ARQUITECTURA
Diumenge Rar 03/04/2016

Un museu a mida

La Fundació Miró de Barcelona recupera el diàleg original entre art, arquitectura i paisatge que van crear estretament l’artista i l’arquitecte Josep Lluís Sert, fruit de l’admiració mútua i del treball previ a l’estudi de Mallorca

Josep M. Rovira
5 min
Josep Lluís Sert i Jaume Freixa, entre d’altres, visitant les obres de la futura Biblioteca de la Fundació Joan Miró l’any 1974

Arquitecte i catedràtic d’història de l’art i arquitecturaJust després que l’arquitecte Josep Lluís Sert acabés les obres de l’estudi de Joan Miró a Mallorca l’any 1958, l’artista li va enviar una carta on li manifestava la seva admiració i li expressava les ganes de “col·laborar en alguna cosa d’envergadura…” Deu anys més tard, el primer dia d’octubre del 1968, Miró va remetre a Sert uns apunts en què descrivia el programa d’un futur edifici que allotjaria la seva fundació i buscava relacions entre la seva obra i el projecte a realitzar: “La meva pintura està esdevenint de grandària i de concepció mural. Moltes de les obres estan concebudes com a tríptics que haurem d’agrupar en una mateixa sala per aconseguir donar més valor i més concentració a l’espectador”. Sert ja havia construït la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença (Provença), la qual cosa va fer dir a Miró: “Crec que estaria bé preveure llocs en què l’arquitectura o el paisatge demanin un acompanyament”. Les cartes creuades entre els dos amics permeten resseguir la cronologia del projecte i les obres de l’edifici, obert al públic el 10 de juny del 1975. L’obra va ser finançada a parts iguals entre el pintor i l’Ajuntament, que en va cedir el terreny.

La Fundació Joan Miró va representar per a Sert un doble repte. D’una banda, significava tornar a enfrontar-se, des d’un edifici públic, amb la ciutat de Barcelona, que durant els anys republicans havia sigut el punt de partida de les seves reflexions disciplinàries. A finals dels 60, l’optimisme passat d’una arquitectura i una metròpoli modernes al servei de la nova societat contrastava durament amb la realitat d’una ciutat urbanísticament sense nord, on l’escassa arquitectura interessant que s’hi edificava era més una resistència urbana i cultural que no pas la proposta d’un poder que no estava gens interessat a acollir-la: els edificis de Sostres, Bofill, Tusquets-Clotet, Donato i d’altres en són testimoni.

Carta de Josep Lluís Sert a Miró (Cambridge) del 17 d’agost del 1968 on li explica que l’emplaçament ideal per a la Fundació seria la muntanya de Montjuïc

D’altra banda, és necessari tenir present que la disciplina de l’arquitectura s’havia modificat respecte a aquells primers temps i que Sert havia sigut un dels seus protagonistes des de la seva condició de president dels CIAM (Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna) i la seva tasca de professor als Estats Units. Les trobades CIAM, els edificis que va dissenyar als anys 50 i 60 i els cursos d’'urban design' de Harvard li havien obert vies de recerca per experimentar la dialèctica entre arquitectura i ciutat des d’altres punts de vista. Aquesta consciència actual a l’hora d’implantar un edifici al seu entorn contrastava amb la voluntat dels anys 30 d’oferir propostes 'exemplars' com l’edifici d’habitatges del carrer de Muntaner, la Casa Bloc o el Dispensari Antituberculós.

Els dibuixos preliminars de l’edifici de Montjuïc recorden més una fortalesa o un monestir, un edifici tancat en ell mateix, amb desafiants torres de defensa, que només s’obre quan ha d’encarar-se amb la ciutat des de la seva privilegiada posició. Després d’aquesta primera proposta en ve una altra de més tancada encara on, a més, apareix un volum quadrat girat a 45 graus a la manera d’un vigia defensiu. Sorgeixen també unes fletxes vermelles que volen garantir la circulació, buscant un diàleg entre l’obra de l’artista i el contenidor que les farà ben visibles. Ara la Fundació està ultimant una nova presentació de la seva col·lecció als espais originals que els dos amics van concebre plegats.

L’edifici es tanca a la muntanya de Montjuïc, un entorn amb una arquitectura que a Sert li portava molts mals records i que el franquisme va revifar. Mentre la misèria material i cultural s’ensenyoria a la Barcelona del 1968, tots dos eren reconeguts internacionalment. Eren temps de lluites veïnals, d’estudiants, capellans i obrers, que van fer més visible i més forta la repressió franquista i més irrespirable el clima de la ciutat. Sert no tenia cap intenció de mostrar-se amable amb tot això.

No sabrem mai quines expectatives tenien els gestors de la ciutat, però segurament volien una arquitectura que oferís al món una imatge de modernitat cultural que a Barcelona no existia per enlloc. Per avalar aquest argument: sabem que, als inicis de la dècada dels 60, l’alcalde Josep Maria de Porcioles va encarregar a Le Corbusier una església a Barcelona i que el mestre suís no va acceptar l’oferta. En canvi, Josep Lluís Sert els va oferir una arquitectura inesperada. El 'béton brut', una manera d’acabar els edificis per part d’alguns arquitectes de després de la Segona Guerra Mundial, com Le Corbusier, Claude Parent o tants d’altres, que van consolidar l’anomenat 'brutalisme' arquitectònic, és present en l’acabat exterior de la Fundació.

Visita a les obres de construcció de les terrasses de la Fundació Joan Miró, 1974. A dalt, l’artista Antoni Tàpies, la historiadora de l’art Maria Lluïsa Borràs i el notari Raimon Noguera durant una visita a les obres de la Fundació Joan Miró, guiats per l’arquitecte Daniel Gelabert, 1974

Joan Miró, en la carta d’octubre del 1968 citada, escriu: “Pensar en l’home del demà”. No podem assegurar que això endolcís el projecte de Sert, però el cert és que el resultat de la planta final és una mica diferent de la segona idea i que, al final, el 'béton brut' es va pintar de blanc. La voluntat de presentar un projecte tancat havia disminuït: el pati central al voltant del qual s’organitzava la visita a l’obra de Miró s’obria a la ciutat a través d’un segon pati que la mirava.

Des de l’actual sala d’escultures, una rampa ens permet accedir a altres espais on l’obra de l’artista llueix i una coberta practicable uneix les escultures de Joan Miró a les claraboies que Josep Lluís Sert ja tenia molt experimentades: síntesi de les arts que acaba la promenade architectural plantejada per l’arquitecte. Mai haurem d’oblidar que, per començar-la, a la dreta de l’entrada principal, una torre de planta octogonal que conté biblioteca i auditori defensa la Fundació. Forma primordial, molt lligada a la cultura catalana –Poblet, Santa Maria del Mar–, no ens permet passar per alt els orígens i els camins intel·lectuals dels dos artífexs de l’edifici: ens en garanteix la custòdia.

stats