ENTREVISTA

Mayte Martín: “A Cuba hi ha una absència total de banalitat”

La cantant Mayte Martín ha parlat amb el ‘Rar’ sobre la seva personalíssima relació amb l’illa caribenya i sobre per què el viatge que hi va fer va ser una vivència 100% reveladora

A Mayte Martín no us la trobareu pas enxampant 'pokémons' o buscant oportunitats el primer dia de rebaixes. Mayte Martín va per feina i no casa amb la parafernàlia (paraula que utilitza molt malgrat que en detesti el significat). Per fer l’entrevista tria casa seva perquè no vol interrupcions ni sorolls que es puguin evitar. Mayte Martín és una persona de les que posen tota l’atenció en el que fan i busca reciprocitat, potser per això quan la tens al davant saps que per parlar amb ella no valen frases fetes ni preguntes per omplir el temps.
Té 51 anys i en fa més de trenta que trepitja escenaris. El flamenc i els boleros són la banda sonora de la seva vida, per això prefereix que no li diguin 'cantaora' sinó cantant. N’ha vist de tots colors, però el que va viure la tardor passada a Cuba li ha inoculat un bàlsam d’energia i confiança. “Tota la vida m’he sentit com un bitxo raro, com un arbre que creix en un hàbitat que no és el seu, saps? I en aquest sentit, a Cuba vaig descobrir el paradís. Em vaig trobar una absència total de parafernàlia, de banalitat. Ara bé, el que és trist és que perquè la gent sigui així hagi de passar gana”, explica amb vehemència.
La cantant va anar a l’Havana per participar en la gira que Silvio Rodríguez organitza als barris més pobres de la ciutat. Viure el respecte que senten per la música i la veneració que mostren pels seus cantants l’ha revifat. Sobre els germans Castro i el seu règim, evita manifestar-se perquè no li agrada parlar de matèries que no domina. “Penso que tots els canvis que estan vivint els cubans en alguns sentits els afavoriran i en d’altres faran que perdin coses que tenen i que van lligades a la seva manera de viure. No ho sé... Totes les monedes tenen dues cares”, comenta amb certa prudència.
Per tot plegat, Mayte Martín afirma amb rotunditat que cantar allà ha sigut una cura per a l’ànima: “No vaig trepitjar els carrers de La Habana Vieja, vaig passar de la postal perquè a mi les postals no m’interessen gens. Vaig trepitjar els carrers de l’Havana Centre i allà he conegut gent senzilla, noble i meravellosa, però és molt dur com viuen. I malgrat tot, escolten música, llegeixen... Tenen una curiositat immensa. Aquí se’ns espatlla l’aire condicionat i ens caguem en tot i ja no sabem viure. Ells tenen una cosa que nosaltres no tenim: la capacitat de captar i valorar l’essència de les coses. I això és meravellós”.
El que no troba tan meravellós és el panorama cultural a casa nostra: “Aquí l’art està completament al servei de la indústria, i quan és així, ja no és art, crec que li hauríem de buscar un altre nom. M’explico?” Participar en el Grec d’enguany, amb l’espectacle 'Tempo rubato' [finalment aquesta actuació va ser cancel·lada a causa de la pluja], no li impedeix fiscalitzar les dinàmiques dels festivals i dels programadors: “La figura del programador com jo l’entenc ha desaparegut. Abans hi havia persones que descobrien coses i ens portaven músics desconeguts, com Mingus Formentor. A Espanya vam conèixer Madredeus gràcies a ell. Però ara el programador pot ser qualsevol perquè l’únic que ha de saber és qui està de moda i qui omple. I això és el reflex de com funciona la nostra societat. Vivim una massacre moral”.
Malgrat avançar contra corrent, els entrebancs i les decepcions, i haver-se plantejat si continuar dedicant-se professionalment a la música o no, Mayte Martín des de ben petita va tenir la necessitat de cantar. A les reunions familiars dels diumenges posaven cassets i escoltaven Marchena, Valderrama i tots els grans del 'cante'. I aquella nena petita d’aleshores plorava perquè allò la commovia com no ho fa res més al món. “Em commovia i sentia una tristesa, però de les curatives. Pot semblar una mica 'heavy metal' això que et dic, perquè era molt petita i pots preguntar-te: ¿què caram has de curar amb quatre anys? Doncs estic convençuda que amb només quatre o cinc anys plorava els mals dels meus ancestres”.
Amb la determinació que la caracteritza, als deu anys ja va començar a cantar en penyes flamenques i associacions culturals. Ho feia els caps de setmana i de franc, fins que en va fer 18. Per arribar on és, Mayte Martín no ha agafat cap drecera i va haver de picar molta pedra. “Una de les coses que penso que li falta a la gent jove que comença és la consciència de la seriositat de l’art i l’enorme responsabilitat que tenim. Però ara el que es porta és la gomina i el postureig, i tot és parafernàlia!”, lamenta amb un cert fastigueig a la veu.
Mayte Martín, canti flamenc o boleros, té una veu especial, potser per això quan Tete Montoliu la va sentir cantar va voler treballar amb ella (el disc 'Free Boleros' és una mostra del que aconseguien junts damunt d’un escenari). “Com totes les coses boniques a la vida, va passar sense buscar-ho, per casualitat”, comença dient per explicar la trobada amb el gran Montoliu. Ho recorda amb un luxe de detalls fantàstic que et transporta a la Barcelona de fa 30 anys, en un local de boleros que es deia El Eixample, amb boles de discoteca penjades del sostre i una mitjana d’edat que passava dels cinquanta. La nit que Tete Montoliu va anar a sentir-la cantar per primera vegada, després de dos temes va pujar a l’escenari, va fer fora el pianista que l’acompanyava i es van passar dues hores viatjant pel món del bolero.
L’aversió de Mayte Martín per la banalitat i la seva dèria per arribar a l’essència potser són les raons per les quals aconsegueix remoure les entranyes de qui l’escolta. Les seves cançons i interpretacions són un mostrari extens de sentiments, i les de 'Tempo rubato' són especialment personals. No en va el repertori d’aquest darrer projecte ha anat prenent forma al llarg dels últims vint anys. Totes les cançons són el fruit de vivències intenses de la cantant que, una vegada més, Joan Albert Amargós ha anat arranjant. Escoltar Mayte Martín és recordar que sovint deixem un munt de coses fonamentals pel camí, potser perquè a la majoria la banalitat ens resulta fàcil i sobretot molt més còmoda.

Més continguts de