ESCENARIS

Sala Bikini: l'atol de la Diagonal

El biquini en la seva accepció d’entrepà es diu així perquè a la sala Bikini de Barcelona se solien servir aquests sandvitxos

Concerts, gales de premis, presentacions, festes... Sobretot, festes: Bikini by Long Play 80 o Forever Young són dues de les que Bikini consagra cada cap de setmana al soul, el funky, el house o la música disco dels 80, una música que atrapa els més joves i fa reviure als més grans nits de llums estroboscòpics i pentinats estrafolaris. 
No és casual que aquesta sala amb nom d’atol del Pacífic i mil dos-cents metres quadrats de superfície –repartits en dues plantes– presenti una oferta tan diversa. La diversitat està gravada a l’ADN de Bikini d’ençà que va néixer, fa més de seixanta anys. Quan va obrir les portes, el 1953, era un local d’esbarjo per a l’elit que podia lluir joies i vestit de nit a la Barcelona de postguerra, però els seus impulsors no en van tenir prou oferint-hi música i copes: el Bikini va comptar també amb una pista de bitlles i amb un minigolf, el primer d’Espanya i un dels primers d’Europa. Un invent genuïnament americà que, segons els cronistes de l’època, va servir perquè les parelletes fessin uns 'birdies' de tempteig abans de perdre’s en la penombra de la sala de ball.

Amb el temps, el Bikini també va ser pioner en la popularització del 'twist' o la minifaldilla –a l’Espanya franquista, s’entén–, i va ser l’escenari de la presentació del mític Seat 600, el rei de les carreteres als anys seixanta; però cap d’aquestes novetats va aconseguir eclipsar la popularitat del minigolf. Tant va ser així que els seus 'greens' van sortir incòlumes de la remodelació del local que, als anys 70, va sacrificar la pista de bitlles per guanyar un espai extra per al ball, i tampoc no va patir gaire quan, als primers 80, el Bikini va entrar en una etapa de declivi. Calia un cop de timó que en redrecés el rumb, i els timoners van ser Kike Anzizu i Xefo Guasch, caps de la promotora d’espectacles Turmix Promotions, en la qual també hi havia Antxon Gómez. Després d’una dècada de fèrtil col·laboració –que va donar fruits com La Ceca, temple d’oci nocturn situat al Born que va haver de tancar per problemes d’aforament–, Turmix va engegar el 1984 la Marcha Nómada, una fórmula de diversió amb discjòquei que cada dijous portava la festa a un lloc diferent. L’objectiu era trencar l’encasellament del públic noctàmbul, acabar amb els guetos musicals. La marxa va passejar-se per locals com Barbarroja, la Sala Apolo o Bocaccio, fins que la nit que va recalar a Bikini va perdre la seva condició nòmada: els seus organitzadors van descarregar l’equip i s’hi van quedar.

Passat un any, la sala s’havia rejovenit amb una nova reforma, i els socis de Turmix, als quals va unir-se com a gerent l’holandesa Inge Huygen, cambrera a les festes nòmades, van agafar les regnes de Bikini disposats a democratitzar-ne el públic: tothom podia trobar-se a gust a l’atol de la Diagonal. Amb aquest propòsit, van alternar les sessions de salsa amb les de jazz, pop o rock’n’roll, van apostar fort per la música en viu i, fins i tot, van programar sessions matinals per als nens: la discoteca infantil punxava els 'hits' de Michael Jackson o de Nina Hagen juntament amb els de Los Pitufos o de Parchís, i convidava els més petits no només a ballar, sinó també a fer de porters i d’ajudants de barra o a participar en uns tallers artístics fets a la seva mida. Els pares hi tenien vedada l’entrada: mentre els fills s’esbargien dins la sala, ells feien l’aperitiu a la terrassa o jugaven al minigolf.
En poc temps, els gestors de Bikini van retornar-li l’esplendor del passat, la popularitat perduda. Van convertir-lo en una plataforma per als músics –de Loquillo a Lluís Vidal, Carlos Segarra, Los Ronaldos o Ramoncín–, van obrir-lo als ritmes llatins, al tango i al cabaret. Van fer-hi un 'after hours', li van donar caràcter dins i fora de la pista de ball. Gràcies a la relació de Guasch amb Alfonso Ferrer, representant de Johnnie Walker a Espanya, el minigolf va acollir un retallable gegant de la marca, cosa que va afegir-hi encara més atractiu. La bona marxa del negoci, però, no va poder frenar el terratrèmol immobiliari de la Barcelona olímpica i, el desembre del 1989, la premsa es feia ressò de la imminent demolició de Bikini per aixecar-hi, al seu lloc, el gratacel horitzontal cridat a convertir-se en un dels centres comercials més innovadors de la ciutat, L’Illa. El 10 de gener del 1990, el vell Bikini va oferir el seu últim programa de concerts: un combo de jazz amb Salvador Font Mantequilla i Ricard Roda, un altre combo amb Jorge Pardo i el portuguès Ze Eduardo, un tercer, amb Mario Fernández i el Gato Pérez i, com a fi de festa, el rock’n’roll de Lorenzo Santamaría, Gatos Locos i Bombarderos, entre d’altres. Els promotors de Bikini van acomiadar-se del públic aquella nit amb un profètic “El reconstruirem”.

I així va ser. Tot i que va córrer la veu que la nova sala Bikini s’emplaçaria a la Vila Olímpica i que disposaria de terrassa, pàrquing, pista de ball i minigolf, l’emplaçament definitiu va situar-lo a tocar de l’original (av. Diagonal, 547). Avui, vint anys després de la seva reconstrucció, del minigolf només en queda el record. Tampoc hi són els genis de la recuperació dels 80 –Huygen va ser-ne programadora fins al 1999, Anzizu va passar-se a l’escriptura i Xefo Guasch va reprendre el nomadisme artístic: l’any passat va inaugurar el seu últim invent, Chez Xefo, una singular galeria d’art ubicada a l’edifici del segle XIX que li fa de llar, al Poblenou–, però Bikini es manté fidel a la seva doctrina, amb actuacions en directe i propostes que busquen un públic heterogeni. Bikini ja no és la sala elitista del 1953, sinó un clàssic de la nit barcelonina que ha plantat cara als canvis urbanístics, econòmics i culturals viscuts per la ciutat al llarg de sis dècades.