PORNO

Llums, càmera i… fes-t’ho amb la teva parella!

‘Hermosa juventud’ (2014), de Jaime Rosales, va ser el debut d'Ingrid García-Jonsson com a protagonista. A la pel·lícula es ficava en la pell d’una jove que decidia fer porno casolà a canvi de 600 euros

En l’actualitat, les pàgines porno d’internet reben més visites que Twitter, Netflix i Amazon junts. Una altra xifra important: el 30% de les dades que es transfereixen per la xarxa són de caràcter pornogràfic. De fet, el 2015 la indústria del porno va moure als Estats Units uns 57.000 milions d’euros. Només els vídeos –ja sigui els que s’exhibeixen als 'sex shops', per internet o a través de l’agonitzant DVD– generen més ingressos que la suma de les franquícies del futbol professional, el beisbol i el bàsquet. És indubtable que la demanda creix i que els continguts han de renovar-se constantment, per aquest motiu les cares i cossos que es desfoguen davant la càmera han de ser reemplaçats ràpidament per altres. D’aquí que la indústria del cinema pornogràfic exploti, des dels anys noranta, un filó que cada cop té més i més fans/adeptes/practicants. Es tracta del porno amateur o porno casolà, conegut en el món anglosaxó com a 'homemade porn'.
El porno casolà, segons destaquen (anònimament) els seus consumidors, atrapa i fascina per la seva frescor, pel seu caràcter eminentment lúdic, per la seva tosquedat, per aquest desinhibit exhibicionisme compartit. Elles i ells són com nosaltres, podrien ser de la família, del nostre cercle d’amics, gent del barri… Per això, els 'platós' acostumen a ser els dormitoris conjugals, el menjador de casa, la piscina de la residència d’estiueig… Els intèrprets no són professionals, no tenen físics esculpits al gimnàs ni al quiròfan del cirurgià plàstic –hi abunden les panxetes cerveseres o tipus molt prims, cossos amb cel·lulitis i pits caiguts, mitxelins i parrussos (com s’acostuma a dir, “on hi ha pèl, hi ha alegria”)– i les seves fantasies són tan properes com absurdes: des del lampista que es beneficia la mestressa de casa, fins a un gran barrufet muntant-s’ho amb una barrufeta molt calenta. Les disfresses fetes a casa o reciclades d’un Carnestoltes passat –les màscares sovintegen per allò de conservar l’anonimat, però cada cop menys– desapareixen, i els pornos casolans que van directament al gra, reproduint sense embuts el que els protagonistes han vist al porno professional, incloent-hi tota mena de postures, parafílies i capritxos sexuals, en ocasions, més que apujar la temperatura, provoquen una petita rialla en l’espectador. Això sí, progressivament, parelles joves, o molt joves, s’ho fan davant d’una càmera sense disfresses ni dissimulacions, mostrant els seus cossos joves i atractius, els seus rostres, sense cap problema, cardant amb entusiasme…, i cobrant per fer-ho.
Perquè el porno casolà, que va començar com una perversió privada –les càmeres de vídeo que als anys vuitanta van revolucionar la indústria professional i, al mateix temps, van permetre a les parelles gravar records de les seves sessions de sexe–, ha acabat convertit en un negoci. Distribuïdores i productores especialitzades en cinema porno reben cada dia vídeos o DVD amateurs que, si són vàlids per comercialitzar –depèn de la durada i la qualitat del vídeo, de si tenen o no argument, de la forma física dels actors, de la il·luminació, de si hi ha muntatge o és un pla fix…–, es cotitzen a entre 150 i 500 euros, més o menys el mateix que es pagava als anys noranta, quan va començar aquesta tendència i el preu oscil·lava entre 50.000 i 80.000 pessetes (300-480 euros) per gravació. Comparativament, fa vint anys era molt més rendible gravar-se fotent un clau que ara: la diferència entre l’oferta i la demanda –hi havia moltes menys parelles disposades a fer públiques les seves pel·lícules íntimes– era la raó principal; d’altra banda, la forma d’explotació regional i física es feia mitjançant el VHS i, després, el DVD. Amb l’arribada d’internet i la normalització de la seva explotació i consum –en pàgines web tan populars com Porhub.com o Youporn.com, al costat de les estrelles del gènere hi podem trobar variants casolanes–, els preus del porno casolà han caigut en picat, i s’han revelat més profitoses altres possibilitats domèstiques.
El més econòmic i senzill de muntar –n’hi ha prou amb una connexió a internet ADSL o per via satèl·lit, una càmera d’alta definició i un local insonoritzat– és el xat de sexe per internet o 'sex cams', un pont entre el cibersexe i les pel·lícules pornogràfiques més tradicionals, on la càmera es col·loca a l’alçada dels ulls de l’actor, cosa que dóna al públic la il·lusió de ser present a l’escena. Gràcies a la xarxa, l’espectador és integrat veritablement en una escena pornogràfica. Realitat i ficció s’entrellacen i donen lloc a una forma de sexe sense relació física, ja que majoritàriament s’explota el costat 'voyeur' de l’espectador, que observa sense restriccions tot d’accions sexuals, de vegades suggerides, a través del xat amb els 'performers', en què sovintegen les masturbacions i els jocs amb instruments sexuals, però també algunes notables parafílies. Aquestes 'sex cams', que tenen gran popularitat als Estats Units, més rarament a Europa, són produïdes i interpretades per persones voluntàriament exhibicionistes que, de retruc, poden viure d’això: algunes 'sex cams' reben més de 40 milions de visionats al mes, cosa que genera uns ingressos de 900.000 dòlars anuals.
Però el porno casolà també té un costat fosc, no tant per la seva estreta vinculació amb la indústria professional del cinema pornogràfic com per la utilització perversa de les gravacions privades de qualsevol persona practicant sexe amb la seva parella. Exparelles rancunioses van iniciar l’anomenat 'revenge porn' distribuït per internet, al qual es van afegir desconeguts amb accés no autoritzat a imatges i gravacions íntimes d’altres persones amb la finalitat d’humiliar-les o coaccionar-les. Els casos fets públics demostren que la difusió d’aquests materials sexuals pot arribar a provocar trastorns seriosos en la vida familiar i laboral de la persona exhibida. En països com els Estats Units o la Gran Bretanya, el 'revenge porn' és un delicte tipificat com a “agressió sexual”. Una modalitat d’agressió, cal recalcar-ho, que afecta sobretot les dones, ja que l’exposició de la seva vida íntima i preferències sexuals és una forma de masclisme que busca el màxim escarni públic possible de les seves víctimes.