ENTREVISTA
Diumenge Rar 15/05/2016

Sílvia Pérez Cruz, l'afinadora de silencis

El ‘Rar’ celebra el seu número 101 amb una entrevista a Sílvia Pérez Cruz, que travessa un dels moments més efervescents de la seva carrera: fa poc va treure nou disc, ‘Domus’, i aviat s’estrenarà el seu debut com a actriu al film ‘Cerca de tu casa’

Andreu Cunill
10 min
César Lucadamo

Un cop marxo de l’entrevista, m’adono que m’he emocionat parlant amb la Sílvia. Enfilo el carrer Anglí de baixada, mig enlluernat i hipnotitzat per una experiència que no es té cada dia exercint aquesta noble pràctica periodística. Decideixo posar-me a escoltar les seves cançons i allunyar-me de la persona per tornar a l’artista. Per fer-ho, em deixo portar per la seva veu, fonedissa, fràgil, quasi líquida, que reposa en l’aire de les cançons amb una gravetat gairebé inèdita, afinant els silencis. Dels aguts caramel·litzats a la suavitat dels greus, del xiuxiueig a cau d’orella a una melodia perfectament traçada, sap com seduir l’oient. I tant que en sap.

La carrera de Sílvia Pérez Cruz és un viatge que té estacions marcades. La 'chanson', el musical del Hollywood clàssic, el flamenc, la música brasilera, l’havanera, el fado, el jazz vocal, el tango o fins i tot el blues. A vegades, aquestes estacions es barregen, es difuminen en un mapa poc entenedor, i l’oient es troba una mica marejat sense acabar de saber on és. Aquesta és la parada secreta, la que no surt en cap mapa, a què la Sílvia fa referència quan diu que ja ha trobat el seu propi llenguatge. Com un ferrer quan fon el ferro per forjar, ella esprem el seu imaginari per arribar a un lloc personal i propi. Aquell 'domus' musical que necessita compartir amb el seu públic.

César lucadamo

Si torno a la persona i reflexiono sobre l’entrevista m’adono que, parlant amb ella, hi ha tendresa i vulnerabilitat, però també valentia i convicció. Una persona amb totes les seves ambicions i les seves inseguretats, que lluita per aconseguir difondre el seu art però que també necessita protegir-se d’un món que a vegades descarrega tota la seva hostilitat. És aquella confluència entre la persona i l’artista, que en el cas de la Sílvia sovint es confonen. És en aquest punt quan penso que la cantant ha trobat la seva veta artística, com Laura Nyro ho va fer en els camins de la música tradicional americana, Enrique Morente amb el flamenc o Caetano Veloso amb la 'bossa'. El camí dels valents. Ara sí que ho tinc clar, ens trobem davant d’una artista realment especial, en un moment de màxima plenitud. Ho demostra 'Domus', aquest disc que ens presenta i que és la banda sonora de 'Cerca de tu casa', una pel·lícula dirigida per Eduard Cortés que també protagonitza i que al setembre podrem veure a les nostres pantalles.

Sempre has estat involucrada en la producció dels teus discos i ‘Domus’ l’has produït tu sola.

Quins són els teus referents en aquest camp?

S.P.C. En principi cap. Per exemple, quan treballàvem amb el Raül Fernandez Miró, ell tenia moltes referències i jo cap, però sempre acabàvem confluint en llocs comuns. Jo crec que les coses les has de fer des de tu mateix, anar-te educant i treballar el gust. No només s’aprèn amb discos, sinó amb la vida, amb la música en directe o parlant. Produir té molt a veure amb ordenar, amb les textures, amb veure les coses des de la distància. Es tracta d’equilibrar pesos però vistos des de lluny. És un exercici molt plàstic, com els colors d’un pintor. Però, en el cas de la música, de seguida notes a quin lloc li falta una mica més de greu o hi ha un buit incòmode o un silenci massa llarg. Fins que no vaig treballar amb el Raül per a mi la música era un element molt de directe, sense gairebé producció. Després vaig descobrir tot un món apassionant que et permet jugar amb un altre tipus de llenguatge. Hi ha artistes a qui, aparentment, no els interessen aquests aspectes, potser més tècnics, però jo treballo tot el concepte. No sóc una intèrpret i prou. El moment de creació m’importa molt i la producció i la mescla poden canviar coses molt bàsiques que alteren el producte final. Normalment tinc una idea al cap molt clara i l’he d’anar a buscar. Però puc gaudir de totes les maneres. De vegades és molt simple i fàcil com a 'En la imaginación', que vam gravar en un matí, així, pam! I de vegades és més complex, com és el cas de 'Domus' o '11 de novembre', on he pogut jugar amb la màgia de posar més capes del normal.

César Lucadamo

De totes maneres he notat un gran pas d’‘11 de novembre’ a ‘Domus’. M’encanta com afines els silencis.

