Un cop acabades les gires amb gairebé totes les entrades esgotades, navegant amb el vent a favor per completar la conquesta d'Amèrica i encara amb el regust a la boca d'haver assaborit un any sabàtic ben merescut, la maquinària de Love of Lesbian torna a arrencar. És un moment dolç per a un grup consolidat però per això apoltronat. La banda s'ha tancat amb el seu equip habitual, els productors Ricky Falkner, Santos Berrocal i Florenci 'Fluren' Ferrer a l'estudi Casamurada de Banyeres del Penedès, per concentrar-se en el seu pròxim àlbum. Sembla que seran històries que neixen d’una necessitat de parar, escoltar-se, reconciliar-se amb el ritme vital. De replantejar-se les seves franquícies més preuades i redibuixar el seu imaginari més popular. Parlem amb Santi Balmes, cantant del grup, per saber en quin moment està. Quins aires respira després d’aquesta aturada programada i, sobretot, què podrem trobar al nou disc. En primícia.

Per a què ha servit aquest any sabàtic?

S.B. Sobretot el que volia era recuperar el meu dia a dia. Coses molt bàsiques i senzilles com saber què fan els meus col·legues un diumenge, o passejar un dimarts a la tarda entre el brogit de la gent. Gaudir de la meva família, portar les meves filles a l’escola, planificar unes vacances junts, veure-les créixer amb tranquil·litat, encara que sigui durant un any. M’havia quedat nedant en una peixera que consistia en la banda, viatjar, tocar, tornar i quedar-me a casa per descansar. I encara que és tòpic i metafòric a la vegada, necessitava recuperar el pols de la vida. Saber què passa al meu voltant. Perquè hi ha un moment que t’agafa la por, el vertigen d’acabar en un cercle molt tancat de persones, de viure dins d’un circ, que t’envolta i et domina. Vaig fer una tasca d’anàlisi i vaig arribar a la conclusió que, si nosaltres havíem connectat amb la gent, era perquè érem persones que teníem el seu mateix dia a dia. La pedra filosofal de les lletres sempre han sigut les vivències més quotidianes. Després les pots heroïficar en un procés de rentat pop, o passar-les per l’èpica, però parteixen d’una base de tocar molt de peus a terra. Ara bé, si no els tens a terra, malament. I m’estava adonant que m’estava quedant sec de vivències i tenia l’antena una mica despenjada.

¿Això que m’estàs explicant no és una mica la rutina de l’èxit? ¿Allò que sempre has buscat però que quan t’arriba no saps ben bé com gestionar-ho?

S.B. Primer, és que mai penses que arribaràs a l’èxit i, segon, que per a això no et prepara ningú, no hi ha cap assignatura que et prepari per a aquesta merda. Realment has de fer una reinterpretació del teu mapa: situar-te i veure què és el que has guanyat però també què és el que has perdut, perquè també es perden coses. Acabes en un cercle una mica fals, o, si més no, no del tot real. Has de tenir sempre present que no li agrades a tothom. Però, si sempre estàs tocant en festivals davant de milers persones amb la teva banda, acabes perdent la perspectiva de les coses, i jo el que volia era tornar a aterrar.

I, per exemple, que et vingui un amic i et digui “Quina merda de cançó que has fet” o “Santi, calla una mica que t’estàs fent pesat”.

S.B. L’altre dia m’ho deia una persona. “M’alegro molt del que us ha passat però no m’agrada gens la vostra música”. I m’ho va dir amb una franquesa que em va agradar. En definitiva és el que parlàvem abans, tornar a sentir que ets un transeünt, que recuperes l’anonimat, són coses que et fan sentir bé.

L’èxit té aquest revers, es pot acabar convertint en una mena de presó, oi?

S.B. Home, no vull queixar-me perquè sobretot em considero una persona molt afortunada. De fet, crec que el nostre èxit és 'suportable'. No em puc ni imaginar com deuen ser altres tipus d’èxits i quina ambició i quin ego has de tenir per arribar al següent estadi, que ja és el 'mainstream' incontrolable.

