Comencem l’entrevista en una terrassa de la Barceloneta. Som davant d’aquell Mediterrani que tant enamora Clara Segura, colpejats per vents, siguin de veritat o onírics, que ens repentinen i ens aboquen a horitzons d’humanitat. Aquesta entrevista, o més aviat xerrada, si va sobre alguna cosa és sobre com ser millor persona i sobre com gaudir del camí. Potser és cert que no he utilitzat cap mètode ortodox per fer-la, encara que he de dir que me l’havia preparat força. Però, un cop m’he vist xuclat per l’energia de la Clara, he decidit deixar-me portar per la màgia de la improvisació, del joc i de certa curiositat benvolent.

Ens hem trobat de tot. Respostes que no contesten a les preguntes però que són camins cap a altres preguntes, reflexions de terrassa de bar que acaben en aforismes de mar salada o misteris que floreixen en un atzucac, i esperen ser resolts algun altre dia. Això sí, jo crec que si l’emoció té alguna aritmètica, avui hi hem estat ben a prop. Potser és veritat aquella frase del dramaturg libanès Wajdi Mouawad que gairebé conclou la seva obra 'Incendis' i que diu: “Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes”.

Comencem forts i de cara a barraca. Aquest any fa 20 anys que vas sortir de l’Institut del Teatre. Què és el millor i el pitjor que t’ha donat aquesta professió?

C.S. Jo crec que el millor és la xarxa de persones que he teixit. Quan un es comença a dedicar a això té tendència a pensar que tots serem iguals i després s’adona que no és així, que ens uneix una afició molt particular que és el teatre, però després som persones iguals que les de qualsevol altre ofici. Per tant, compartim la complexitat humana sota les mateixes regles, i també ens toca barallar-nos amb els caràcters i els egos. Malgrat tot, sempre m’acaben sorprenent les persones, ja sigui un actor, algú de producció, una maquilladora o algú del públic. M’encanta aquesta energia que et donen les connexions interpersonals i que he aconseguit sentir molt sovint gràcies a aquesta feina. El pitjor és haver de batallar amb relacions més econòmiques. Allò que tu ets un producte i, per tant, tu generes tant i, per tant, tu la foto l’has de fer abans que aquell, però aquell i l’altre aniran a aquest lloc al 'photocall' abans que tu. Tota aquesta burocràcia del món de l’espectacle és horrible. Al final jo sempre em pregunto: qui ha decidit que aquest seria el famós de l’any? Va, Andreu, tu i jo sabem que totes aquestes decisions es prenen en un despatx. Qui decideix que Miley Cyrus ho havia de petar? Estic segura que algú des del seu despatx.

¿M’estàs intentant dir que el ‘show business’ tampoc s’escapa de les urpes orwellianes del poder?

C.S. Exacte. És evident que el talent hi juga un paper important, però també que hi ha decisions que són alienes al públic i els artistes. I és llavors quan jo decideixo que hi ha una part d’aquesta indústria de l’entreteniment, freda i implacable, que no m’interessa. Fa uns quants anys, durant el rodatge de 'Mar adentro', el Celso Bugallo em va explicar que hi ha una fórmula magistral, és el Sant Grial dels actors, i està amagat en algun lloc on gairebé és impossible accedir i que molt pocs artistes han aconseguit veure, però allà resideix el secret de l’art i de l’actuació. Jo crec que per sort aquest secret encara no és a les mans d’aquestes persones que decideixen. El dia que el posseeixin ja podem plegar.

Per exemple, ¿algú ha decidit també que Clara Segura havia de guanyar el Premi Nacional de Cultura aquest 2016? Hi ha intencions obscures darrere aquesta decisió?

C.S. [Riu.] 'Touché'. Ehem, no ho sé... Jo no hi era, a la reunió. No, de veritat, superagraïda del premi i de la dotació, i al CoNCA, i un reconeixement sempre reconforta, però, a nivell pràctic, més que un premi, per important que sigui, el que vull veure és que genero feina i que el públic l’aprecia. El dia a dia no el fan els premis.

Tu ara ets una actriu que juga dins del sistema. ¿És possible ser subversiu en la posició que ocupes?C.S. Sí. Jo ara precisament em sento... no sé si és subversiu la paraula.

