VIATGE

Ciutat meravellosa

Rio de Janeiro acollirà del 5 al 21 d’agost els Jocs Olímpics. A l’espera de la cita esportiva, Xavier Moret ens convida a descobrir una ciutat que és pura vida

Contemplant-la des del mirador que hi ha als peus del Crist del Corcovado, no tens cap dubte que Rio de Janeiro és una de les ciutats més boniques del món. L’escenari imposa: els molts racons de la badia de Guanabara, la verticalitat abrupta del Pão de Açúcar, les platges de sorra blanca i la gran concentració de cases construïdes entre els turons i la vegetació tropical et convencen que ets en una ciutat bellíssima.
Quan la van fundar, el 1565, li van posar el nom de São Sebastião do Rio de Janeiro, convençuts com estaven els exploradors que aquella ampla badia era la desembocadura d’un riu. Amb el temps, però, es va descobrir que allà no hi havia cap riu. De tota manera, el nom es va conservar, escurçat en Rio de Janeiro, una ciutat que seria la capital de Brasil fins que el 1960 Brasília li va arrabassar el títol.
Si tries, per començar a visitar Rio de Janeiro, les platges de Copacabana o Ipanema, tot sembla meravellós, amb dones i homes que es bronzegen al sol tropical, nois que juguen a futbol i bars on la gent fa cua per comprar caipirinhes. La música hi és omnipresent; no podia ser d’una altra manera en un país on la gent balla a tota hora i en una ciutat on tenen el copyright del Carnaval més famós i moltes escoles de samba.

A Ipanema hi ha una cançó que sona per damunt de totes, 'Garota de Ipanema' ['La noia d’Ipanema']. És una 'bossa nova' que va compondre el músic Antônio Carlos Jobim el 1962, amb lletra del poeta Vinícius de Moraes. Se n’han fet infinites versions i és d’aquelles comptades cançons que aconsegueixen sobreviure al pas del temps i fer-se eternes. Comença així: “Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça / É ela a menina que vem e que passa...” I continua dient que la noia té el cos daurat pel sol d’Ipanema i que es mou com si fos un poema. Deunidó! Quan ets a la platja d’Ipanema és com si la veiessis passar constantment. Hi ha tantes noies que semblen escapades d’aquesta cançó! Sobretot a l’anomenat Posto 9, que porta el nom de Garota de Ipanema. És allà on s’exhibeix la gent que està orgullosa del seu cos.
El gran Vinícius de Moraes, per cert, va néixer a Rio de Janeiro el 1913. Va triomfar com a poeta i com a músic, va viatjar molt i va ser sempre partidari de la gresca i del whisky. Va arribar a escriure que el whisky és “el millor amic de l’home; és com un gos en una ampolla”. Es va casar vuit vegades, va tenir deu fills i amb el temps va obrir un bar, amb dos amics argentins, molt a prop de la platja d’Ipanema, al carrer Paul Redfern. Li va posar el nom de Cirrose, assegurant, de broma, que no el pensava tancar fins que es morís d’una cirrosi. El nom, però, va ser profètic, ja que De Moraes va morir a Rio de Janeiro, diuen que de cirrosi, el 1980, als 66 anys.
L’esperit de Vinícius de Moraes continua flotant sobre Ipanema i sobre tots els barris de Rio, inclosos els veïns de Leblon i Copacabana, oberts al mar, a la platja i a la bona vida en un país on la sensualitat és sempre a flor de pell. El barri d’Ipanema, per cert, hi ha qui el coneix com el Cemetério dos Elefantes, pels molts vells 'hippies', artistes i excomunistes que hi viuen. El temps, és evident, passa de pressa.