Quines són les primeres sensacions que tens davant d’aquest nou disc que esteu gravant?

S.B. Són molt i molt bones. Jo crec que hem fet un pas endavant i estem arriscant líricament. Si per alguna cosa se’ns recorda és perquè som especialistes fent cançons amb grans dosis d’humor o de desamor brutal. Però aquest cop no tenim cançons tan directes, hi ha més infecció poètica i no se centra tant en el conflicte emocional, tan present en altres discos, sobretot en cançons com '1999', 'Segundo asalto' o 'Incendios de nieve', amb lletres volcàniques que acaben marcant molt la gent. En canvi, en aquest disc no hi ha res tan obvi, governa més la pau, fins i tot un cert punt de reconciliació amb un mateix, després d’una voràgine. Crec que buscar alternatives narratives és un pas que havíem de fer, encara que em fa por que no acabin calant tant com els altres discos.

Jo entenc que hi ha un ego que et demana impactar en el teu públic sempre tant com puguis però també em sembla que és coherent ensenyar el Santi Balmes present, i a qui li agradi bé i a qui no doncs no passa res, no?

S.B. Sí, sí, és evident que el que no es pot fer són cançons d’autoencàrrec. De totes maneres, hi continua havent cançons de desamor o conflicte, però aquest cop són més reals. A vegades alguns mitjans donen a entendre que la meva vida sentimental deu ser un desastre total, i no és així. El que passa és que, a diferència d’altres, jo sé treure profit de les situacions catastròfiques que tots podem tenir amb les nostres parelles i que per sort en el meu cas són puntuals. Però el que hauria sigut poc honest és fer-ho expressament perquè sé que és el que agrada. El que no volia aquest cop era que ens convertíssim en una fàbrica de cançons de desamor, no hi estàvem gens interessats, perquè ens hauria acabat empobrint com a creadors. Aquest cop hem fet cançons de llarga durada, i és el pas que havíem de fer. Estem contents perquè no ens hem deixat portar pel pànic ni per pensar que no tenim la quota d’himnes o hits a la qual estem acostumats.

Jo crec que és molt difícil controlar com el públic percebrà les teves cançons o quina s’acabarà convertint en la preferida. Normalment el que acaba passant és el contrari del que es podria pensar. De fet, la història esta plena d’èxits que havien estat llançats com a cares B.

S.B. A més, és que és ser molt superb creure que saps el que passarà. Jo el que faig és llançar-me a un procés d’emoció automàtica, i confiar bastant en l’aleatorietat; i, a partir d’aquí, ho entrego a les orelles de la gent, i el públic és sempre sobirà i acaba decidint el que vol i el que li agrada i el que no.

Hi ha una cosa que em sorprèn i és que utilitzes el plural en parlar dels giravolts narratius del disc però, en canvi, tothom sap que aquesta és la responsabilitat única de Santi Balmes. Com participa la resta del grup en això?

S.B. Jo sempre busco suport perquè sense és molt difícil anar enlloc. La primera persona a qui li consulto tot és el Juli, perquè ell té una visió artística que és capaç d’enriquir la proposta inicial. Normalment sempre tinc el títol pensat i li envio missatges de matinada en què l’hi explico i, a partir dels seus comentaris, vaig perfilant com anirà el disc. Hi ha temes que surten dels seus acords, hi ha temes que jo els porto sencers. Després quan ja ho tenim tot més o menys resolt ho presentem a la resta de la banda. No tots hi estem implicats artísticament, si no seria un caos. El que és bonic és que, després de molts anys, cadascú ha trobat el seu lloc dins del grup, perquè una banda és molt més que crear, també hi ha finances, logística, estratègia, i cadascú hi aporta el que més li agrada a part de tocar el seu instrument. Al final s’acaba convertint en una petita empresa familiar, ens podríem dir Lesbianos e Hijos.

