Els grups musicals són com les gallines: encara que els tallis el cap es poden continuar bellugant. Brian May i Roger Taylor han sortit de gira amb altres cantants sense que els fans els hagin girat l’esquena. L’any 2004 van fitxar Paul Rodgers i van actuar sota un nom més propi d’una fusió empresarial: Queen + Paul Rodgers. L’operació s’ha repetit amb la gira Queen + Adam Lambert, incorporant un concursant d’'American idol'. Posar nova veu als temes de Queen és una feina temporal camuflada d’homenatge.

En el rock dur estan molt avesats a fer relleus davant del micròfon: Deep Purple, Van Halen, Iron Maiden... i AC/DC, que a l’abril va sorprendre amb el fitxatge d’Axl Rose per al tram europeu de l’última gira. Brian Johnson corria el risc de quedar-se sord. Per a una banda que havia tingut tres solistes (Dave Evans els primers mesos, Bon Scott fins a la seva mort el 1980 i Johnson), el fet que el cantant dels Guns N’ Roses actués en cadira de rodes per una fractura al peu és un mal menor. En canvi per a Roger Daltrey, dels Who, veure AC/DC amb Axl Rose és com anar al karaoke.

Un canvi de cantant pot suposar un gir estilístic. Els Fleetwood Mac originals, amb el guitarrista i vocalista Peter Green, venien d’un gran planter, els Bluesbreakers de John Mayall. Els primers discos del grup eren de blues, amb èxits com 'Black magic woman', adoptat per Santana. L’esquizofrènia de Green va motivar el seu adéu i la reorientació cap a un so més suau i comercial. Van entrar en acció Christine McVie, Stevie Nicks i Lindsay Buckingham, alternant-se com a cantants de manera assembleària.

Un viatge similar va emprendre Genesis el 1975, amb la marxa de Peter Gabriel. El grup perdia un líder acrobàtic, amb el mateix talent per a la música que per disfressar-se, i tiraria endavant amb el bateria Phil Collins, de veu aguda propera a la de Gabriel (havien cantat junts en joies com 'More fool me'), però més discret en escena. Genesis va anar escurçant les cançons i allunyant-se del rock progressiu. A finals dels 90 els supervivents Tony Banks i Mike Rutherford van fitxar Ray Wilson, ràpidament oblidat pels fans... i possiblement per ells.

En el cas d’INXS, gairebé podríem parlar d’una ETT. Michael Hutchence es va penjar en un hotel a punt de celebrar el vintè aniversari de la banda, el 1997. Els companys van optar per actuar amb convidats puntuals, entre ells Terence Trent d’Arby, un músic que als 80 semblava destinat a menjar-s’ho tot. Després van fitxar de manera estable Jon Stevens, que va gravar només una cançó abans de dimitir. El 2005 la CBS va emetre 'Rock Star: INXS', un concurs per trobar un nou cantant que va guanyar un tal J.D. Fortune.

Més a prop també hi ha hagut recanvis sonats. Quan Vicky Larraz va abandonar Olé Olé, al grup se li plantejava un repte majúscul. La nouvinguda, Marta Sánchez, la va superar en popularitat, tot jugant a ser una Marilyn ibèrica i actuant per als soldats espanyols destacats al Golf. Vint anys després un altre conjunt amb cantant femenina, La Oreja de Van Gogh, va haver de remuntar-ne la marxa voluntària. Esclar que el màrqueting de radiofórmula ha somrigut més a Amaia Montero que a Larraz, perduda a Miami amb un samurai.

La cantant actual de La Oreja, Leire Martínez, procedent del concurs 'Factor X', no sembla temptada de deixar la nau mare. Sempre és a temps de provar-ho i fer-se enrere, a l’estil de Jesús Cifuentes, de Celtas Cortos, que va plegar l’any 2002 per crear Cifu & La Calaña Sound, despullat d’elements folk. Només quatre anys després de dir que amb Celtas Cortos ja ho tenia tot fet, el fill pròdig va tornar.

A Catalunya els cantants no se’n van a provar sort en solitari i els recanvis no surten d’un xou de talents. Potser és un fet diferencial. El 2006 Pemi Fortuny deixava Lax’n’Busto després de vint anys. Fortuny va viatjar a Sierra Leone per fer de cooperant i va ser reemplaçat per Salva Racero, que venia del teatre musical, concretament del vaixell pirata de 'Mar i cel'. De nou la gallina va redreçar el rumb.