Quan s’estrena a l’Estat espanyol 'Emmanuelle' (Just Jaeckin, 1974), el febrer de 1978, ja fa 14 mesos que el govern d’Adolfo Suárez ha promulgat el decret llei 24/1977, on s’acaba definitivament la censura franquista pel que fa a temes eròtics i sexuals. Per fi, els espectadors podien veure pit i cuixa sense restriccions morals. Però la mort del dictador ja va marcar l’inici de certa obertura eròtica, i el públic va poder delectar-se, per exemple, amb el fugisser nu integral (quatre segons) de María José Cantudo, dreta davant d’un mirall mentre rosega una bíblica poma a 'La trastienda' (1975), de Jordi Grau, tot un pioner del gènere al país. Però 'Emmanuelle' anava molt més lluny, ja que cinèfils del món occidental, homes i dones, van descobrir que l’erotisme fílmic –lluny de les 'grolleries' del 'hardcore', del sexe explícit– podia ser molt estètic, 'chic', socialment acceptable i molt 'progre', sense deixar de banda la millor troballa de totes: que cardar era una activitat saludable i molt divertida. 'Emmanuelle' va formar part indissoluble de l’educació 'sentimental' de tota una generació, com la mantega de 'L’últim tango a París' (Bernardo Bertolucci, 1972). Vés a saber, potser a causa dels fogots provocats pel film, només a Barcelona hi ha una quarantena de dones d’entre 35 i 37 anys que es diuen Emmanuelle. Feu comptes…

Basada en una novel·la publicada a París el 1959, l’èxit mundial de la pel·lícula va descobrir que la seva autora, Emmanuelle Arsan, era en realitat Marayat Rollet-Andriane (1932-2005), una jove tailandesa casada amb un diplomàtic francès de la Unesco, Louis-Jacques Rollet-Andriane, un detall que va disparar la rumorologia al voltant del contingut 'autobiogràfic' del text. Marayat Rollet-Andriane es va fer rica gràcies a les pel·lícules inspirades en el seu personatge (un total de vint-i-tres) i a les nombroses edicions de la seva obra. També en va sortir beneficiada l’actriu i model holandesa Sylvia Kristel (1952-2012), que es va convertir en una cotitzada 'starlette'; els seus lànguids ulls blaus, el seu cos torbador de gestos elegants i felins, van redefinir el concepte de 'sex symbol', fent-lo físic, lleugerament pervers i, sobretot, amoral. La Kristel va explotar a fons el filó, amb Emmanuelle: 'Emmanuelle l’antivierge' (Francis Giacobetti, 1975) i 'Goodbye, Emmanuelle' (François Leterrier, 1977), abans que altres actrius sense el seu 'charme' heretessin el seu paper.

Paral·lelament, l’'exploitation' europeu va capitalitzar el descobriment de l’erotisme 'soft', i va generar la seva pròpia escola d’autors, com David Hamilton –obsessionat, com el Humbert Humbert de Nabokov, per les 'nymphettes': recordem 'Bilitis' (1977) o 'Laura, les ombres de l’été' (1979)–, Walerian Borowczyk –molt més provocador i fantasiós, com proven 'Contes immoraux' (1974) i, especialment, la zoofílica i poètica 'La Bête' (1975)– i el mateix Just Jaeckin –la seva versió d’'Histoire d’O' (1975), segons la novel·la de Pauline Réage, va aixecar l’entusiasme dels crítics i l’èxtasi dels espectadors davant de la provocativa presència de l’actriu Corinne Cléry–. Però, entre totes aquestes sòcies d’Emmanuelle, sobresurt l’actriu indonèsia Laura Gemser, la inoblidable 'Emanuelle negra' (atenció a la ema que falta!), una mena de Phileas Fogg del sexe que va marxar cap a l’Orient per recórrer el món després, fent parada primer a Amèrica abans de caure en mans dels últims caníbals i acabar ingressada en un convent per 'jugar' amb les incautes monges. El viatge com a metàfora d’una sexualitat insaciable que va ser objecte d’una sèrie de sis pel·lícules avui de culte.