EscriptoraJ.K. Rowling va començar a escriure la primera de les aventures de Harry Potter en un bar d’Edimburg anomenat The Elephant House, al 21 de Georges IV Bridge. La van inspirar, diuen, les impressionants vistes del castell d’Edimburg que es tenen des de les finestres de l’establiment i també alguns noms de les tombes més antigues del cementiri de la ciutat, que freqüentava. Ara tots dos llocs són plens de turistes, esclar. Tothom coneix la història: de mare aclaparada pels deutes a una de les dones més riques del món. El seu personatge forma part de l’imaginari de centenars de milers de joves d’arreu. Tota una generació Harry Potter.

Al cafè on tot va començar no hi ha res que faci pensar en l’èxit de la sèrie llevat d’unes tasses souvenir que proclamen “Harry Potter was born here” i que no semblen tenir gaire èxit. Però hi ha un racó que impressiona, un lloc per prendre consciència de la dimensió de tot plegat: els lavabos. Són molt estrets, potser un parell de metres quadrats, i en algun moment devien tenir les parets blanques. Ara estan literalment inundats de les pintades que els fans han deixat arreu: el mirall, les parets, el sostre, el terra, fins i tot el vàter n’és ple. “Jo sempre seré de Hogwarts”, diu una. No queda ni un centímetre net. Alguns, conservadors, es pregunten com és que els propietaris de The Elephant House no ho netegen tot, mentre d’altres peregrinen fins aquí per afegir paraules sobre les que ja existeixen. És una inesperada i impressionant celebració de la lectura entre la gent més jove. Està molt bé que no s’esborri.

Li devem molt, a J.K. Rowling, certament. Gràcies a ella, molts van descobrir que els llibres per a joves, quan estan ben escrits, agraden a tota mena de lectors. No és cap secret, direu, però de tant en tant convé que algú ens ho recordi. La memòria és feble, també en això dels gustos i els prejudicis. I de vegades no n’hi ha prou amb escriure i publicar un llibre fabulós, convé que a aquest llibre el toqui la vareta màgica de la fortuna per fer-lo visible a tothom.

Abans de J.K. Rowling, però, n’hi va haver d’altres, de fenòmens. Alguns que potser no rellegirem mai més, i que pocs s’atreveixen a mencionar, per allò de guardar les formes. De la mateixa manera que pocs citen Stephen King i tots l’hem llegit embadalits en algun moment de la nostra vida. N’hi ha pocs que gosin enrecordar-se d’Enid Blyton, l’autora anglesa que ens va fer créixer preguntant-nos quin gust tenen les galetes de gingebre o somiant passar un curs a Torres de Malory, aquell internat per a senyoretes els noms de les quals encara no havíem après a pronunciar. L’escriptor murcià Luis Leante, quan fa pocs dies recollia el premi Edebé, el va agrair a Enid Blyton, i va ser un gest noble i honest que molts altres podríem fer nostre.

Però juntament amb Enid Blyton hi ha Roald Dahl, Christine Nöstlinger, Elena Fortún o els nostres Joan Manuel Gisbert o Jordi Sierra i Fabra, tots plegats pioners d’una cosa que avui donem per sabuda: la dèria de fer que els joves llegeixin. Si avui estem parlant de fenòmens literaris que devoren els adolescents, si al nostre país han triomfat 'La història interminable', de Michael Ende, o la sèrie 'Crepuscle', de Stephenie Meyer, és gràcies a ells. I cito aquests dos exemples per subratllar que la literatura de gènere sempre ha estat a prop dels lectors més joves. Bona o dolenta, memorable o no, l’adolescent es deixa seduir per aquests mons inversemblants i terribles que expliquen algunes novel·les. També pels monstres, encara que siguin tan irritants com els vampirs i els llops de Meyer, potser perquè el monstre és un ésser que encaixa malament en una societat que el jutja, i l’adolescent és sensible als seus problemes.

De tant en tant, el que més ven és d’una gran qualitat. 'Els jocs de la fam', de Suzanne Collins, per exemple. O la trilogia 'La matèria fosca', de Philip Pullman. O 'Cor de tinta', aquella fascinant història de llibres perduts que va escriure Cornelia Funke. O, si ens quedem més a prop, 'Memòries d’Idhun', de Laura Gallego, o 'El clan de la lloba', de Maite Carranza. Tots comparteixen l’èxit, sí, però alguna cosa més: l’originalitat, l’atreviment, l’emoció, l’ofici de qui els ha escrit. Tots ballaven al so d’alguna moda –les trilogies, les llegendes reviscudes, els mons inventats, les noies guerreres, les distopies...– però tots les transcendien, per esdevenir model i origen.

De tendències se’n parla cada any a la Fira del Llibre de Bolonya, la més gran del món dedicada a la literatura infantil i juvenil, que normalment se celebra a principis d’abril. Cada any, quan els editors i els agents tornen a casa, fan els seus auguris per a la temporada següent. Un any, no fa tant, tornaven amb el cap ple de pirates vampir, i semblava que el món s’acabava. Però últimament la cosa és ben diferent. Ara es porta el realisme.

Tampoc no és nou: fantasia i realisme s’alternen en els gustos dels lectors, com en el món de la moda pugen i baixen les faldilles. La literatura juvenil s’assembla cada cop més a la d’adults. D’una banda, els lectors de 14 a 18 cada cop són més similars als lectors de 18 a 30. De l’altra, els de 50 per fi han vençut els prejudicis i de tant en tant llegeixen llibres per a joves. Les etiquetes proclamen que els llibres ara són 'cross-over'. És una altra d’aquestes coses que hem rebatejat i pensem que hem descobert, però tant se val. Ara mateix, la reina del 'cross-over' juvenil es diu Anna Todd i és –oh, esclar– nord-americana. El fenomen es diu 'After', té cinc volums i és ultramodern: va saltar al paper des de les xarxes. Explica una història d’amor convencional –noi dolent, noia boníssima–, que furga en els problemes familiars i s’amaneix amb escenes de sexe explícit. Es podria classificar com a 'woman fiction', una altra de les noves claus de l’èxit. Perquè vet aquí que el món literari es feminitza. Els lectors són majoritàriament dones. Les joves, encara més. Això és el que ve.

No tornaria ni boja a la meva adolescència, llevat per una cosa: llegir. Quina festa, poder ser adolescent lector en una llibreria d’avui!