Al continent africà, les emissions de CO2 a l’atmosfera són baixes comparades amb les de les àrees més contaminants del planeta. Però, paradoxalment, els efectes del canvi climàtic amenacen la regió amb especial virulència. No hi ha una única raó que ho expliqui, més aviat un argumentari gruixut i divers, com posen de manifest els successius informes prospectius duts a terme amb els indicadors d’avui del continent. La pobresa i la fam persistents, el creixement demogràfic, les guerres, les malalties cròniques, les migracions, són algunes de les variables que conflueixen en la greu desertització del territori, en els assentaments de grans volums de població en àrees molt vulnerables a les catàstrofes naturals, en el desenvolupament d’una indústria mancada de mesures i polítiques contra la contaminació.

En unes comunitats clarament dependents de l’agricultura, la sequera és una amenaça tan real com difícil d’evitar. La ClimDev, la comissió especial creada al si de la Comunitat Econòmica Africana per coordinar la lluita conjunta contra aquesta amenaça, no ha aconseguit la influència desitjada. Els 54 països africans s’havien de comprometre a dur a terme polítiques capaces de preservar el medi ambient, però ara com ara encara s’han de desenvolupar programes sòlids amb aquesta finalitat.

Fa mig segle, un fotògraf nord-americà anomenat Peter Beard ja va fer saltar les alarmes sobre la fragilitat de la flora, la fauna i la població del continent africà davant l’acció de l’home. Beard (Nova York, 1938) va publicar un llibre, 'The end of the game', que es va convertir en un altaveu de la realitat africana i en una crida planetària per intentar avortar-ne les pitjors conseqüències. Malgrat que –les evidències ho demostren– no se’n va sortir, el seu testimoni ressona des d’aleshores com un crit persistent, tant en la comunitat artística com en la científica, un cercle en el qual Beard ha col·laborat diversos cops. Mig segle després de la primera edició del volum (reeditat diverses vegades), l’editorial Taschen ha tornat a llançar-lo al mercat, en un gest que és a la vegada un homenatge al fotògraf i una alerta sobre la pervivència dels seus avisos. 'The end of the game' ha tornat a veure la llum en una edició limitada i numerada (només 5.000 exemplars per a tot el món) en paper de lli, a un preu de 75 € cada exemplar.

La relació de Peter Beard amb el continent africà es va iniciar quan només tenia 17 anys, l’agost del 1955. Aleshores hi va viatjar amb el seu amic Quentin Keynes, nét de Charles Darwin, en una ruta extensa per diversos països que els va deixar meravellats. Especialment Kènia. Beard recorda que el país li va semblar un territori vastíssim, amb recursos inabastables per als seus cinc milions d’habitants, agrupats en un centenar de tribus. Però el seu interès per la zona li va permetre comprovar amb preocupació com el nombre d’habitants s’enfilava de manera imparable –fins als 45 milions actuals–, cosa que confirmava els seus pitjors pressentiments. El fotògraf va tornar a l’Àfrica un lustre més tard i des d’aleshores el país forma part de la seva vida. Es va comprometre amb el govern local a difondre la realitat keniana al món i així va ser autoritzat a comprar-hi terres (al costat de les plantacions de l’escriptora Karen Blixen, autora de 'Memòries d’Àfrica' i la seva mentora al país) i va establir-hi la seva llar africana, on fa llargues estades en companyia de la seva dona, keniana, i la filla de la parella

Peter Beard es va convertir en un observador de la realitat del territori i va poder comprovar els estrets vincles que existien entre l’augment progressiu de la població i la desertització. “Com més s’endinsava l’home blanc a l’Àfrica, més ràpidament desapareixia la vida del continent, de les planures i de les muntanyes… que es transformaven en acres de trofeus, pells i cadàvers”, escrivia el fotògraf. L’obra 'The end of the game', amb textos del mateix autor i pròleg de Paul Theroux, és un retrat paorós d’aquesta realitat, centrada especialment en la regió keniana de Tsavo i en la terrible quotidianitat dels elefants, morts a desenes de milers per culpa de la falta d’aliments. El fotògraf, que unes dècades més tard resultaria greument ferit per l’atac d’una elefanta, va concentrar molts dels seus retrats en els paquiderms, però en les seves fotografies alarmants també hi ha víctimes d’altres espècies: hipopòtams, girafes, rinoceronts, entre d’altres. L’artista Francis Bacon observava en aquelles imatges unes escultures macabres “que no són simplement una forma abstracta, sinó que esdevenen records de vida, de desesperació, de futilesa”.

Francis Bacon va ser amic de Beard al llarg de tota la seva vida, i li va fer nombrosos retrats. No va ser, però, l’únic nom destacat en l’agenda de contactes del fotògraf. Entre els íntims de Beard hi figuraven també Warhol i Jackie Kennedy, a qui coneixia pel seu veïnatge en un dels racons més exclusius de la costa nord-americana, Els Hamptons. Encara en actiu, Beard també ha exercit de cineasta i, ocasionalment, d’actor. Ha dirigit documentals basats en la seva visió de l’Àfrica, però també n’ha consignat la cara amable en el seu vessant de fotògraf de moda: hi ha fet nombrosos reportatges, i va ser el descobridor d’una de les primeres supermodels africanes, Iman. Potser ha sigut la seva especial sensibilitat respecte a la bellesa el que li ha impedit abaixar la guàrdia a l’hora de denunciar-ne la destrucció.