ENTREVISTA

Miki Esparbé: "M’encanta el nervi i l’adrenalina de ser actor i això em manté viu"

Acaba d’estrenar ‘La maniobra de Heimlich’ i ‘Barcelona nit d’hivern’. I aviat tornarà a omplir les nostres grans pantalles amb ‘Incidencias’. El manresà Miki Esparbé és l’actor del moment. Parlem amb ell sobre inicis tardans, naturalitat i com poden arribar a ser de fastigosos els càstings

Porta un secret al telèfon mòbil i me l’ensenya. “Però no ho expliquis gaire, eh?” Li dic que seré discret. L’únic que escriuré és que es tracta d’una foto d’ell vestit i maquillat per a un dels últims papers que ha interpretat: el misteriós personatge dels anys 20 d’un dels episodis de la segona temporada d’'El Ministerio del Tiempo'. A la foto, porta barba per exigències del guió. “La barba emmascara i protegeix, oi?”, em diu veient que jo també en porto. Hem quedat al Centre Cívic Can Déu de les Corts, que té un pati agradable per xerrar. M’espero que li acabin de fer la sessió fotogràfica, que inclou una instantània del guió d’'El rei borni', el film que ha rodat fa poc i que suposa la culminació lògica de l’excitant trajecte col·lectiu de l’obra de teatre de Marc Crehuet, estrenada d’amagatotis fa gairebé tres anys a la Sala Flyhard i, des de llavors, convertida en fenomen. Miki Esparbé (Manresa, 1983) està content amb la ultraactivitat dels últims mesos, que l’ha portat a estrenar successivament una tirallonga de pel·lícules: 'Perdiendo el norte', 'Requisitos para ser una persona normal', 'El camí més llarg per tornar a casa', 'La maniobra de Heimlich' i 'Barcelona nit d’hivern'. Acaba de rodar el curt 'Marcianos de Marte', de Fernando Trullols, i aviat estrenarà 'Incidencias' i 'El rei borni', esclar. També l’hem vist a 'Cites', de TV3 –poc abans a 'El crac'–, i a 'Anclados', de Telecinco.
Vas estudiar humanitats.
M.E. Sí senyor!
Per què?
M.E. Perquè la meva germana ho havia fet abans i a casa meva no els feia gràcia que fes les proves per entrar a l’Institut del Teatre. La meva mare és professora i el meu pare pintor, o sigui que no és que estiguessin en contra que jo fos actor però em deien el clàssic “Ja tindràs temps!” Preferien que fes una carrera convencional, vaja.
I et va semblar bé.
M.E. Sí, vaig optar per una carrera que m’ajudés a nodrir-me i a descobrir la filosofia, la literatura, la història, l’art... D’entrada volia fer només el primer cicle, però vaig acabar cursant tota la carrera i especialitzant-me en art. Suposo que per influència familiar de part de pare.
Què t’ha quedat a dins de les humanitats?
M.E. El pas del temps esborra moltes coses del disc dur però el que més m’ha quedat és el coixí de referents als quals em puc agafar quan m’arriben papers i he de mirar-me’ls a fons per decidir si m’agraden o no. Per exemple, els papers d’època, esclar.
O sigui que no vas estudiar interpretació però tenies clar que volies fer-ho.
M.E. Sí, molt clar. De petit havia fet teatre amateur a Manresa, la meva ciutat. L’últim any de carrera, estant a Formentera amb els amics, vaig coincidir amb Carles Francino i em va parlar dels estudis d’interpretació a l’escola de Nancy Tuñón. Jo volia comprovar si el motor s’havia rovellat i m’hi vaig presentar.
Què és el que et cridava l’atenció de ser actor?
M.E. Que és un joc. Sempre he sigut molt cabra! Era el típic que als dinars de Nadal pujava sobre la cadira. De fet, la majoria de gent que m’ha tingut a prop al llarg dels anys no està gens sorpresa que hagi acabat en aquesta professió. M’encanta el nervi i l’adrenalina de ser actor i això em manté viu.
Tens detectat aquell moment especialment rellevant en què vas veure clar que eres on volies ser?
M.E. 'Pop ràpid' va ser un projecte rellevant perquè mentre el fèiem es notava clarament que allò s’escapava de les convencions. Segurament 'El rei borni' va ser encara més important, la certesa d’estar fent una cosa que et remou i alhora remou els altres. Resultava molt estimulant descobrir que les quaranta persones que cada dia omplien la sala necessitaven prendre una canya després per reflexionar i parlar sobre el que acabaven de veure. A més, el procés d’investigació que va comportar la gestació de l’obra va resultar revelador i clarivident per a mi.
Parla’m de la teva recent coneixença de la ultraactivitat.
M.E. [Riu.] Ho vull entendre com una conjunció d’astres que han comportat una quantitat bèstia de feina. També ho atribueixo a la tenacitat, l’entrenament i no abaixar mai la guàrdia. I no oblidem que alguns dels projectes en què em capbusso tenen pressuposts mínims, com 'La maniobra de Heimlich', que el Manolo Vázquez ha aixecat gràcies a la seva força i encaparrament.

