“La memòria colonial és una memòria incòmoda”
La nit del 30 de novembre del 1944, a Thiaroye, als afores de Dakar (Senegal), els soldats senegalesos, coneguts amb el nom de tirailleurs, es van sublevar. Havien lluitat a la Segona Guerra Mundial, sovint a primera línia de foc, i reclamaven els salaris que els devia el govern francès i la prima per la desmobilització. Volien tenir el mateix que els seus companys de tropes nascuts a França. Les ordres dels militars responsables van ser respondre a la protesta disparant: van morir 35 soldats senegalesos -alguns càlculs eleven la xifra a 70-. “La celebració de la fi de la guerra es va convertir en una massacre a Algèria i a Dakar. I a Europa li va ser indiferent”, explica l’historiador del dret Alfons Aragoneses.
A França li ha costat acceptar aquest capítol del seu passat. Durant dècades Thiaroye ha sigut tabú per a bona part de la societat francesa. No va ser fins al desembre del 2014 que el president francès, François Hollande, va donar al seu homòleg senegalès, Macky Sall, els documents oficials que expliquen els fets: “El costat fosc de la nostra història inclou la sagnant repressió al campament de Thiaroye el 1944, que va causar la mort de 35 soldats francesos que van lluitar per França”, va admetre Hollande.
La represàlia no es va limitar al Senegal. Al final de la Segona Guerra Mundial, el president francès, Charles De Gaulle, no tenia cap intenció de donar la independència a Algèria. Es va limitar, el 7 de març del 1944, a concedir la ciutadania francesa a 65.000 algerians. La resta podien votar però en col·legis electorals separats dels ciutadans d’origen europeu. El maig del 1945, en la celebració de la derrota alemanya durant la Segona Guerra Mundial, hi va haver una repressió brutal a Sétif (Algèria). Hi van morir entre 1.300 -segons les estimacions més conservadores- i 45.000 algerians -segons els nacionalistes.
“La memòria colonial ha esdevingut una memòria incòmoda per a Europa, perquè les causes i les conseqüències són vergonyoses per als estats involucrats”, explica Jordi Guixé, historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries. “Per exemple, el nou memorial nacional de la presó de Montluc, a Lió, a França, que va estar activa fins al 2009, parla de les víctimes de la deportació, dels col·laboracionistes, dels resistents..., però oblida els algerians. Durant la guerra d’Algèria hi va haver molts presoners algerians. Fins i tot s’hi va instal·lar una guillotina. Es van executar uns 25 reclusos. D’aquest episodi no en diu res l’exposició, ni el discurs històric i memorial de la presó”, afegeix Guixé.
