Periodista especialitzat en viatgesLes Maldives són un país estrany. Estan formades per 26 atols que agrupen unes 1.200 illes de corall, cosa que fa que conformin un estat amb molt més mar que no pas terra. Diuen alguns experts que, si per culpa del canvi climàtic, pugés el nivell dels oceans, les Maldives serien dels primers països a ser coberts totalment per l’aigua, ja que, amb una mitjana de només 1,5 metres sobre el nivell del mar i una altura màxima de 2,3 metres, les Maldives són un dels territoris més 'baixos' del món.

Anem a la geografia: les Maldives estan situades a l’oceà Índic, uns 450 quilòmetres al sud de la punta de l’Índia. Quan hi vaig viatjar fa un parell d’anys, ja des de l’avió es veia que eren un país diferent. Les formes dels atols, unes illes planes i rodones, amb moltes palmeres i un tros de mar a l’interior, ja van fer que m’adonés que el turisme de platja i el submarinisme havien de ser el seu principal atractiu. A les Maldives hi ha moltes illes que són tan sols una acumulació de sorra i palmeres, però també n’hi ha una, la de Male, que està tan plena de cases que fa la impressió que es podria començar a enfonsar en qualsevol moment. És allà on hi ha la capital. A l’illa del costat hi ha l’aeroport. En sortir de l’avió, l’aire humit del Tròpic em va donar la benvinguda. El termòmetre superava els 30 graus i vaig suar a raig mentre un autobús em traslladava a l’altre extrem de l’illa, d’on surten els nombrosos hidroavions que van als diferents 'resorts'.

Pel camí, el Ravi, un ciutadà de Sri Lanka amb negocis a les Maldives, em va explicar que el 1969 un funcionari de l’ONU va viatjar a les illes per fer-ne un informe sobre les possibilitats turístiques. “La seva conclusió va ser que no podien aspirar a acollir turistes”, em va comentar rient. “La va espifiar, ja que avui hi ha un centenar d’hotels de luxe a les Maldives”. Jo vaig venir a les illes per primera vegada, amb un grup de turistes italians, el 1972”, va continuar. “Vam volar a Sri Lanka i, des d’allà, en un xàrter fins a Male, però l’aeroport no era com ara, ni de bon tros. Vam haver de portar bidons de gasolina per assegurar-nos que podríem tornar; i si hagués fet mal temps no hauríem pogut ni aterrar. Però tot va anar bé, encara que no hi havia ni hotels, ni botigues ni res. Acampàvem a la platja. Sembla mentida com ha canviat tot… El gran canvi va arribar el 1980, quan es va ampliar l’aeroport i van poder aterrar-hi avions grans”.

Els primers turistes venien a fer pesca submarina, però quan el govern ho va prohibir van passar a fer submarinisme, que és el que es continua practicant. El fons del mar, amb preciosos esculls de corall, s’ho mereix. Recordo que, durant el viatge, vaig volar en un hidroavió de vint places que pilotava una australiana alta i descalça. Al llarg del vol, vaig poder veure, amb el front enganxat a la finestreta, atols mínims amb cabanes que semblava que flotessin sobre l’aigua i illes de sorra blanca que no tenien ni un pam de vegetació. Era, de fet, com si anés desfilant tot un catàleg d’illes verges i meravelloses. Vam amarrar a tocar de l’illa de Kuramathi, que des de dalt es veia més gran que les altres. Vam baixar a un rai ancorat que feia les funcions de recepció i ens va venir a recollir una barca que ens va dur a l’hotel, situat a l’altra banda d’una illa amb moltes palmeres, platges de sorra blanca i aigua color turquesa. “L’hotel, al principi, eren només unes quantes cabanes, i s’hi venia des de Male en barca”, em va explicar el Ravi. “Trigàvem vuit hores. Ara és molt millor venir-hi en avioneta. Abans la gent s’hi quedava uns quinze dies i ara la mitjana són quatre nits. Els hàbits turístics van canviant, però hi ha clients que repeteixen des de fa més de vint anys”.

El govern de les Maldives, de religió musulmana, va establir fa temps que els 'resorts' hotelers es construïssin en illes sense població, per evitar la contaminació cultural. En alguns casos, fins i tot va desplaçar la població de pescadors per poder-hi fer l’hotel. Suposo que va ser per això que, des del primer moment, vaig tenir la sensació de viure en una bombolla, en una illa d’1,8 quilòmetres de llarg on tot era hotel. De tota manera, la platja era meravellosa, la vegetació exuberant i les habitacions, arrenglerades davant la platja, fabuloses.

Els dies passaven tranquils a les Maldives, amb estones de platja, submarinisme, massatge i bon menjar, gairebé tot importat, excepte el peix. L’únic problema era que gairebé tot eren parelles de lluna de mel, cosa que feia que no fos fàcil fer-hi amics. Un dels espectacles era veure com un treballador de l’hotel alimentava les mantes a la platja; l’altre, el karaoke. Al Sand Bar, per cert, em vaig assabentar que el còctel Sex on the Beach es diu allà Fun on the Beach. Coses del primmirat govern de les Maldives. L’Alain, el director d’operacions del Kuramathi, em va informar que “cada mes es consumeixen en aquest hotel trenta tones de peix, vint-i-tres de pollastre i dues de tomàquets”. Tot a l’engròs. “També importem vins francesos i xampany”, va afegir. “No volem fer curt”. L’illa, segons em va explicar, és privada, només per als clients de l’hotel. Fins i tot els pescadors de les illes veïnes hi tenen barrat el pas; i els velers de pas han de demanar permís per ancorar-hi. La conclusió és evident: no és gens fàcil ser un viatger independent a les Maldives.

Navegar al voltant de l’illa de Kuramathi era tot un plaer. Per anar a les altres illes, però, era recomanable fer-ho en taxi aeri. Va ser així com vaig anar a Maafushivaru, un altre hotel situat en una illa de només 500 metres de diàmetre, amb habitacions que sembla que sobrevolin el mar. A prop hi havia una illa encara més petita, amb un bungalou que valia més de mil dòlars la nit (sopar de luxe inclòs) per als que volien jugar a ser Robinsons. En altres 'resorts', com el de Velassaru, l’experiència de les illes va continuar, amb platges meravelloses i coralls de coloraines, però va ser a l’illa de Kurumba on vaig poder veure com havia evolucionat el turisme a les Maldives. L’hotel, un dels primers que s’hi van fer, era més gran i amb bungalous més antics, però tenia un parell d’avantatges: els restaurants vora el mar i la proximitat de l’illa de Male. Tot i així, confesso que la visita a la capital va acabar sent atabaladora; els carrers plens de cotxes i de gent eren un contrast massa gran amb les illes convertides en paradisos artificials.

Les Maldives tenen alguna cosa de paradís, certament, però quan l’avió es va enlairar per tornar cap a Europa, mostrant a baix les moltes illes escampades en l’oceà, em va assaltar un pensament: què passaria si un dia el nivell del mar pugés un parell de metres? Una possible resposta la tenim en el gran tsunami del desembre del 2004. Va arribar a les Maldives afeblit, però tot i així va provocar unes onades que van arrasar del tot tretze illes habitades per locals i unes quantes de turístiques. Més de cent persones van morir i hi va haver més de mil desplaçats. Aquell dia, segons diuen els locals, el mapa de les Maldives va canviar. Arran de la desgràcia, el turisme va deixar d’anar a les illes, però al cap d’un any ja tornava a deixar-se seduir pel paradís. Allà, quan ho recorden, creuen els dits i comenten que esperen que la cosa duri, i que el canvi climàtic no ho espatlli tot.