VIATGE

La cara terrestre de la Lluna

Com el seu pare, la Michelle és dobladora. Entre d’altres, ha doblat un dels personatges d’‘Atrapa la bandera’, cinta d’animació que narra un viatge a la Lluna. Us proposem una travessa a la cara més ‘terrestre’ del satèl·lit: el Valle de la Luna, a Atacama (Xile)

El Vall de la Luna, a Xile

Quan vaig arribar al Valle de la Luna, molt a prop de la població xilena de San Pedro de Atacama, vaig comprendre per què li havien posat aquest nom. El paisatge desèrtic que m’envoltava, desproveït totalment de vegetació, combinava les dunes amb unes roques de formes estrambòtiques, erosionades per l’aigua i el vent. El color de la terra anava del blanc al vermell, passant per tota mena de matisos. Era un lloc solitari, inhòspit, batut per un vent implacable, llunàtic.

El dia abans havia arribat en avió a Santiago, la capital xilena, després d’un vol de dotze hores des de Barcelona. Estava petat però, sense ni temps de descansar, havia pujat a l’autobús que m’havia de dur a San Pedro de Atacama, a 1.700 quilòmetres de distància. Volia arribar-hi com més aviat millor. El conductor em va dir que serien 24 hores de viatge i que, per tant, passaria una nit a bord, però que no havia de patir perquè els seients eren confortables. Aquell viatge en autobús va ser una llarga transició des del paisatge urbà de Santiago fins al desert del nord de Xile, sempre amb les muntanyes dels Andes a la dreta i l’oceà Pacífic a l’esquerra. A les parades pujaven venedors ambulants a vendre dolços, galetes, empanades i begudes. A la nit vam passar a ser gairebé l’únic vehicle de la carretera. Avançàvem enmig de la foscor i els pobles per on passàvem, absolutament adormits, tenien tot l’aspecte de poblacions fantasma. Per sort, el conductor tenia raó: el seient era confortable i vaig poder dormir unes hores.

Quan em vaig despertar, tenia el desert a banda i banda. Tan sols les capelletes dels marges, pintades de blanc,
i els pobles abandonats que anys enrere havien fet fortuna amb el salnitre, trencaven la monotonia polsegosa de la sorra. Uns quilòmetres més enllà, l’escultura d’una gran mà de formigó, clavada a terra, ens avisava que ens acostàvem a Antofagasta. A partir d’aquí, San Pedro de Atacama deixava de ser un territori imaginari per convertir-se en una certesa a curt termini. Després d’uns quants campaments del salnitre enrunats, l’autobús va reduir la marxa per encarar el fort pendent que ens va dur fins al poble de San Pedro de Atacama, arraulit al bell mig d’un desert extensíssim.

L’arribada va ser desconcertant. El desert d’Atacama té fama de ser el lloc on menys plou del món, però es va posar a ploure tan bon punt el vaig trepitjar. Va ser un xàfec breu, però intens: els gossos es van posar a bordar, la gent va sortir de les cases per veure el prodigi i els nens van córrer a fer basses. Tothom reia, com si l’aigua fos una benedicció del cel. “Estàs de sort”, em va dir una dona a la botiga on em vaig refugiar. “Plou tan poc a San Pedro que segur que aquesta pluja et durà bona fortuna”. Devia tenir raó perquè, a partir d’aquell dia, tot em va anar bé. No va ser una mala transacció: cinc minuts de pluja a canvi d’unes quantes setmanes de bonança.

La majoria de les cases de San Pedro són d’una sola planta i de tova, les tàpies estan coronades amb cactus, els horts s’omplen amb la sorra del desert i als carrers quadriculats hi domina la terra i la pols. San Pedro té un aspecte agradable, de poble genuïnament llatinoamericà on podria viure, posem per cas, Pedro Páramo, el protagonista de la novel·la del mexicà Juan Rulfo. Però si hi havia una cosa que cridava especialment l’atenció era que estava ple de joves motxillers i de desertors urbans que no paraven de parlar de l’energia que desprèn la terra i d’altres temes similars.