Perdona, Clara, en dir subversiu el que volia dir és que a vegades no sé si som esclaus del sistema, però sí que tenim una mica de síndrome d’Estocolm. Moltes vegades sentim que aquest sistema no ens agrada o ens molesta o el trobem injust. ¿Tu et sents lliure de poder-te enfadar, de poder dir “A la merda, per aquí no hi passo”?

C.S. Jo em sento molt tranquil·la amb mi mateixa, i a vegades ho dic a les classes amb la boca ni petita ni gran, més aviat normal: tots tenim dret a triar, encara que ens pensem que no. I ells em contesten que, esclar, això ho puc dir jo perquè sóc la Clara Segura. I jo dic no, no, no, encara m’enrecordo de quan començava i em van proposar de fer una cosa comercial al Paral·lel i jo vaig optar per dir que no, perquè no m’hi veia. Jo crec que és una màxima que sempre m’he intentat aplicar. Ara em trobo en una etapa de reflexió i quan parlo de ser subversiu potser no em refereixo tant a queixar-me, cridar o fer caca a l’escenari, però sí al fet que ara vull decidir per mi mateixa què fer i què generar. Respectar el que sóc i no tant el que altres esperen de mi a la vida. Només som lliures si tenim temps per pensar i, per tant, decidir.

L’altre dia revisava una entrevista que et feia Carles Capdevila i deies que l’èxit és directament proporcional a l’opinió que un té d’un mateix. I em va semblar una reflexió meravellosa. A vegades escoltant-te tinc la sensació que dónes molt poc valor a aquell tipus d’èxit pel qual moltes altres persones matarien.

C.S. Jo ho visc molt de mi cap a dintre. A més, és que tot és molt relatiu. Jo crec que l’educació que vaig rebre a l’escola però sobretot la que vaig rebre a casa sempre m’ha fet mantenir el cap ben moblat. Sí que he somiat, no t’enganyaré, però és que després t’adones que l’èxit és tan intangible, tan efímer i relatiu que...no sé, per a mi compta molt més el respecte. Jo a vegades em pregunto: aquesta gent que no pot anar pel carrer perquè l’estan parant constantment i tenen el seu espai personal totalment envaït, com poden explicar la vida? Quina visió deuen tenir?

En quin moment la Clara s’enamora de l’acte dramàtic?

C.S. En l’àmbit teatral a mi em va arribar més tard. Jo recordo que molts dels meus companys van créixer amb el Lliure, però jo vaig ser més del Flotats de l’època del Poliorama, quan ell va tornar de França. 'El dret d’escollir' a mi em va deixar absolutament meravellada. De totes maneres jo crec que un dels primers 'inputs' em ve de la tele dels anys 80. Sé que no sona gaire bé, però no puc amagar els meus inicis. Era molt potent com t’arribaven a impactar programes com 'Aplauso', 'La cometa blanca', 'Barrio Sésamo', 'Terra d’escudella', 'La gresca del sac de gemecs'. I tampoc puc obviar la tradició de créixer al meu poble fent sempre música i dansa i dels meus pares, perquè ells sempre cantaven, feien esbart i feien teatre.

Quan vas dir als teus pares que et volies dedicar al teatre, ¿no hi va haver cap terrabastall a casa?

C.S. Ells em van dir: perfecte, però vols dir que no hauries de fer una altra cosa a part? Eren col·legues de la infància del Ferran Rañé i vam anar a parlar amb ell i ens va recomanar l’Institut del Teatre, que en aquell moment era l’escola de referència. Jo també vaig pensar que fer una cosa a part em podria ajudar per si de cas no funcionava el teatre i em vaig matricular a història de l’art. Però vaig tenir tan mala o bona sort que just aquell any a l’Institut van canviar el pla d’estudis i vam passar a fer moltíssimes hores, que m’ocupaven tot el dia, i al final em va ser impossible compaginar-ho amb la carrera. Vaig anar al desembre a explicar-los el que m’havia passat i em van tornar els diners de la matrícula.

De debò? Això crec que ara no passaria.

C.S. És que ara ja no passen moltes coses, per això sento que em faig gran.

