PERFIL
Diumenge Rar 03/04/2016

Joan Miró: anar al fons

La Fundació Miró de Barcelona ha obert les portes al ‘Rar’ per preparar un número que, a través de fotografies, anotacions personals, cartes i testimonis, reprodueix l’univers de connexions de Joan Miró

Rosa Maria Malet
5 min
Joan Miró fotografiat per Joaquim Gomis al seu estudi de Son Abrines, a Palma, 1956-1961

Directora de la Fundació Joan Miró de BarcelonaS’ha dit en repetides ocasions que als grans creadors se’ls ha de conèixer per les seves obres, ja que si coneguéssim en detall les seves vides, podríem tenir algun desengany. Tant pot ser que qui arribés a aquesta conclusió tingués raó com que aquesta fos només una bona manera de compensar la falta d’informació per la distància en el temps. Tanmateix, també és possible que l’absència de dades concretes sobre el caràcter, el comportament o la forma de vida dels creadors d’altres èpoques hagi contribuït a mitificar certs personatges, especialment, no cal dir-ho, si les seves obres han merescut un cert reconeixement.

Per contra, com més ens acostem al present, més detalls coneixem de la vida i dels fets dels grans personatges. La premsa, les fotografies, les filmacions, la correspondència, els testimonis presencials... ens donen informació dels artistes més propers a nosaltres. I són les seves peculiaritats el que, en determinats casos notables, contribueixen a dibuixar el mite: la tendència de Picasso a canviar de parella, els bigotis de Dalí, l’afecció als escacs de Duchamp... Què es podria dir de Miró? Què permeten descobrir les nombroses fotos que se’n conserven? Que no abunden les anècdotes. Fan evident que l’ordre va presidir la seva vida familiar, la formalitat caracteritza el seu aspecte i la pulcritud defineix els seus tallers. Certament, com que no abunden les anècdotes, en el cas de Miró el que cal és anar al fons.

He tingut la sort –o més aviat diria el privilegi– de poder seguir molt de prop aquest gran artista que ha sigut i és Joan Miró, des de la seva exposició de l’any 1968 a l’Antic Hospital de la Santa Creu fins al moment actual. Si hagués de citar un tret definitori de la seva personalitat, diria la claredat d’idees en la defensa dels seus principis i dels seus propòsits. Si hagués de precisar on es visualitza aquesta actitud diria que, indubtablement, en la seva obra.

© Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Quan el 1968, amb motiu del 75è aniversari de Joan Miró, un grup d’amics de l’artista van promoure la gran exposició antològica de l’Antic Hospital de la Santa Creu, Barcelona es va situar a un nivell equivalent al d’altres ciutats del món. Es presentava una exposició de Joan Miró, un artista de casa nostra, més mostrat a París o a Nova York que aquí, on només s’exposava en algunes galeries privades. Per a molts va ser una descoberta, per a altres un retrobament. Per als més joves va significar una actualització de coneixements i de conceptes.

A la primera de les dues visites que vaig fer a l’exposició hi vaig anar amb una amiga. Era a primera hora de la tarda. No hi havia cap visitant, només hi vam trobar un equip de filmació (del No-Do!). En descobrir aquelles dues noies poc més que adolescents mirant les obres, una per una, sense fer soroll, el cap de l’equip de filmació ens va demanar de fer veure que comentàvem una escultura de gran format, 'L’ocell solar', del 1968, que el tècnic en qüestió va definir, d’una manera que vam considerar del tot improcedent, com a “Gusarapo del cólera”. No he vist mai la filmació, ni he sabut mai si la meva amiga i jo vam quedar immortalitzades en el reportatge. El que puc dir és que el que vaig veure aquell dia i poc després, quan hi vaig tornar abans de la clausura, no em va deixar gens indiferent.

