HISTÒRIA
Diumenge Rar 31/07/2016

‘¡Hasta la supervivencia, siempre!’

La CIA ha intentat matar Castro centenars de vegades. La seva ineptitud a l’hora de fer-ho ha sigut utilitzada pel règim castrista com a eina propagandística

Pere Antoni Pons
4 min
.

Al llarg de l’últim segle un dels esports preferits dels serveis d’intel·ligència nord-americans ha sigut intentar assassinar Fidel Castro. Des que l’any 1959 ell i els seus 'barbudos' van instaurar el primer règim comunista de l’hemisferi occidental, els Estats Units l’han tingut entre cella i cella. Segons la lògica de la política exterior nord-americana durant la Guerra Freda, tenir un règim comunista a tocar de la costa de Florida era com tenir l’enemic al jardí de casa, fent-hi una barbacoa i amb una bossa de focs artificials a punt per encetar. Matar Castro, per tant, era una prioritat, sobretot després del fracàs de la invasió de la badia de Cochinos del 1961.

Els intents d’assassinat, així com els complots que es van planificar però que pel que fos no es van dur a terme, han sigut molt nombrosos i molt variats: amb explosius –bombes, granades, bazuques–, a trets –de diversos assaltants a plena llum del dia o d’un franctirador amagat–, amb verins... El fracàs ha sigut sempre total i absolut, fins al punt que la indestructibilitat i la longevitat de Castro van ser durant moltes dècades un acudit ofensiu per a l’orgull patriòtic nord-americà.

Algú podria pensar que comparar els intents d’assassinar un cap d’estat amb un esport és poc pertinent, però la relació entre la CIA i Castro fa pensar en aquells partits de futbol en què un equip ple d’estrelles i amb un pressupost descomunal ataca sense descans la porteria de l’adversari, molt inferior sobre el paper però al qual és incapaç de marcar un gol. Encara resultarà que Fidel Castro, el revolucionari icònic que va degenerar en decrèpit dictador i que confia que la història l’absoldrà, passarà a la posteritat com un expert del 'catenaccio'.

Per acabar de donar-li a tot plegat un aire d’espectacle entretingut, els enemics de Castro han ideat sovint uns complots demencials, que semblen sorgits de la imaginació d’un novel·lista amb un peu en el gènere d’espies i l’altre en el realisme màgic, o en la 'screwball comedy' de dibuixos animats. Per la seva extravagància, destaca la vegada que la CIA es va plantejar de col·locar, al fons del mar de la costa cubana, uns quants cargols de mar gegants que Castro trobaria en practicar un dels seus passatemps preferits, el busseig. Ruixats amb algun producte que els faria brillar sota l’aigua, els cargols de mar cridarien l’atenció del bussejador, que s’hi acostaria fascinat i sense sospitar que estaven plens de dinamita. Al final, el pla va ser descartat perquè no van trobar uns cargols prou grans per encabir-hi una quantitat letal d’explosius.

Altres argúcies igualment delirants i vistoses van girar al voltant d’un equipatge de neoprè infectat amb bacteris –l’objectiu era contagiar Castro d’una malaltia epidèrmica fulminant–, un puro amb una bomba que esclataria quan l’anés a encendre, un batut de llet carregat amb toxines botulíniques i una ploma estilogràfica amb una agulla enverinada. També hi ha hagut temptatives més convencionals. Durant un viatge oficial al Xile d’Allende, dos falsos periodistes van colar armes dins la sala on Castro havia de fer una roda de premsa, però no es van atrevir a treure-les i disparar. En un altre viatge oficial, a Panamà, havien de posar una bomba sota la tribuna on Castro havia de fer un discurs, però tampoc ho van aconseguir.

Segons els càlculs de Fabián Escalante, l’home que més temps i més energies ha dedicat a protegir el dirigent cubà com a responsable dels serveis de seguretat del règim castrista, des que els 'barbudos' van derrocar Fulgencio Batista hi ha hagut 638 intents o complots per assassinar el Comandante. Sí, 638: ho heu llegit bé. Al darrere de la immensa majoria hi ha hagut la CIA, l’agència d’espionatge que, segons Hollywood, està plena d’homes audaços i infal·libles però que, com explica Tim Weiner al llibre 'Legacy of ashes: the history of the CIA', sovint ha acollit megalòmans ineptes i alcoholitzats, amb un sentit delirant de la geopolítica i de la vida real.

Orgullós de la seva diligència professional, Escalante fins i tot ha comptabilitzat els intents que es van concebre o es van perpetrar durant els diferents mandats de presidents nord-americans: 38 amb Eisenhower, 42 amb Kennedy, 72 amb Johnson, 184 amb Nixon, 74 amb Carter, 197 amb Reagan, 16 amb Bush i 21 amb Clinton. Hi falten les xifres de l’era Ford perquè l’aleshores president va decretar per llei que cap empleat del govern nord-americà podia participar o conspirar en cap assassinat polític, i, per una pura qüestió cronològica, els de les eres Bush fill i Obama.

Escalante va fer públic el recompte en un documental del canal televisiu britànic Channel 4 que es va emetre el 2006 i que es titula, justament, '638 ways to kill Castro'. El recompte, però, és inexacte, curiosament. La suma de les xifres dóna 644. ¿És un error? ¿O és un indici que els serveis secrets cubans han inflat la xifra de complots anti-Castro amb objectius propagandístics per redimensionar a l’alça la invencibilitat de Fidel Castro davant l’enemic imperialista? Una cosa i l’altra, segurament...

Però la supervivència de Castro no només s’explica per la ineptitud de la CIA i dels seus col·laboradors –els anticastristes de Miami i, ocasionalment, els mafiosos a qui la Revolució va fotre el negoci dels casinos en la Cuba de Batista–, sinó també per la seva obsessió per la seguretat. Durant anys ningú va saber on vivia, quan viatjava solia emportar-se tot el que necessitava –menjar i aigua inclosos–, tenia diversos dobles que el substituïen en actes públics, i sempre anava protegit per un centenar d’homes. Matar Fidel Castro, per tant, no ha sigut mai una tasca fàcil.

És cert, això sí, que la CIA hauria pogut recórrer als serveis d’un magnicida la mar d’eficaç que, segons alguns malpensats, va tenir a mà una temporada: un tal Lee Harvey Oswald.

stats