Que fort, fins i tot les institucions eren més humanes... En fi, així que en l’àmbit familiar et va resultar molt senzill apostar per la teva carrera dramàtica, oi?

C.S. Sí, recordo que fins i tot una vegada em van portar al metge, perquè sempre anava molt cansada, i un cop examinada ens va dir: “No m’estranya, surt a dos quarts de vuit de casa i torna a les deu de la nit, i entre altres coses fa esgrima, acrobàcia i titelles... Jo crec que és normal que vagi cansada, no?” Aquella època de l’institut la recordo amb molta emoció, va ser molt intensa. Vaig tenir la gran sort d’anar a Sant Pere Més Baix i allà l’ambient era màgic. Les aules no estaven insonoritzades, però hi havia ventilació natural, i segons quina escena feies de Txékhov senties la classe de flamenc de dalt i això et feia improvisar i veure les coses d’una manera molt més humana i a la vegada t’imprimia caràcter i sentit del risc.

Abans mentre dinàvem em parlaves també de la Bodega Bohèmia com un lloc que et va influir molt en els teus principis com a actriu i ara fa un moment que em citaves Flotats. M’agradaria que em parlessis dels teus primers referents, aquelles influències ineludibles. Perquè, al final, l’inici de tot gran artista prové de la imitació.

C.S. La imitació és una de les fonts principals. Recordo els primers sopars de Nadal quan em demanaven alguna actuació. Jo imitava l’Eva Nasarre o el Dyango, que, per cert, és el cosí germà del meu pare. ¿Saps, com Freud a l’obra de teatre 'El visitant', quan després de 4 anys recorda el primer moment que sent la soledat a la cuina de casa seva? Doncs jo recordo l’atac de vergonya més gran que he tingut mai un dia a casa dels meus pares per Nadal. El Dyango estava amb nosaltres i jo era a sota la taula i la meva mare m’anava dient: “Nena, imita el Dyango, va, home, canta allò de la ràdio”. I jo a sota dient: “Sisplau, digue’m que això no m’està passant a mi!” Imitar amb l’imitat davant era massa per a mi, això només ho poden fer els del 'Polònia'.

O sigui que els teus primers referents són Dyango i Eva Nasarre, d’acord, d’acord.

C.S. Esclar, tu et pensaves que parlaria de Truffaut o de Kurosawa. Doncs no, sóc una persona molt més senzilla [riu].

Aleshores deixa’m que et pregunti pel teu personatge somiat.

C.S. Doncs no et diré Willy Fog per no tornar-te a aixafar la guitarra, tot i que ho és, sobretot per l’obsessió que tinc de fer la volta al món. Esclar, tornem al poder de la televisió espanyola dels 80: Jules Verne, 'Don Quijote de la Mancha' i 'La bola de cristal', amb la Bruja Avería, els Electroduendes i l’Alaska. Allò era molt 'heavy'. L’altre dia li estava ensenyant al Martí, al meu fill, i flipava de com era d’increïble, atrevit i creatiu. I, esclar, després també cal entendre que som fills de la llagrimeta, de Banner i Flappy, de Marco, de Heidi i Jackie i Nuca... Després em pregunten com és que tinc tanta facilitat per plorar en escena i jo sempre dic: “Home! Sisplau! Que sóc filla de Heidi i Marco”.

Però encara no m’has respost sobre el personatge somiat.

C.S. [Ara la Clara es posa seriosa.] En el fons són tots aquells personatges lluitadors, independents i valents. N’hi ha mil formes, que jo he trobat en la ficció cinematogràfica o en la literatura dramàtica. Un que sempre m’ha impactat molt és la Roxana de 'Cyrano de Bergerac'. També les dones que s’han hagut de disfressar d’homes per tenir més marge d’actuació, que en les obres de Shakespeare n’hi ha unes quantes. Antígona és un personatge que em va marcar molt, d’ençà que la vaig llegir a BUP. Després em va tocar interpretar-la a les proves d’accés de l’Institut del Teatre i anys més tard l’Oriol Broggi em va proposar fer-la a la Biblioteca de Catalunya. En aquell moment vaig connectar amb un viatge a Grècia que vaig fer d’adolescent amb els meus pares. Allà vam anar a veure 'Electra' al Teatre d’Epidaure, va ser a la nit, il·luminat amb torxes emulant el teatre grec antic i fet per dones, que no era el comú a l’antiga Grècia. Allò em va obrir en canal. Vaig sentir la Mediterrània i la seva essència i vaig pensar que jo em sento molt igual aquí que amb una persona de Roma o de Nàpols, o que en veure una nena de nou anys al Líban puc veure’m a mi mateixa. Em sembla bestial aquesta electricitat emocional que recorre la franja mediterrània.