S.P.C. És curiós que em diguis això perquè el meu treball de fi de carrera havia de ser sobre els silencis i s’havia de dir 'Aposiopesis', que és un dels elements de la retòrica musical que parla del valor del silenci. Jo el tinc molt en compte. De fet, estic una mica enfadada perquè a 'Domus' s’han posat totes les cançons seguides i jo volia tres segons d’espai entre cadascuna.

Ah, doncs a mi m’agrada que sigui així. No és un disc que em vingui de gust escoltar per cançons sinó que necessito fer-ho com una unitat, deixant-me portar pel seu ritme cinematogràfic.

S.P.C. Jo els discos també els veig així. Un disc el concebo com un viatge, com crear una pintura dins d’un marc. Jo ho sento tot a dins, des de la portada fins al més petit detall tot està relacionat d’una manera gairebé holística, és com veure-ho tridimensionalment.

Em va sobtar sentir-te dir en una entrevista recent que et van fer a ‘Mondo Sonoro’ que no ets conscient de quan emociones el teu públic. Escoltant els teus discos o assistint als teus concerts costa bastant de creure, la veritat.

S.P.C. Sé quan m’emociono jo però no quan estic emocionant els altres. De veritat. Jo penso que hi ha un efecte mirall, si tu t’obres, els altres s’obren. Per a mi els concerts són un moment molt especial. Jo crec que com a artista faig de canal per transmetre coses. N’hi ha de més formals que són efectistes i que et serveixen per als dies que no estàs gaire inspirat. Però després hi ha els moments incontrolables: és quan de cop et trobes que no tens cos. Per exemple, l’altre dia vaig tenir un d’aquests moments d’il·luminació, d’estat de trànsit, a Madrid interpretant el 'Pequeño vals'. També em va passar alguna cosa estranya fa poc, fent el 'Gallo rojo': quan la vaig acabar em vaig adonar que els músics estaven aplaudint, cosa que normalment no fan. Aleshores em vaig girar i els hi vaig dir: “Ha passat alguna cosa, no?” No tenia ni idea del que havia passat. Però té a veure amb estar, amb la felicitat, amb no pensar i deixar que tot passi sense controlar-ho. Això és el que no sé com es fa.

Remetent a l’efecte mirall de què parlaves, m’agradaria saber què o qui t’emociona a tu.

S.P.C. A mi m’agrada molt veure quan algú s’esforça amb alguna cosa, quan ho fa amb amor. M’agraden els petits detalls. M’emociona la veritat i les persones de veritat. La vida va passant i et vas decebent amb moltes persones o situacions, i al final arribo a la conclusió que m’emocionen els petits moments feliços, quan ets conscient que els detectes i et sents ple de joia.

Hauria sigut molt fàcil fer un ‘Granada segona part’ i repetir aquesta fórmula amb el Raül

que tantes portes t’ha obert.

S.P.C. Jo no ho sento així. Fa tants anys que estic fent música... i sempre he anat endavant, passet a passet. El primer bolo cobrant el vaig fer amb tretze anys i des d’aleshores han passat moltes coses. Però si hagués d’identificar un gran pas a la meva carrera, per a mi és fer '11 de novembre'. És aquell moment en què entro en una discogràfica i aconseguim un Disc d’Or. Allà és on es comença a picar pedra i a conrear. Quan arriba 'Granada' ja hi ha un llit fet.

César Lucadamo

Potser tens raó, diguem que ‘Granada’ t’ha obert a un públic diferent.

S.P.C. És que se’m remouen moltes coses quan parlo d’això. Jo, en el moment d’encarar 'Granada', era molt conscient que el que fes marcaria un abans i un després. Pensa que hi ha molta gent arreu que fa coses molt boniques i talentoses però ningú les sent. Ser conscient d’això ajuda a sentir-te afortunada i a entendre que és un supertreball d’equip: premsa, 'management', producció, etc. M’agrada fer les coses a poc a poc, perquè en el meu món tothom té molta pressa. Hi ha molta mentida, molt discurs i poc fons i jo a vegades em sento com una animaleta vulnerable que li costa sobreviure. Però vaig tirant, intentant fer les coses a la meva manera. Amb '11 de novembre' vam començar a anar a Madrid i a França, però 'Granada' aporta un repertori molt més animal, molt més a la vena, que em fa connectar d’una manera diferent amb el meu públic. M’agrada veure el recorregut i aprendre de l’efecte en cadena i comprovar la feina de formigueta que he fet. Jo crec que a vegades despisto molt, la premsa necessita posar noms a les coses i la gent ja no sap si faig flamenc, músiques del món, havaneres, jazz, pop o què.

Quan t’adones que ‘Granada’ està esgotat i has de fer un pas endavant?

