MODA

El biquini: història d'una peça bomba

El biquini va ser oficialment presentat en societat l’estiu de fa 70 anys. Celebrem l’aniversari amb un ‘Rar’ en què explorem la història i les connexions de la peça de roba més revolucionària de tots els temps

Va néixer en una piscina de París, amb les albors del primer estiu després de la Segona Guerra Mundial. Era un dia xafogós de la canícula del 46 i el món assistia, expectant, a la follia de les proves nuclears. Feia quatre dies els ianquis havien fet detonar la quarta bomba atòmica al mig del Pacífic. Ningú no s’esperava, però, que un nou artefacte estigués a punt d’esclatar. Potser menys aterridor, però tant o més explosiu. El seu creador visionari el batejaria amb el mateix nom que aquell atol perdut de les illes Marshall. Setanta estius més tard, el biquini continua petant-ho.
Quan Louis Réard va presentar-lo aquell dia de juliol a la piscina Molitor, sabia que estava a punt de fer-ne una de grossa. Havia tingut problemes per trobar una model que accedís a posar-se el seu invent revolucionari. Finalment ho va fer la jove Micheline Bernardini, acostumada a sortir a escena nua per la seva feina de ballarina d’estriptis al Casino de París. La peça en qüestió: un banyador que consistia en uns sostens i unes calces que deixaven bona part del cos a la fresca. Tampoc no és que fos cap novetat, en el sentit estricte de la paraula. No era pas la primera peça de roba de tela escassa pensada per posar-se en públic. Ja feia anys que hi havia vestits de bany de dues peces que estrelles i noies de calendari com Rita Hayworth, Esther Williams, Betty Grable o Chili Williams lluïen tranquil·lament. I no feia ni un mes que un altre dissenyador francès, Jacques Heim, havia llançat amb certa acceptació el model Atome, que anunciava amb l’eslògan “El banyador més petit del món”. De fet, anys més tard se sabria que havien existit peces semblants ja en l’antiguitat, com testimonien els mosaics de la vil·la romana del Casale, a Sicília. Tot i així, des dels romans, els codis de la moral havien tingut quasi dos mil·lennis per endurir-se i, malgrat els precursors, hi havia una gran capsa de Pandora: el melic, la zona prohibida que cap disseny de roba no íntima havia gosat mostrar fins aleshores. Réard sabia que la bomba era imminent i no va dubtar a l’hora d’adjudicar nom i títol a la creació: “Biquini, el banyador més petit que el banyador més petit del món”.

El daltabaix va ser majúscul, i els primers anys no van ser fàcils. Considerat exposició indecent, seria prohibit en diversos països de tradició catòlica (entre els quals l’Espanya franquista), declarat pecat pel Vaticà, vedat a Hollywood per imposició del codi Hays i censurat als concursos de bellesa, com ara Miss Món, que, després d’una primera edició condemnada pel mateix Sant Pare, va haver de decantar-se pels vestits llargs a partir dels anys següents per evitar controvèrsies. Haurien de passar uns quants lustres perquè el biquini es guanyés definitivament el lloc que ocupa avui.
Ignorat al principi tant per la moda com pel cinema i el 'show business' en general, a poc a poc anirien sorgint figures que li donarien suport: fotògrafes com Toni Frissell, que el va immortalitzar a Montego Bay (Jamaica), en una imatge icònica per al 'Harper’s Bazaar' el mateix any del seu naixement, o la polivalent Bunny Yeager, que a més de fotografiar-los sobre 'pin-ups' com ella mateixa o la llegendària Bettie Page, dissenyava també els seus propis biquinis; fabricants de roba de bany com Jantzen, Catalina o Cole of California, que a finals dels 50 llançaria el primer biquini fabricat en sèrie per al gran públic; cantants com Brian Hyland, que el 1960 va causar sensació amb el tema 'Itsy Bitsy Teenie Weenie Polkadot Bikini'; o revistes com 'Playboy', que el 1962 va posar el primer biquini en portada, i sobretot l’edició anual de bany de 'Sports Illustrated', tota una institució des del 1964. Però, per al banyador més petit, el gran trampolí acabaria sent la indústria del cinema. Primer a la seva França natal i, a mesura que s’anava relaxant el codi Hays, també a Hollywood.