Ara que has parlat de títols –i aquesta és una pregunta que tenia preparada–: sempre he cregut que, després d’Isabel Coixet, ets la persona amb els títols més ocurrents, i em diverteix pensar que primer treus el títol i a partir d’aquí ve tota la resta. És així?

S.B. És absolutament així sempre. Tant en els discos com en els llibres. És com un leitmotiv que em provoca continuar. És la guspira absoluta que, si té prou força, et descobreix un món enorme al darrere. La qüestió és estirar-ho com un xiclet i desenvolupar-ho. A vegades una frase té molts més sentits dels que mostra aparentment. Em ve al cap el títol del nostre últim disc, 'La noche eterna'. Podria significar la gran farra o també un moment de depressió en què no veus mai la sortida del sol. Un títol és un procés que acostuma a venir de l’inconscient, i és molt bonic esbrinar per què s’ha revelat d’aquesta manera, i la feina és descobrir les diferents lectures, fer llum a tots els angles.

Des d’aquella primera maqueta amb què vau quedar segons en el concurs de la revista ‘Ruta 66’ fins al punt on ets ara, quina valoració fas de la vostra carrera?

S.B. Hi ha dues versions molt diferenciades de Love of Lesbian. Una, dominada pel fracàs més absolut i que podria estar representada per un cop que vam tocar a la Sala Maravillas de Madrid: només van venir dues noies, que es van sentir tan ridícules en veure que no hi havia més públic que van acabar marxant a la segona cançó i ens vam quedar sols. És una sensació molt desagradable, penses que no ets capaç d’impactar en la gent i que estàs totalment fora d’ona. Després veus la part següent, que és quan t’arriba tota la collonada de l’èxit. Aleshores el que passa és que algú que no ens coneix gaire arriba al nostre concert i veu una sala en què tothom està cantant les nostres cançons i no se’n sap cap i pensa: “Això no em tornarà a passar mai més, el pròxim cop que hi vagi em sabré tots els temes fil per randa”. Aleshores, a partir d’aquí ho has de posar tot en perspectiva i mirar-t’ho amb distància, perquè ni estàvem tan equivocats en la primera època ni som tan bons ara. En l’aspecte més personal, de creació, crec que has d’habituar-te al fracàs, al fracàs diari, el d’agafar la guitarra i dir “Res, que no surt res”. Saber que això pot passar et deixa més tranquil. A aquestes altures penso que és molt maco que, en una època tan individualista com la d’ara, tirem endavant Love of Lesbian les mateixes persones que vam començar aquesta aventura.

Per acabar, què ha de tenir una cançó perquè t’agradi?

S.B. Sóc molt versàtil. El que tinc clar és que una melodia brillant és indispensable. Em pot agradar una cançó absolutament frívola com pot ser 'Video killed the radio star', però després hi ha un altre nivell, el que realment em marca, que podria ser un tema com 'Wish you were here', de Pink Floyd. Precisament ahir mirava un documental en què Roger Waters explica que va escriure aquesta cançó parlant de Syd Barrett però que la gent ha acabat interpretant moltes més coses de les que ell volia transmetre i sentint moltes més emocions de les que ell era capaç d’imaginar. Això ja és el següent pas, que és la màgia pura, gairebé el que és inassolible. Aquesta és l’obsessió que hauria de tenir qualsevol persona que es dedica a fer cançons, compondre aquell tema que realment se li ha escapat de les mans perquè sense adonar-se’n ha creat unes emocions que ni ell mateix pot explicar.

T’ha passat alguna vegada una cosa similar?

S.B. Normalment sé quines cançons marcaran més la gent perquè quan les estic fent noto algun tipus de reacció epidèrmica, una emoció tremenda que em recorre tot el cos. Aleshores penso que si em passa a mi és probable que els passi als altres. És aquella frase que de cop et surt i et mata i saps que l’has clavat. Aquest és el meu termòmetre més real.