Sentint la teva resposta m’han vingut a la memòria alguns dels personatges que has representat al llarg de la teva carrera i arribo a la conclusió que molts tenen com a denominador comú la valentia, com per exemple la Nawal d’‘Incendis’.

C.S. Sí, tens raó. Potser el que m’indigna a mi és la injustícia del dia a dia i per combatre-la admiro la valentia necessària, els superherois del carrer, algú que es planta per defensar uns ideals, i això és per excel·lència la definició del protagonista teatral, siguin Hamlets, Antígones o Nawals. La literatura és un cultiu intern de l’ànima, mentre que, per sort, el teatre és col·lectiu, és catàrtic, és com si llegíssim tots junts una novel·la, per això em sembla tan potent. En aquest món tan alienat i digital necessitem que ens parlin a nosaltres, que es dirigeixin a nosaltres i sentir l’experiència humana.

Sempre m’ha fet molta gràcia el famós mètode de Stanislavski i et volia preguntar la teva opinió sobre el tema.

C.S. Jo sempre començo les meves classes dient que el meu mètode és que no tinc mètode. En el seu moment vaig ser molt reaccionària amb el mètode, pensava que hi havia massa palla mental. Jo als meus alumnes els hi parlo de les connexions que un estableix amb les coses, no del que han de sentir. Això és el que a mi em va molestar del mètode o la percepció que tinc d’aquell ensenyament: has de sentir això per poder fer això. Doncs sentint-ho molt, jo ho sento al revés. Jo crec que un actor ha de començar a treballar des d’una perspectiva lliure, lúdica, sense que les emocions siguin jutjades. Prou feina tenim en com ens les jutgem nosaltres mateixos perquè a sobre ens les jutgin des de fora. Ha de ser al revés, des de fora t’han d’acompanyar en aquesta singularitat de la connexió emocional que té cada ésser respecte a la vida. Pensa que en francès actuar es diu 'jouer' i en anglès 'play', en canvi nosaltres no tenim aquesta paraula. Ens prenem massa seriosament les coses i és evident que patint no surten millor, sinó més aviat al revés.

Com pots connectar des del joc amb un personatge com el d’Antonietta Tiberio d’‘Una giornata particolare’?

C.S. Perquè l’entenc, perquè m’interessa, perquè em commou. Connecto amb alguna frase d’esperança que hi ha al text, i aquí és on jo m’agafo. I segurament una altra actriu ho farà amb unes altres frases, aquí hi ha la gràcia de la interpretació. Jo no vaig tenir l’oportunitat de treballar amb ella però crec que l’Anna Lizaran representava perfectament això que t’intento resumir. Ella era capaç d’estar fent la seva obra, girar-se i dir-te: “Ai, nena, que ranci que està el públic avui, no?” Aquest passar-s’ho bé, aquesta distància meravellosa, que també té la Rosa Maria Sardà. Actrius que viuen al límit entre el còmic i el dramàtic.

Això que dius em porta a pensar una cosa que em mossega el clatell últimament i és que he viscut molt de temps d’esquena al nostre patrimoni artístic, enlluernat per les obres, discos i les produccions estrangeres. Però últimament noto una reconciliació meva i de la meva generació amb el que fem i vam fer. Per exemple, ara mateix crec que si la Mary Santpere hagués estat al ‘Saturday night live’...

C.S. Perdona, tu poses la Mary Santpere al 'Saturday night live' i ho peta segur, i el Capri també. Som una cultura que, pel context de repressió que hem viscut durant tants anys, ens hem emmirallat molt amb el de fora, però mira la Sílvia Pérez Cruz com canta 'El cant dels ocells'. Tenim una mica de complex i ja comença a ser hora que ens el traguem de sobre.