Una de les primeres a atrevir-se a posar-se’l va ser una joveníssima Brigitte Bardot a la platja de Canes durant el festival del 1953. Un any abans ja havia encès el cel·luloide amb 'La noia del biquini' ('Manina, la fille sans voiles'), i tres més tard hi tornaria amb 'I Déu creà la dona'. Aviat se’l farien seu també la resta de 'sex symbols' de l’època: Marilyn Monroe, Ava Gardner, Sofia Loren, Anita Ekberg, Jane Russell o l’exuberant Jayne Mansfield. I, malgrat que les dues grans escenes de platja dels anys 50 encara tinguessin com a protagonistes dos banyadors clàssics, Deborah Kerr a 'D’aquí a l’eternitat' (1953) i Liz Taylor a 'De sobte, l’últim estiu' (1959), el biquini es disposava a conquerir la gran pantalla a partir de la dècada següent, els transgressors 60. La llista de moments memorables és interminable. Començant per les noies Bond, des de l’antològica Honey Ryder (Ursula Andress) emergint de les aigües a 'Dr. No' (1962) fins a la Jinx interpretada per Halle Berry a 'Mor un altre dia' (2002). També la irresistible cavernícola encarnada per Raquel Welch a 'Fa un milió d’anys' (1966). I un llarg etcètera: Annette Funicello a la saga 'Beach Party', Sue Lyon a 'Lolita' (1962) i 'La nit de la iguana' (1964), Phoebe Cates a 'Fast times at Ridgemont High' (1982), Carrie Fisher a 'El retorn del Jedi' (1983), Salma Hayek a 'Obert fins a la matinada' (1996), Angelina Jolie a 'Lara Croft: Tomb Raider' (2001), Demi Moore a 'Charlie’s Angels: full throttle' (2003) o Brooklyn Decker a 'Segueixme el rotllo' (2011), entre moltes altres.
La moda també acabaria cedint. Al principi només s’ho plantejarien uns quants agosarats, com l’irreverent Rudi Gernreich i el seu monoquini (o biquini sense part de dalt), que veia la llum el 1964 sobre la pell de Peggy Moffitt, el primer (i més gamberro) d’una llarga llista de cosins del biquini que anirien sorgint al llarg dels anys (triquini, tanquini, microquini, etc.). Però amb el temps, un cop consolidada la percepció social positiva de la peça, sobretot gràcies al setè art, les grans 'maisons' i dissenyadors van anar incorporant-la a les seves col·leccions. Així, als 80 i 90, no era estrany veure biquinis de Dior, Versace o Chanel, a part d’altres de dissenyadors especialitzats en moda de bany, com Norma Kamali. Karl Lagerfeld fins i tot es va atrevir amb aquell microquini del 1996 que tapava els mugrons de Carla Bruni i Stella Tennant amb només el logo de Chanel.

Tan sols era qüestió de temps que el biquini s’acabés escampant per tot el planeta. Des del Mediterrani que el va veure despuntar fins a l’arena exòtica del Brasil, passant per Califòrnia, el Carib o el Pacífic, que li va donar nom. Avui és habitual, fins i tot rutinari, veure’l en platges, piscines o parcs arreu, a més de pel·lícules, passarel·les, revistes, 'realities' en illes desertes i, esclar, a les xarxes socials, com ara Instagram, on té via lliure (pobres mugrons). Fins i tot s’utilitza com a uniforme oficial olímpic en esports com el voleibol de platja, i s’ha reconciliat amb els concursos de bellesa, d’ençà que Miss Amèrica el va tornar a abraçar el 1997.
Si bé no ha estat mai del tot exempt de polèmica, el biquini és al món per quedar-s’hi, i desborda salut en plena tercera edat. Ja no és ni tan sols patrimoni de cossos convencionals. Que ho preguntin a Helen Mirren, que el 2008, amb 63 anys, va causar furor en ser caçada pels paparazzis a la platja. O a Ashley Graham, l’opulenta protagonista d’una de les tres portades de 'Sports Illustrated' d’aquest any.
Set dècades més tard, l’eco dels seus anys d’ostracisme sona molt llunyà. Aquest 2016, el biquini es prepara per arrasar a Rio. Un estiu més, la bomba vol tornar a esclatar. I per molts anys.