suaus, xiprers que apunten cap al cel i vinyes ben cuidades, amb carreteretes que serpentegen, poblets emmurallats tocats per la gràcia del Renaixement i mansions rurals posades en punts estratègics.

És a la primavera quan la Toscana es mostra més atractiva, quan els camps verdegen i els pobles estan com mig adormits. Si comencem per Florència, sabem el que ens toca: admirar-nos davant d’una ciutat meravellosa i esquivar les onades de turistes que mai no es cansen de visitar-la. El riu Arno, el Ponte Vecchio, el Duomo, el Campanile, els Uffizi, Santa Maria Novella, Santa Croce, Santo Spirito, el Palazzo Vecchio, la Piazza di San Lorenzo... La llista de monuments és llarga, però el que m’agrada de Florència és que per tot arreu està tocada per la mà de l’art, en especial el del Renaixament, amb les firmes de Michelangelo, Leonardo da Vinci, Giotto, Botticelli, Ticià i tants altres genis.

Des del Piazzale Michelangelo es té la millor vista de conjunt de la ciutat, amb el riu Arno als peus i el Duomo a l’altra banda, però a mi m’agrada sobretot perdre’m pels carrers del centre, deixant-me guiar per l’atzar cap a la casa del Dant, i pujar al turó de Fiesole, amb les seves esglésies (Itàlia n’és plena!) i el teatre romà obert a les representacions culturals i a un camp amable que convida a anar més enllà de la ciutat.

A Pisa hi tenim la torre inclinada, que per ella mateixa ja convoca milers de turistes, que es fan la típica foto fent veure que l’aguanten amb les mans, mentre que Siena compta amb la cursa històrica del Palio, la meravellosa Piazza del Campo i tots els carrers que la circumden. I les moltes esglésies, esclar, entre les quals destaca el Duomo començat al segle XII. Lucca, en un pla més discret, és la sorpresa amagada, la ciutat que ens confirma que a la Toscana tot val la pena.

Si sortim de les grans ciutats, però, també als pobles trobem l’esplendor d’un art que sempre emociona. A San Gimignano, per exemple, amb les seves altes torres medievals, i a Arezzo, amb una plaça esplèndida, els frescos de Piero della Francesca i una ciutat alta on es van filmar moltes escenes de 'La vida és bella' (1997) de Roberto Benigni. A Volterra ens convoquen els ecos dels antics etruscos, sempre envoltats de misteri, però no hem d’oblidar que, al final, és la màgia del paisatge la que fa que la Toscana sigui la Toscana.

A més de l’art omnipresent, els caminets sinuosos escortats per xiprers, els turons arrodonits, els camps de blat que onegen consentits pel vent i una barreja de colors que sembla sortida de la imaginació d’un pintor renaixentista són altres al·licients de la Toscana. A tot això hi hem de sumar les moltes cases senyorials i unes taules ben parades on la tòfona i els embotits acostumen a ser els reis, amb els 'pici' com a pasta original (sense ou), l’entrepà de 'porchetta', els gelats de tots els gustos i el vi de la regió com a estrelles.

Hi ha una pel·lícula que ja té alguns anys, 'Bellesa robada' (1996), de Bernardo Bertolucci, que per a mi expressa millor que cap altra la bellesa del paisatge de la Toscana. Una noia nord-americana de 19 anys, Liv Tyler, es mou de manera etèria per una mansió posada al capdamunt d’un turó, envoltada d’un paisatge inigualable. A mesura que avança la pel·lícula aprenem que tots robem alguna cosa de la bellesa del món, i que no hi ha millor lloc per fer-ho que a la Toscana.

A la Toscana s’hi està molt bé, sempre que sapiguem trobar-hi el nostre lloc. Potser en algun establiment de turisme rural que no hagi caigut en els preus abusius que ha propiciat un cert turisme britànic: la regió s’ha rebatejat com a Toscanashire.

Recordo que fa uns mesos, en una casa meravellosa de la Val d’Orcia, un dels llocs més bonics de la Toscana, un amic italià m’explicava que la finca d’un dels veïns l’havia comprat un finlandès, i la de l’altre costat uns israelians. És el preu de l’èxit de la Toscana, pregonat per llibres com ara 'Bajo el sol de la Toscana', de Frances Mayes, 'Mil días en la Toscana', de Marlena de Blasi, i 'Un viñedo en la Toscana', de Ferenc Máté.

D’entre les pel·lícules que s’han filmat a la Toscana tenim, a més de les ja esmentades 'La vida és bella' i 'Bellesa robada', joies com 'Una habitació amb vista' (1986), de James Ivory, i 'El pacient anglès' (1996), d’Anthony Minghella. El monestir de Sant’Anna in Camprena, prop de Pienza, va ser el lloc escollit per Minghella per rematar una història d’amor amb el rerefons terrible de la Segona Guerra Mundial.

A la Val d’Orcia, regada pel riu del mateix nom, es diria que el paisatge arriba a l’excel·lència. Per alguna cosa la Unesco li va atorgar el 2004 la distinció de Patrimoni de la Humanitat. Gairebé tot és al seu lloc en aquesta vall, poques coses desentonen, amb les vinyes de Montalcino com a al·licients addicionals, i amb pobles posats al capdamunt de les carenes, com Montepulciano o Pienza. En aquesta última població va néixer el 1405 Eneas Silvio Piccolomini, que el 1458 es convertiria en el papa Pius II.

Va ser Pius II qui va voler dotar Pienza d’una arquitectura renaixentista que encara avui desperta admiració. La plaça del Duomo i els 'palazzi' Comunale, Borgia i Piccolomini són sens dubte excepcionals.

Molt a prop, els diferents nivells de la ciutat emmurallada de Montalcino, amb els carrers de fort pendent, les nombroses esglésies i els palaus renaixentistes tornen a deixar bocabadat el visitant. La pastisseria Pulciano, del segle XIX, és de parada obligada. Abans d’entrar a la ciutat, per cert, val la pena passar pel santuari de la Madonna di San Biagio, del segle XVI i amb una arquitectura sorprenent.

El Vino Nobile de Montepulciano s’ha guanyat una bona fama, però el supera el Brunello de Montalcino, pel qual s’han arribat a pagar preus astronòmics. Ara bé, si del que es tracta és de trobar un lloc sorprenent per fer un sopar agradable, aniran molt bé les termes de Bagno Vignoni. Allà, a la Piazza delle Sorgenti, al voltant d’una gran bassa d’aigua calenta que fumeja, les antigues cases de pedra et duen als temps dels etruscos i dels romans.

En aquestes terres freqüentades pels papes, la via Francigena marca un dels camins de pelegrinatge cap a Roma. No és estrany, doncs, que al llarg del camí hi hagués termes, pobles i santuaris on els pelegrins podien descansar. Un d’aquests pobles és el de San Quirico d’Orcia, amb unes quantes esglésies remarcables. A prop, gairebé en una vall secreta, hi ha l’abadia de Sant’Antimo, envoltada d’oliveres, vinyes i xipreres.

Diu la llegenda que la primera església del lloc va ser fundada per Carlemany al segle VIII. Va anar creixent amb el temps, fins a fer-se monumental, i avui, restaurada, és un dels exemples més bells de l’arquitectura romànica de la Toscana. A tocar, al poble de Castelnuovo dell’Abate, sembla vigilar-la des de la carena perquè la història no torni a passar-li per sobre, com ha passat en tants altres llocs de la meravellosa Toscana.