S.P.C. No aguantava més. Va ser molt intens però ja no em feia feliç, era una etapa acabada. Per simplificar, crec que artísticament puc emprendre dos camins: el de la composició i el de la interpretació. El de compondre és més del moment, com per exemple '11 de novembre', on necessitava expressar el dol per la mort del meu pare. Després d’aquell disc vaig tenir clar que volia fer versions. Per fi em trobava en un moment en què havia creat el meu llenguatge i estava preparada per trencar barreres i treballar l’animalitat sense pensar en estils concrets. Però ara sentia la necessitat de tornar a compondre. Discos com '11 de novembre' o 'Domus' tenen tanta energia... Perds molts diners perquè hi dediques moltes hores. Són per amor total, però no els pots fer gaire sovint.

L’èxit és una ombra que no sempre es projecta com un vol?

S.P.C. Ni l’èxit ni la música ho justifiquen tot. Si a mi humanament alguna cosa em fa més mal que bé, crec que és millor deixar-la. Jo mai he fet el que la gent volia que fes, m’hi jugo molt aquí i és de les coses més valentes que faig: parar, reflexionar i intentar prendre la decisió més coherent. Per a mi l’èxit és poder seguir connectada amb mi i l’única manera de sobreviure és creure molt en el que faig. S’ha de poder detectar quan alguna cosa s’ha acabat o ja no funciona. Passa el mateix amb una parella: hi ha un moment en què t’adones que allò ja no va bé i encara que ha tingut sentit durant molt de temps i que molts cops es pot allargar per comoditat o per mandra, has de tenir el valor per deixar-ho i tirar endavant. S’ha de ser molt valent per canviar quan fa falta i per quedar-te quan és necessari.

Parlem de ‘Domus’. Jo crec que has fet un disc molt polític i la gent a vegades és molt analítica i perversa. ¿No et feia por comprometre el teu art al servei d’unes idees que es poden malinterpretar?

S.P.C. Jo en realitat en política no hi penso. Penso en el desnonament i en el fet que algú es quedi sense casa. Això sí que és horrorós. Aleshores intento veure què els hi passa a aquestes persones, com ho fan per sobreviure i quines coses se’ls hi trenquen. De totes maneres no crec que amb 'Domus' em posicioni més que amb els meus discos anteriors, perquè jo crec que els meus valors els vaig explicant sempre. Potser a vegades d’una manera més abstracta i d’altres més directa, però no em sento com si estigués ensenyant res de nou. Jo penso que l’art és llibertat, tant per a qui el fa com per a qui l’escolta. I jo, a 'Domus', en realitat parlo més de relacions i de persones, i intento plasmar temes universals que puguin tenir sentit al llarg del temps.

A ‘Todo hombre’ parles molt de llinatge i de la importància de la transmissió de valors.

S.P.C. Sobretot pensava en una imatge que em ve al cap recurrentment: quan conec una persona xunga sempre penso que allà al darrere hi ha una mare que se l’estima. Tenia aquella imatge molt arrelada i tenia ganes d’explicar-la i això em permetia crear una igualtat. Connectar amb l’estimació universal d’una mare em servia per unir els personatges que estan sols i perduts.

César Lucadamo

A ‘Domus’ torna a tenir molta importància la teva família. A dins del llibret hi has posat un poema de la teva mare, que també hi canta, igual que la teva filla. ¿Em pots explicar aquesta necessitat d’incloure la teva família en les teves obres?

S.P.C. Els meus pares són dos puntals de la meva vida. Quan els vaig veure cantar i tocar un dia es van convertir en el meu grup preferit. Un cop els vaig gravar quan cantaven i vaig decidir incloure-ho a 'Abril 74', la primera cançó de 'Granada'. Vaig pensar que era brutal. Són persones que m’han influenciat molt. La meva mare m’ha ensenyat a mirar, i el meu pare, els petits detalls: al seu costat vaig descobrir la vocació de cantar. Però, responent a la teva pregunta, no ho penso premeditadament, surt de manera molt espontània. Per exemple, a la cançó 'Verde', que parla de la cadena de mares trencada, li vaig demanar a ma mare que la cantés a la maqueta perquè després ho pogués fer l’Adriana Ozores i després quan vaig anar a gravar el disc tenia molt clar que l’havia de cantar ella.

Com a última pregunta volia saber què t’evoca la paraula ‘casa’.

S.P.C. Moltes coses. Per això la meva mare, que és qui m’entén millor, va fer el text de dins a què et referies. La casa ets tu mateix. De petita em deien: com tens la casa és com estàs tu, si ordenes la casa, se t’ordena el cap. A més a més, és allà on dorms, on menges, on tens tots els teus records, és el teu petit món dins d’aquest món tan bèstia. És el primer que dibuixes quan ets petit. En un principi, per al disseny del disc, havia pensat que tots els nens de la classe de la meva filla dibuixessin casa seva, sobretot per fer reflexionar aquells que s’atreveixen a fer fora de casa uns altres. Que et facin fora de casa teva no només és que et prenguin les parets sinó que et prenen part de tu mateix i, per tant, no només hauràs de reconstruir una cosa externa sinó també els fonaments interns... Volia que aquest símbol quedés molt clar.

stats