Quan aquest agost Fidel Castro compleixi 90 anys, en farà deu que una malaltia el va obligar a cedir el poder al seu germà Raül. Durant aquells dies, el secretisme de l’Havana va alimentar entre els enemics del malalt l’esperança de la seva mort imminent i, de retruc, la de la fi del comunisme a l’illa. Mort el gos, morta la ràbia, celebrava l’exili als carrers de Miami. Aviat l’esperança es va esvair i el temps va fer de la cessió provisional un relleu definitiu, sense traumes. Avui Fidel Castro no té càrrecs al Partit, ni al govern. Apareix en públic tan esporàdicament com reflexiona des de les pàgines del 'Granma'. Desposseït de poder efectiu, exerceix de mite. El mite construït al llarg de mig segle de pràctica revolucionària i monopoli de l’escena política cubana.

Nascut a l’orient de l’illa, Fidel Castro va ser el tercer dels set fills d’un emigrant gallec. La sòlida posició del pare li va permetre adquirir una acurada formació amb els jesuïtes i ingressar a la universitat. Allà, l’ambient d’agitació i violència entre les organitzacions estudiantils va marcar els seus primers passos en política, alhora que forjava el lideratge d’un home d’acció. El 1947 formava part del contingent que des de Cuba es preparava per lluitar contra la dictadura del dominicà Trujillo. I, com a bon nacionalista, va freqüentar comitès antiimperialistes per denunciar el domini ianqui sobre l’illa. El 1952 era candidat del Partit Ortodox a les eleccions de l’any següent, però aquests comicis no es van celebrar mai. El cop de Batista estroncava una carrera parlamentària per donar pas al revolucionari, convençut que l’única via per restituir l’ordre constitucional era la insurrecció popular.

Un atac suïcida en una caserna (l’assalt al Moncada, 1953) i un desembarcament amb un iot d’esbarjo (l’expedició del 'Granma', 1956) són les fites fundacionals de la Revolució. Dos fracassos militars que van redimensionar la figura de Castro i que es transformen en èxits polítics. Si fortuna i astúcia solen explicar la supervivència política, cal un altre ingredient per triomfar: confiança cega en la victòria, com la mostrada per Castro en les primeres setmanes a la Sierra Maestra, quan la seva guerrilla era poc més d’una dotzena d’homes mal armats.

Afegim un altre element en la construcció del mite: els símbols. El gener del 1959 Fidel Castro no va proclamar la victòria a l’Havana, sinó a Santiago de Cuba, la capital de les lluites independentistes, la ciutat que, el 1898, els nord-americans van impedir de prendre a les tropes cubanes un cop els espanyols havien sigut derrotats. La victòria sobre Batista es presenta, doncs, com la culminació de les guerres del segle XIX. Castro i els seus companys són els hereus i continuadors de la tradició inaugurada per homes com Céspedes, Maceo i Martí, especialment aquest últim. No és casual que l’assalt al Moncada tingui lloc l’any del centenari del naixement del màrtir de l’independentisme cubà, ni que Castro, durant el judici per l’assalt, parli de Martí com de l’autor intel·lectual de la seva lluita, ni tampoc que desembarqui amb el 'Granma' prop d’on ho va fer Martí, el 1895, per reprendre la guerra contra els espanyols. Res no és casual. Fidel Castro legitima el seu triomf emparant-se en el relat històric, i es projecta cap al futur elaborant-ne un de nou, que vinculi passat i present a través de binomis com Martí-Castro o Maceo - Che Guevara, que la propaganda amplificarà.

El triomf desperta simpaties fora de l’illa. Per als intel·lectuals d’esquerres representa la revolució somiada i eternament ajornada a la vella Europa. A més, és una revolució dirigida per joves, joves agosarats perquè l’han feta davant dels nassos dels Estats Units en un context de Guerra Freda. Castro encarna aquesta joventut que no dubta a emprendre el camí de la sobirania, tot i saber que així qüestiona l’hegemonia continental dels Estats Units, línia vermella que Washington no accepta que es traspassi. El conflicte no triga a esclatar i, en la vigília de l’atac a Playa Girón, Castro proclama el caràcter socialista de la Revolució. La victòria sobre l’expedició que ha organitzat la CIA engrandeix la seva aurèola. La primera derrota de l’imperialisme ianqui a l’Amèrica Llatina, com repetirà des d’aleshores la gràfica mural, l’erigeix en el referent mundial de l’antiimperialisme.

