DEL XUMET A LA PANTALLA

Francesc-Josep Deó: “Tots els mitjans, inclosos els privats, haurien d’assumir la seva responsabilitat”

Entrevista al coordinador de l’entitat sense ànim de lucre Aula Mèdia

Si vivim en l’era de la comunicació, ¿no ho hauria de reflectir l’escolarització, més enllà de les assignatures de llengua? AulaMèdia és una entitat que promou la integració del que s’anomena educació mediàtica : aprendre a ser crític i a elaborar missatges amb el mateix llenguatge que els mitjans que consumim. En parlem amb el coordinador de l’entitat, Francesc-Josep Deó.

Què és l’educació mediàtica i a partir de quan s’hauria d’instaurar?

Resumint molt, és la capacitació comunicativa de l’alumnat i de la ciutadania en general. És a dir, té com a objectiu que dominin els llenguatges i les tecnologies digitals dels mitjans perquè es puguin expressar amb diferents suports. Però sobretot l’educació mediàtica hauria de capacitar l’alumnat per poder fer una “lectura crítica” dels missatges dels mitjans de comunicació. Per tant, s’hauria d’implementar com més aviat millor, ja en el marc de l’educació primària i sobretot en la secundària, que és quan fan servir més les pantalles.

Quins països integren l’educació mediàtica en el seu currículum?

A Europa cal destacar la Gran Bretanya; Finlàndia està treballant per introduir-la de manera generalitzada. Més enllà d’Europa, als nostres antípodes, Austràlia. Però sobretot cal destacar el treball fet al Quebec i al Canadà, on fa temps que han desenvolupat un treball molt seriós i que s’ha convertit en una referència mundial.

Quin projecte es podria destacar, que es faci a l’estranger?

La mediònica és una assignatura dissenyada per a la secundària al Regne Unit i que fusiona l’art, la música i les TIC dins d’un mateix programa de construcció pràctica d’habilitats. Per implementar aquesta assignatura l’escola ha englobat les assignatures obligatòries en classes de dilluns a dijous, cosa que deixa lliure els divendres per treballar entorn de les necessitats sentides de l’alumnat, així com en temes d’interès del professorat.

Quin tipus d’activitats són les que solen funcionar millor?

Les que impliquen una producció audiovisual funcionen molt bé a l’aula. Quan el professor proposa fer una peça audiovisual, un reportatge fotogràfic o el disseny d’una web col·laborativa, proposa que l’alumne ens parli amb el seu llenguatge. I cal aprofitar aquesta motivació per treballar també l’anàlisi crítica dels continguts mediàtics: reflexionar sobre el contingut i la forma d’un programa o un informatiu. Per la via de la producció audiovisual podem treballar i conèixer el funcionament dels mitjans, les seves vinculacions econòmiques, polítiques i, al mateix temps, podrem desmitificar personatges com youtubers o influencers.

¿Podem donar una educació mediàtica a casa, també?

La millor manera de treballar a casa l’educació mediàtica és amb l’exemple... Així de rotund! Esclar que davant dels nostres fills podem fer una reflexió en veu alta sobre l’ús i l’abús del mòbil, parlar-los de l’excés de consum de les pantalles, ja sigui amb la televisió o internet. Però la millor reflexió sobre el consum de pantalles a casa és reflexionar i recordar que tots aquests aparells tenen un interruptor i actuar en conseqüència. La proposta pot sonar telefòbica, però és un exercici interessant de fer més d’una vegada a casa.

¿A partir de quina edat considera que un infant hauria de tenir una certa llibertat per explorar el món mediàtic pel seu compte?

Dependrà del noi o de la noia i, lògicament, de la seva família. Normalment l’entrada a l’ESO, als 12 anys, ve acompanyada per la compra del mòbil... i allà se’ls obre tot un món. Ja són autònoms comunicativament, a tothora exploren, naveguen constantment i és aleshores quan, més que mai, necessiten una carta de navegació, com ho és l’educació mediàtica.

Quina és la principal dificultat per introduir l’educació mediàtica en el sistema educatiu català?

Al marge de la voluntat política? Doncs unes quantes d’importants, però cap d’insalvable. Una dificultat és la falta de tecnologia educativa per fer produccions audiovisuals. Els centres tenen ordinadors, projectors i altra tecnologia per a la reproducció, però no un equipament per a la producció: càmeres, micros... Per tant, el professorat dels centres que vol fer alguna producció audiovisual acaba utilitzant els mòbils que l’alumnat porta de casa. És la millor solució? Per a mi no! La formació dels professors seria una altra de les principals dificultats, una barrera que es podria salvar amb un impuls decidit de la formació permanent del professorat i també amb la incorporació de periodistes i comunicadors al món de l’educació.

Parla amb els polítics?

Fa poc, des d’AulaMèdia, vam preguntar al Conseller Bargalló quines mesures es pensen prendre per implementar l’educació en comunicació en els centres educatius “en el nou marc del currículum competencial”, com recull el conveni de col·laboració signat entre el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i el departament d’Ensenyament. El conveni està ple de bones intencions, però ens sona a déjà-vu. I no entenem per què les ciències de la comunicació no estan integrades en el currículum del segle XXI, i sí que ho estan les ciències naturals o les ciències socials.

¿És realista pensar que els mateixos mitjans, públics o privats, haurien de tenir una responsabilitat en l’educació mediàtica dels petits?

L’educació mediàtica és per als petits, però també per als grans! A tots ens calen una ulleres crítiques quan llegim o mirem els mitjans de comunicació. La llei catalana de l’audiovisual diu que “la Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual”, però, malgrat això, les televisions públiques, nacionals o locals, no són gaire sensibles al tema. Quan han abordat l’educació mediàtica en la seva programació ho han fet més per autopromocionar-se que amb una intenció divulgativa, com hauria de ser. I sí, tots els mitjans, inclosos els privats, haurien d’assumir que tenen una responsabilitat social, com fan els de molts altres països. Però això sí que es parlar d’utopia.

Més continguts de