La música sempre sona a Rio, especialment al mes de febrer, quan el Carnaval treu la samba, les carrosses i l’alegria a passejar pels carrers. Però també la resta de l’any. Recordo que una vegada vaig pujar a un autobús que anava d’Ipanema a Jardim Botânico i que un noi jove es va posar a picar, com qui no vol la cosa, un ritme amb les mans. Em pensava que la cosa quedaria en una anècdota, però al cap d’uns segons ja el seguien quatre o cinc nois més i passats uns minuts era tot l’autobús qui es movia al seu ritme. El futbol és l’altre gran ritual de Rio de Janeiro. A les platges es poden veure els nanos de les faveles fent malabarismes amb la pilota, i són molts els turistes, tant del mateix Brasil com estrangers, que s’arriben fins a l’estadi de Maracaná com qui participa en una peregrinació. Allà va jugar el gran Pelé.

Val la pena fer una excursió al Pão de Açúcar o algunes de les illes de la badia per comprovar la majestat de l’escenari on està situat Rio de Janeiro, però també és bo donar una ullada a les moltíssimes faveles –n’hi ha més de set-centes!– que s’estenen per tota la ciutat. Són barris molt pobres, amb barraques que sovint no tenen ni aigua ni llum, per on algunes agències de viatges organitzen excursions agosarades com si els guiris fossin exploradors que s’endinsen en una selva desconeguda. De fet, no van gaire desencaminades, ja que la violència que de tant en tant s’hi dispara mostra que poden resultar un lloc molt violent. Les faveles són un món a part, al marge, assentaments il·legals que es van començar a construir al segle XIX i que han anat creixent d’una manera caòtica, enfilant-se pels turons de Rio de Janeiro. Entre les més conegudes hi ha Rocinha, Dona Marta o Cidade de Deus. Sovint s’hi amaguen els traficants d’armes i de drogues, com va mostrar Fernando Meirelles a la pel·lícula 'Cidade de Deus', del 2002, basada en fets reals.
Sorprèn com els habitants de Rio s’han acostumat a moure’s per la ciutat sense veure les faveles. Davant d’aquestes zones de misèria incrustades en la gran ciutat, Rio de Janeiro s’esforça per renovar-se de cara als Jocs Olímpics que s’hi celebraran aquest estiu. La gran aposta, a part de la renovació dels estadis esportius, és la inauguració del Museu do Amanhã (Museu del Demà), un gran edifici blanc, obra de l’arquitecte Santiago Calatrava, que dóna una imatge nova i moderna del vell port de la ciutat. El museu va tenir un cost molt elevat, 60 milions d’euros, però es dóna per bo tenint en compte que contribuirà a dotar d’un aire futurista Rio de Janeiro. A l’interior, hi ha tot un homenatge a la ciència i a la tecnologia, amb un espai destinat al canvi climàtic.

Fora d’aquesta modernitat, a Rio s’ha de caminar pel centre històric, amb la llacuna Rodrigo de Freitas i el Jardí Botànic com a referència, o pel barri tradicional de Santa Teresa, de carrers empedrats i amb mansions que evoquen el temps colonial. La pujada al Crist del Corcovado, a 710 metres d’altitud, permet comprovar la complicada orografia on s’assenta Rio i la frondositat de la vegetació que l’envolta. Per anar-hi es pot passar pel Parc Nacional de Tijuca, on hi ha el bosc urbà més gran del món.
Rio pot ser una festa quan es fa de nit, tot i que s’ha d’anar amb compte perquè la seguretat no hi és mai garantida. De tota manera, sopar en un restaurant de les platges de Leblon o d’Ipanema, aprofitar la 'happy hour' de la Travessa do Comércio i deixar-se transportar per la samba en algun local dels barris de Botafogo o de Lapa són bones maneres d’encarar una nit moguda, sempre amb caipirinhes a mà.
A l’hora de menjar, la 'feijoada' és el plat nacional, però el peix i el marisc també estan presents als restaurants de Rio de Janeiro. Entre les begudes, l’aigua de coco i l’'açaí', un batut d’una fruita de l’Amazones, miren de robar espai a la famosa caipirinha, feta amb 'cachaça' (aiguardent de canya de sucre), sucre, llimona dolça i gel. Entra suau, però és millor no fiar-se del seu gust dolç. Tot això i molt més és el que ofereix Rio de Janeiro, una ciutat única que es mereix l’àlies de Cidade Maravilhosa.

Més continguts de