PERFIL

Coco Chanel: les vides de Gabrielle

Explicar Coco Chanel en poques línies és tot un repte; té una vida llarga, agitada, controvertida, apassionada i sovint reinventada per ella mateixa a imatge de les seves fantasies

Era rebel de mena. I en feia bandera. La solitud li havia endurit el caràcter. La seva vida comença com un melodrama dolent. Gabrielle Chanel neix un 19 d’agost del 1883 a l’hospici de Saumur, gairebé vint anys abans de la Primera Guerra Mundial, als primers compassos del que més tard anomenaran la Belle Époque, un període d’expansió, de despreocupació, de fe en el progrés. Per a ella, la Belle Époque no arriba pas des de bon principi. És la segona de cinc germans i perd la mare als 12 anys. El seu pare, que és venedor ambulant d’articles de merceria, la porta a l’orfenat d’Aubazine, al departament de la Corrèze, amb les seves dues germanes. Fins als divuit anys, viurà rere els alts murs de l’abadia cistercenca del segle XII. I no tornarà a veure el seu pare. Ras i curt, la Gabrielle eliminarà el mot 'orfenat' del seu vocabulari, s’inventarà tantes infanteses embellides com interlocutors tindrà al davant i no li agradaran mai els diumenges. Aquest marc de vida i d’educació auster i rigorós està a l’altura de la seva força singular. A Aubazine aprèn a cosir, a brodar amb talent i, a base de portar uniforme, desenvolupa la seva recerca de la simplicitat: tot plegat quedarà perfectament plasmat en una imatge que no deixarà de recrear.

“El luxe és una necessitat que comença quan acaba la necessitat”. “Una dona té l’edat que es mereix”. “Si has nascut sense ales, no facis res per impedir que et creixin”

coco chanel

Un cop surt del convent, pot començar la vida de veritat. Ho farà gràcies a dos amants i pigmalions acabalats: Étienne Balsan i Arthur Edward 'Boy' Capel, aficionats als cavalls i bons genets. Balsan i Capel li donen una empenta: li obren les portes de l’aristocràcia francesa i anglesa, l’estil de vida de les quals, abans del 1914, continua marcant la pauta al conjunt de la societat. Amb ells, Gabrielle Chanel ascendeix en l’escala social. Deixa enrere la seva etapa d’aprenent de cantant de cafè a la localitat de Moulins-sur-Allier i la feina que havia aconseguit en una merceria pròspera de la ciutat per passar a viure, en un primer moment, mantinguda. Es fa confeccionar pantalons i jaquetes estretes, desproveïdes d’ornaments, el contrari del que s’estila durant la Belle Époque. El seu credo és res de galindaines inútils i, tant sí com no, no assemblar-se a ningú. Als hipòdroms, es distingeix pels seus colls blancs, l’extrem d’una corbata nuada i el seu barret de palla canotier. Als vespres s’arregla amb vestits d’allò més senzills que li donen un aire lluminós i original.
El 1910 obre la seva botiga de modista a París, ja a la Rue Cambon. El 1913 inaugura una segona botiga a Deauville, i el 1915, la seva primera casa de moda a Biarritz. Aquests establiments li garantiran la llibertat i la independència econòmica en menys de 10 anys. El 1914 a Europa tot es capgira. Durant els quatre anys de guerra, Chanel farà fortuna. Els seus ingressos li permeten comprar-se un Rolls-Royce i una casa a Biarritz. Utilitza el jersei en conjunts distesos impensables en aquells temps, porta els cabells curts des del 1917, la pell bronzejada, jaquetes de punt i pantalons. El 1919 abandona el número 21 de la Rue Cambon per instal·lar-se deu números més avall, a l’adreça que encara avui ocupa Chanel.

“No és l’aparença, és l’essència. No són els diners, és l’educació. No és la roba, és la classe”. “La senzillesa és la clau de l’elegància”

