Vaig arribar a la ciutat com a estudiant el 1975. En aquests 40 anys, ha passat dels 78.000 habitants als 134.000. Les mutacions sempre han acompanyat l’esdevenidor d’aquesta antiga polis. En això hi ha ajudat la naturalesa, que va dotar la ciutat d’un port privilegiat, d’un entorn agrícola prodigiós i d’un clima envejable. D’aquí la dita: “A Tarragona fa bon sol!” Per això, hi ha una poderosa indústria turística i una reputada cuina. És clar, però, que les coses no sempre han anat així. Segons Antoni de Magriñà, que va ser president de la Diputació al segle XVIII: “La Tarragona de 1800 era un gran convent, una gran fortalesa i un museu arqueològic vivent. Déu, el Rei i la Història eren la trinitat que hi imperava”. El canvi va ser lent. El setge i el saqueig francès de 1811 van ser els fets més tràgics de la contemporaneïtat i la ciutat no es va refer fins als anys 30 del segle XIX. L’altre episodi destructiu van ser els bombardejos de la Guerra Civil de 1936-39. També, llavors, va ressorgir amb la industrialització dels 60, quan hi van arribar molts dels nous tarragonins que feren cap a la Canonja, Bonavista, Torreforta i a les barraques del Francolí.
La democràcia ho va canviar tot: les relacions humanes, la cultura, l’oci, els hàbits i els cafès. Les festes van deixar de ser encarcarades per fer-se populars, amb la renovació de les de Sant Magí i les de Santa Tecla. Es va produir un renaixement literari, un esforç per activar les arts escèniques, la música i la dansa. Però en l’àmbit cultural, la novetat més significativa va ser la creació de la Universitat Rovira i Virgili, el 1991.
Entre les coses que han elevat l’autoestima, hi ha hagut la decisió de la Unesco de declarar la ciutat Patrimoni de la Humanitat i els castells com a Patrimoni Immaterial.