Sota l’aixopluc soviètic, Cuba és una peça cabdal en el tauler de la Guerra Freda, i Castro hi juga fort. Primer, durant la Crisi dels Míssils, que està a punt d’esborrar l’illa del mapa, després amb l’exportació de la insurgència pel continent americà. El moment culminant arriba amb les campanyes militars a l’Àfrica i, com si fos el líder d’una superpotència, Castro envia les seves tropes a milers de quilòmetres per auxiliar governs amics. Exemples d’internacionalisme, segons la propaganda; per als detractors, proves que Castro és un peó al servei de l’expansionisme soviètic. En qualsevol cas, la intervenció cubana a la Guerra d’Angola va contribuir a la desaparició del règim racista sud-africà, com reconeixeria el mateix Mandela. ¿Va ser una il·lusió més de “l’home de les il·lusions insaciables, incapaç de concebre idees que no siguin extraordinàries”, com el va definir el seu amic García Márquez? Si fos així, potser caldria incloure’n d’altres en la categoria d’il·lusions insaciables, com l’eradicació de l’analfabetisme, la universalització de la sanitat o l’enviament de brigades mèdiques al Tercer Món. També hi ha hagut il·lusions acabades en fracàs, especialment si es forcen els límits de la realitat, com va succeir amb la safra del 1970. Fidel Castro volia aconseguir 10 milions de tones de sucre, una fita inassolible, malgrat que va mobilitzar tots els recursos del país. El fracàs va ajornar 'sine die' la industrialització de l’illa.

Cuba és el somni de Castro. Una illa de justícia i igualtat, solidària i abnegada, resistent fins a la victòria. Però és un somni imperfecte, perquè és el somni d’un sol individu. I tot i que compartit i assumit per molts, dins i fora de Cuba, no és el de tots els cubans. Va deixar de ser el somni dels escriptors indisciplinats amb la Revolució, dels homosexuals reeducats, dels milers de 'marielitos' que van creuar l’estret de Florida, i de tots aquells que, com els personatges de Padura, malalts de “cansament històric”, de viure tanta excepcionalitat, renuncien al somni per refugiar-se en la normalitat.

Però la normalitat s’allunya encara una mica més de Cuba amb la crisi del socialisme real. Castro, que sempre ha fet costat a Moscou des que el bloc comunista és el principal soci del país, rebutja la 'perestroika' de Gorbatxov, convençut que enfonsarà l’URSS. El temps li dóna la raó, però l’encert de l’oracle no evita que el col·lapse soviètic faci de Cuba una illa, més que mai. El daltabaix econòmic del Període Especial i l’enduriment del bloqueig estrenyen el setge sobre Fidel Castro i la Revolució, que després del desenllaç de la Guerra Freda semblen dues relíquies condemnades a desaparèixer. “Socialisme o mort” és la recepta. Nova consigna per a la vella melodia del sacrifici quotidià. Els cubans manifesten el seu descontentament per l’Havana fins que Castro, en persona, frena el Maleconazo. No farà el mateix amb l’èxode dels 'balseros', víctimes del Període Especial i de la política migratòria de Washington.

Gran estrateg, Castro deixa entrar a casa l’enemic perquè la casa no s’ensorri. Inversió estrangera, iniciativa privada i dualitat de moneda són fórmules capitalistes que apuntalen el comunisme cubà, tot i fer més grans les escletxes. Paradoxes de la fi del mil·lenni, com l’encaixada de mans amb Joan Pau II a l’Havana. L’amarga travessia del Període Especial s’endolceix amb l’arribada al poder d’Hugo Chávez a Veneçuela. Castro guanya un aliat poderós, i la Revolució, petroli. El gir a l’esquerra en el continent que arrenca amb la victòria electoral de Chávez reserva a Fidel, a les acaballes de la seva trajectòria política, el que no va aconseguir intentant exportar la revolució, el paper de patriarca d’una nova generació de governants, defensors de la sobirania dels seus pobles a través de sistemes polítics diferents del cubà.

Després de deu anys sense Castro al capdavant de la Revolució, la seva empremta continua. Res millor per sintetitzar la magnitud d’aquesta empremta que el vers de l’argentí Juan Gelman que es llegia en diverses tanques repartides per l’illa poc després que Castro cedís el poder: “Fidel es un país”.