coco chanel

La Primera Guerra Mundial l’ha fet rica, cèlebre i independent. Els coneguts com a Bojos Anys Vint li portaran encara més èxits. El gran amor de la seva vida, Boy Capel, mor en un accident de cotxe. Coco recuperarà les ganes de viure gràcies a una parella mítica: Misia, musa dels cercles selectes de París, i Josep Maria Sert, pintor i decorador català marcat pel Barroc i el Rococó. En la seva companyia, descobrirà Venècia i un cert 'art de vivre'. Es relaciona amb artistes i directors, concep el vestuari d’obres de teatre i ballet i exerceix de mecenes dels Ballets Russos i Igor Stravinsky.
En aquella època els seus amors són aristòcrates. Un és el gran duc Demetri de Rússia, que s’ha escapat de la Revolució Russa i viu a l’exili. Ell li presenta el perfumer que confeccionarà el 1921 el primer perfum obra d’una dissenyadora de moda, el Nº5. La influència eslava és present en totes les seves creacions: les pells, els brodats, les perles, els lluentons i les bruses de mugic amb brodats que entusiasmen les parisenques. Després dels de Rússia, vénen els anys anglesos al costat del duc de Westminster. El que més li agrada d’ell és que no porta mai roba nova, sinó les mateixes jaquetes de 'tweed' des de fa vint-i-cinc anys. A més, no és gens altiu. L’omple de regals: rams de flors dels camps i joies sumptuoses amagades en cistells que, en alguns casos, es dedica a desmuntar per recompondre’ls o barrejar els obsequis amb quincalla. Porta les seves primeres bosses bandoleres, l’impermeable i el 'blazer' amb botons daurats...
Però no es pot entendre res de Chanel sense fer referència al poeta Pierre Reverdy, amant i un amic tan íntim de Coco que els seus llibres no faltaran mai a la capçalera de la dissenyadora. Tampoc sense parlar del decorador Paul Iribe, un home amb conviccions d’extrema dreta que morirà d’un atac de cor. Ell i Coco s’havien de casar, però el destí va decidir que les coses anessin d’una altra manera. Mentrestant, Chanel imposa el rigor del seu vestidet negre: “Poseu un vestit negre en una sala ben il·luminada i serà l’única cosa que es veurà”. S’havia de ser agosarat, alliberar el cos de la dona afluixant la cintura i aconseguir imposar el negre com a color.
El 1936 el Front Popular guanya les eleccions a França. Tot i això, la vida social i artística va vent en popa. En la moda, les coses evolucionen. Chanel es converteix en una de les personalitats més destacades. Freqüenta Visconti, Renoir, Cocteau, Bérard, Salvador Dalí i en compra els quadres, encara que no se’ls quedi. El 1939, després de l’esclat de la guerra, Coco tanca el seu taller de costura. Durant aquests anys foscos, viu amors tumultuosos i contradictoris entre París, el sud de França i Suïssa. Queda per a la història el nom de Hans Günther von Dincklage, a qui es coneix amb el sobrenom de Spatz (pardal, en català). Chanel el va conèixer abans de la guerra als cercles de l’alta societat que tots dos freqüentaven en aquells moments. És a París per ordre indirecta de Göring. Aquesta relació, després de l’alliberament de França, portarà problemes a Chanel, que se’n sortirà gràcies a Westminster i a Churchill. Pocs saben que, abans de la guerra, la dissenyadora també va viure un idil·li amb Apel·les Fenosa, català, republicà exiliat, amic de Picasso, de Cocteau i de tots els poetes del segle, dels quals esculpirà bustos. Coco l’ajudarà i hi mantindrà una bona amistat.

“Pots ser preciosa als trenta, encantadora als quaranta i irresistible la resta de la teva vida”

coco chanel

El 1954, després de la guerra, Chanel farà un pas endavant per oposar-se al New Look. Té 71 anys. Gairebé se l’ha oblidat. Moltes 'maisons' ja no existeixen i joves avantatjats no trigaran gaire a posar-se al capdavant del sector. El retorn de Chanel és un fracàs. Desfasada, Coco ja no està a l’última. Però pensar que abaixarà els braços és no conèixer-la. Afina incansablement el seu vestit jaqueta de 'tweed', l’embelleix amb camèlies blanques, perfecciona el seu bolso amb puntades i cadenes daurades i les seves sandàlies de punta negra i recull els cabells al clatell. Des del 1957, el vestit jaqueta de Chanel es converteix en un uniforme imprescindible per després convertir-se en un clàssic. La dissenyadora proposa un estil sobri, però acompanyat d’accessoris indispensables “amb la condició que sempre ens traguem l’última cosa que ens hàgim posat”, diu ella. L’arribada de la minifaldilla el 1963 l’horroritza. Coco pregona als quatre vents un principi innegociable: mai per damunt del genoll!
I afegeix: “Si una dona va mal vestida, es fixaran en el vestit; però si va impecablement vestida, es fixaran en ella”. Ningú no ha il·lustrat millor que Chanel la reflexió de Cocteau segons la qual un vestit és una idea que flota al voltant del cos. Chanel també sosté que la moda passa de moda, però l’estil no. I ella ho ha demostrat.
El dia que fa 87 anys, el 19 d’agost de 1970, llança un nou perfum, el Nº19, floral, verd i empolsinat. És un gran èxit i segurament una picada d’ullet a la data del seu naixement i la del pare sempre esperat que la va abandonar, que també va néixer un 19. Infatigable, continua acudint cada dia a la Rue Cambon des del Ritz, on torna al vespre a passar la nit a l’àtic. “Bonjour, mademoiselle”, li diuen els que se la van trobant. Els seus empleats temen els períodes de col·leccions, durant els quals es torna irritable, irascible i fa fer i refer els seus Chanel, carcasses tan lleugeres i que casen tan bé amb el cos i el moviment que te n’oblides així que te les poses. No para mai quieta tret dels diumenges, com aquell de principis del mes de gener del 1971. Per bé que la col·lecció d’estiu no està ni de lluny acabada, se’n va a veure les curses a l’hipòdrom de Longchamp. El seu Cadillac la porta a casa després de travessar París mentre es fa fosc. Mor aquell mateix vespre a la seva habitació del Ritz. Als cinemes de París, es projecta la nova pel·lícula de Luchino Visconti, 'Mort a Venècia'. Una casualitat curiosa per a qui havia sigut amiga del cineasta i una enamorada de la Sereníssima.