Em vaig instal·lar en una petita pensió i vaig deixar passar els dies sense pressa. San Pedro convida a la calma i jo no pensava portar-li la contrària. Vaig passejar per la plaça, amb la preciosa església del segle XVII, vaig seure una estona al cementiri, a prop de la tomba de Josep Cadevall Fuxet, un mossèn català molt estimat allà que havia mort d’accident el 1997, i de nit freqüentava els bars de nom inequívocament ecològic, com ara Tierra, Adobe o Étnico. Quan vaig començar a fer excursions pels voltants de San Pedro em vaig trobar uns paisatges increïbles, com ara el Salar de Atacama, la Quebrada del Diablo, amb un nom que et posa en alerta, i el Valle de la Luna. El desert i la sal apareixien per tot arreu, i convertien el paisatge en un escenari fantasmagòric. Quan bufava el vent, cosa que passava sovint, s’aixecava una tempesta de pols que et deixava clavat on eres, amb la mirada encegada.

El Valle de la Luna, declarat el 1982 santuari de la naturalesa, i el seu veí Valle de la Muerte són depressions situades a més de dos mil metres sobre el nivell del mar, envoltades de crestes d’uns cinc-cents metres d’alçada, amb les roques erosionades pel vent. L’argila, la sal, la limolita i l’arena s’hi combinen per donar color a aquell món inhòspit. El lloc, a tocar de la Cordillera de la Sal, és tan estrany que la NASA hi va provar el 1997 el vehicle que havia d’anar a la Lluna. Les roques anomenades Las Tres Marías i l’ascensió a la Gran Duna, d’uns cent metres d’alçada, semblaven els màxims atractius de la vall. L’ascensió a la duna es feia de manera ordenada, amb uns rangers vigilant que la gent anés pel camí marcat. A la baixada, però, alguns nois es van tirar pel pendent, cosa que va provocar petites esllavissades i va fer enfadar els agents rurals, que devien témer que la duna quedés malmesa.

És hipnotitzant passar-se unes hores al Valle de la Luna, sobretot quan bufa el vent i la sorra t’envolta per tot arreu. La sensació de ser en un altre món, on el desert és norma, s’evidencia. Vaig declinar, però, l’oferta de tornar-hi al cap d’uns dies de nit, amb lluna plena i el pic nevat del volcà Licancabur, de 5.920 metres d’altitud, destacant a l’horitzó. La noia que m’ho va proposar em va dir que era una experiència cent per cent “llunàtica”.

Però a la zona hi ha vida més enllà del Valle de la Luna: els guèisers del Tatio, situats en un camp geotermal a 4.260 metres d’altura. Per anar-hi, s’havia de sortir a les quatre de matinada de San Pedro, per recórrer en 4x4 els 95 quilòmetres de pujada i evitar el sol de ple dia. Era una pallissa, però m’hi vaig apuntar amb un grup de motxillers. Vam avançar trontollant enmig de la foscor, sota un cel ple d’estrelles, i al cap de tres hores arribàvem al lloc anomenat el Tatio. El que vaig veure a l’arribada va ser espectacular: una petita vall d’altura plena de fumaroles, amb alguns guèisers i una pudor intensa de sofre. Feia fred, el termòmetre marcava vuit graus sota zero, i una estructura de ferro rovellada presidia el paisatge. Segons em van dir, eren les restes deixades per uns nord-americans que als anys 50 van intentar aprofitar l’energia geotèrmica. No se’n van sortir, i el ferro rovellat va quedar allà com a testimoni del seu fracàs.

“La temperatura de l’aigua és de 87 graus”, ens va advertir un vigilant en veure que ens acostàvem a les basses. “Procurin no caure-hi, ja que l’hospital més proper és a Calama, a 142 quilòmetres”. Uns quants valents es van banyar en una bassa amb l’aigua a 40 graus. Se’ls veia feliços dins l’aigua, però van posar-se a renegar quan en van sortir. Els guèisers eren tan espectaculars que produïen una emoció profunda, a mig camí entre la certesa d’haver arribat a una terra de meravelles i la incredulitat. “És tot tan estrany, com si realment fóssim a la Lluna”, va comentar una de les noies del grup. I li vaig donar tota la raó.

Més continguts de