Eren moltes les preguntes que em vaig plantejar davant d’aquell món enriquidor i inabastable: com pot un artista tenir registres tan diferents, sense deixar de ser ell mateix?, com pot dominar tantes tècniques?, com aconsegueix fer poesia amb els elements més quotidians? Ara bé, si l’obra és el que defineix la trajectòria d’un artista, a partir d’ella també són altres les preguntes que sorgeixen: quina va ser l’actitud de Miró davant una possible imposició doctrinària?, o davant la guerra?, o davant la injustícia?

En l’obra de Miró tot té un sentit, tot té una lògica. És un artista que s’identifica amb la poesia que escriuen els seus amics poetes agrupats a l’entorn del surrealisme d’André Breton, sense deixar mai d’observar el ritme del pas del temps i de la vida en el món rural, durant les seves estades a Mont-roig. Que transmet l’angoixa que li provoca la Guerra Civil, a través de l’agressivitat i la deformació de les dones que protagonitzen cadascuna de les cinquanta litografies de la 'Sèrie Barcelona'. Que se sent atret pels grans formats dels artistes americans dels seixanta i que reacciona davant l’últim assassinat del franquisme.

És evident que Miró sentia, com a persona i com a artista, la responsabilitat ètica de defensar uns principis que per a ell eren fonamentals. La llengua, la cultura, el que és just, els drets de l’home van ser factors reiteradament defensats per Miró, igual com també ho van ser, en un altre nivell, la natura, la tradició, la modernitat.

S’ha dit i repetit que Miró era persona de poques paraules. Certament, vaig tenir ocasió de comprovar-ho quan, poc temps després de ser inaugurada la Fundació Joan Miró, vaig fer algunes estades a casa seva, per fer la classificació i inventari del fons d’obra gràfica que l’artista havia reservat per a la seva família. Juntament amb una experimentada arxivera que havia dedicat bona part de la seva vida professional a l’obra gràfica de Joan Miró a la Galeria Maeght de París, vam emprendre aquesta feina que va durar algunes setmanes. Els seus coneixements donaven resposta a la meva curiositat. La meva empenta de persona jove compensava la seves limitacions, pròpies d’una persona d’edat avançada.

Joan Miró al seu estudi del passatge del Crèdit, a Barcelona, el 1944

El moment culminant del dia eren els àpats. Em divertia observar aquelles tres persones, bastant més grans que jo, i sobretot em divertia veure la carinyosa relació que tenien Joan Miró i la seva muller, Pilar. Ella, preocupada perquè no mengés dolços, ja que no li convenien. Ell, atent a quan la seva dona sortia del menjador per anar cap a la cuina i aprofitar el descuit. De ben segur que quan la senyora Miró tornava a taula sabia perfectament el que havia passat, però feia com si no se n’hagués adonat. Aquest punt murri i divertit, sempre enriquit amb el gest, era més eloqüent que qualsevol explicació.

L’expressivitat de Miró, la manera com transmetia l’alegria o la concentració, no he sabut veure-la en altres persones. Potser si busquem un equivalent de l’esclat de riure, espontani i sincer, de Miró durant una actuació del Circ Cric, el podem arribar a trobar en l’expressió dels nens que han patit guerres i greus dificultats, en una de les actuacions de Pallassos Sense Fronteres. La concentració de Miró, tal com el veiem en els documentals sobre el seu treball, ratifica el que escrivia als seus pares, el 2 d’abril del 1911, per comunicar-los que estava ben decidit a dedicar-se de ple a la pintura. El camí emprès no tenia marxa enrere.

El que ens ha quedat de Joan Miró, aquest personatge tenaç, arriscat, esforçat, pagès, poeta, amb un compromís ètic, amb la mirada posada cap al futur... és la seva obra. I en tenim una significativa mostra a la fundació que porta el seu nom. Perquè volem compartir aquest regal que l’artista va fer a Barcelona amb tots els que visitin la Fundació, hem renovat la manera de presentar la col·lecció, perquè permeti conèixer, aprofundir i estudiar l’obra de Joan Miró, l’artista que va dir que treballava com un jardiner i que va saber convertir la seva pintura en poesia.

stats