Et diuen sovint allò de “totes et ponen, eh”?
M.E. Sí que m’ho diuen! I és veritat, ara les coses em van força bé, però també s’ha de dir que m’ho he treballat molt. Moltes vegades sense cobrar ni un duro. Com a 'Doble check', aquell curt que es va viralitzar i que, al cap i a la fi, va ser el que em va obrir les portes de Madrid i a poder accedir a càstings importants. El mateix va passar amb 'Barcelona nit d’estiu', que va costar moltíssim d’aixecar. La constància és un requisit fonamental.
Si jo fos actor el que més por em faria serien els càstings. La seva mala fama és merescuda, oi?
M.E. Els càstings són terribles. Ja poden passar els anys que siguin que sempre et remouen per dins. Depèn molt de quin sigui el projecte en qüestió i de com estiguis tu en l’àmbit personal. No és el mateix, per exemple, presentar-te a un càsting sabent que tens feina assegurada en una altra banda que si portes mesos sense treballar. És una experiència fotuda.
Vas començar a treballar d’actor als 24 anys. Quines feines vas fer abans?
M.E. Mentre estudiava servia copes i també vaig treballar de cuiner en un restaurant!
I te’n sorties bé?
M.E. No gaire... Bé, em defensava prou bé. Era en una creperia de Manresa. De creps bones, eh? No només de Nutella! [Riu.] També vaig fer de cambrer dos anys al famós Bar Mediterráneo del carrer Balmes. Van ser experiències molt bones i vaig aprendre molt sobre el tracte amb les persones. Quan em van dir que a 'Pop ràpid' havia de fer de cambrer no em van haver d’explicar gaires secrets sobre el tema.
Amb l’humor com t’hi relaciones? ¿És una màscara, com la barba?
M.E. Depèn. D’una banda, hi ha l’humor mastegat i fet a partir de subratllats. I, de l’altra, també hi ha l’humor portat fins a les últimes conseqüències, quan les situacions dels personatges poden ser dramàtiques però tot i així generen comicitat. És l’humor de Woody Allen, per exemple, que és el que a mi m’agrada. La Carmen Machi va dir un cop una frase que em va encantar: “Si vols un bon actor de drama, busca’n un de comèdia”.
Havent fet ‘Barcelona nit d’estiu’ i la seva continuació t’he de preguntar si t’agrada la comèdia dramàtica.
M.E. Sí, m’agrada. He crescut entre dones i les pel·lis de capçalera a casa meva han sigut 'Pretty woman', 'Dirty dancing', 'Ghost'... Per tant, m’han quedat a dins. Després n’han vingut d’altres: 'Alta fidelitat', '500 dies junts', 'Notting Hill'... Són bons productes i m’agrada veure’ls.
Al teu Twitter he detectat que tens preferència pels microcontes i que, de tant en tant, en comparteixes algun de collita pròpia.
M.E. [Riu.] Bon observador!
“Cada vez que se whatsappeaban jugando a tratarse de usted estaba más cerca de besarla hasta dejarla sin aire”. La majoria són de contingut romàntic...
M.E. Sí, no treguis conclusions picants, eh?
No, no...
M.E. Utilitzo Twitter molt com a espectador i descobrir els microcontes com a gènere em va semblar molt interessant: condensar una història en 140 caràcters. El registre romàtic és molt identificable, amb situacions fàcils de parodiar o de girar del revés. M’ho passo bé!

A ‘Barcelona nit d’hivern’ les situacions de parella que vius amb Bárbara Santa-Cruz em va semblar que tenen una pàtina molt amarga, escèptica, desencantada...
M.E. Veníem de la primera part i el Dani de la Orden –el director– volia fugir de tota mirada dolça i idíl·lica sobre la parella. Es tractava de retratar contradiccions que intervenen en les relacions de parella i les seves crisis: comprar un pis per arreglar una desavinença, tenir un fill per evitar el trencament, etcètera. Unes situacions que, qui més qui menys, ha vist a prop seu.
Tinc entès que t’agrada molt l’‘skate’...
M.E. M’agradava molt! Ara el tinc una mica abandonat però encara em puc quedar una estona embadalit davant del Macba veient què fan els 'skaters'.
...i que odies el tomàquet cru.
M.E. És cert, no el suporto! Sembla una bajanada però pot arribar a ser problemàtic. A Catalunya tots els entrepans se suquen amb tomàquet i costa que els responsables de càtering s’enrecordin de la meva mania. He trobat un sistema: dir que sóc al·lèrgic al tomàquet i que si en menjo em pot agafar una cosa molt xunga.
Té la moto espatllada i tornem junts amb metro. Parlem de 'Victoria', que a tots dos ens ha encantat. Compartim sentiments catastrofistes sobre els cines que no paren de tancar. Em parla de la vida a Madrid, que li agrada molt, de sucoses anècdotes sobre l’addicció als mòbils, les fotos, la fama, les 'selfies' i el Festival de Miami, que visitarà amb un parell de pel·lis. M’explica que l’apassiona la direcció d’actors i que, de cara a l’any que ve, potser dirigirà el seu segon curtmetratge. M’agrada descobrir que té un recurs dialèctic recurrent: “En sèrio?”, diu sovint per emfasitzar la capacitat d’estupefacció que li provoquen tantes coses sorprenents, admirables o directament absurdes. Baixo a Diagonal. Ell continuarà una parada més.

Més continguts de