Crítica de televisió: ‘El Procés’
Cap de MèdiaAtenció: espòilers. Acaba una altra temporada d’El Procés i ho fa amb allò que en argot televisiu s’anomena un cliffhanger : un final que deixa una gran incògnita com a reclam perquè els espectadors no es desenganxin de la sèrie. A l’últim capítol, el Parlament català declara la independència i, quasi simultàniament, Rajoy s’empara en el 155 per convocar eleccions autonòmiques. Són dues realitats que s’exclouen mútuament i que es dirimiran la pròxima temporada, sense que els productors hagin revelat encara de quants capítols constarà.
Els últims capítols han sigut els més intensos de la sèrie i, en algun moment, els protagonistes han vorejat el desastre. Al penúltim episodi, per exemple, semblava que el protagonista estava a punt de doblegar-se a les pressions de Madrid sense l’últim gest de dignitat que ha acabat arribant. Molts espectadors es van posar les mans al cap davant la previsió que tot plegat acabés sent un somni, a l’estil de la novena temporada de Dallas o de Los Serrano. I, probablement, la lògica estricta de la realpolitik ho convertia en el pas més racional. Però també és cert que els espectadors d’ El Procés segueixen fent costat a la sèrie perquè parla de qüestions tan intangibles -però reals- com els anhels, la dignitat i la perseverança.
Aquesta ha sigut, tanmateix, una temporada especialment fosca i greu. Si en els primers temps assistíem a una sèrie relativament lleugera -que bé que ens feia sentir la primera temporada, La revolució dels somriures -, les trames han acabat derivant en un thriller polític i judicial cada cop d’atmosfera més carregada. En altres paraules: si al principi El Procés s’inspirava en El ala oeste de la Casa Blanca com a sèrie model sobre la política en el seu vessant més noble i bonista, ha acabat derivant en una mena de House of cards en què alguns sinistres personatges -felicitats al guionista que s’ha empescat el fiscal Maza- farien empal·lidir el mateix Frank Underwood. I la fredor de Soraya Sáenz de Santamaría no té res a envejar a la glacial Claire Underwood.
La força dels detalls
Des del punt de vista visual, la temporada ha sigut excel·lent. Els espectadors han gaudit analitzant si cada cop que compareixia Puigdemont la porta del seu despatx estava més oberta o més tancada, fins a convertir-ho en una qüestió nacional. I el detall de pintar un Piolín al creuer que acollia els amables agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil va ser una genialitat. Encara que a la realitat això mai no podria passar, l’audiència ha disculpat -i celebrat- que els creadors de la sèrie s’hagin pres aquesta llicència poètica. Han sigut esquitxos necessaris d’humor per desengreixar les trames cada cop més recargolades.
A partir d’aquí, la incertesa. Els que volien enllestir la sèrie d’una vegada per totes, em temo que hauran d’esperar encara unes quantes temporades més. La victòria dels independentistes s’endevina difícil, però l’espectador sap que encara que s’enceti ara una etapa fosca -es pot invocar el referent de L’Imperi contraataca, el film més ombrívol de la saga Star Wars -, la resistència no desapareixerà i el seu principal actiu -la gent- continuarà sent-hi, al darrere. De fet, més enllà de la primera capa de lectura (la batalla entre unionistes i sobiranistes), la sèrie explora, com a gran tema, la col·lisió entre la democràcia popular i l’oligàrquica. És en aquest context que cal enquadrar elcameo que va fer David Simon, creador de The wire, quan va enviar a pastar un tuitaire que suggeria que les càrregues policials havien sigut una invenció.
Un desenllaç incert
Un dels interrogants que caldrà resoldre, en aquests temps de tensió que s’esdevindran, és si la famosa unitat del bloc independentista resisteix la pressió. Els diferents clans d’aquest joc de trons particular tenen un equilibri delicat. Els pedecatians fa temps que cotitzen a la baixa, tot i haver liderat la resistència. Els erquites esperen torn per manar, però no poden exhibir ara actituds caïnites. Però és la tribu cupaire -en un segon pla des de la temporada Un pas al costat - la que probablement agafi protagonisme en els pròxims capítols: caldrà aclarir quin serà el seu posicionament en les eleccions autonòmiques del 21 de desembre. Si s’inhibeixen i la resta de formacions hi acudeix instrumentalment, la majoria sobiranista perilla. De nou, el tema de la puresa contra la racionalitat marcarà una trama d’El Procés.
El serial, doncs, té material de sobres per continuar. ¿Els espectadors estan anímicament cansats? Potser sí, però segueixen responent. Només cal veure com TV3 -el canal preferit per veure El Procés - està pràcticament doblant la seva quota de pantalla dels últims temps. I que La Sexta, habitualment cinquena o sisena televisió de Catalunya, ara és segona en el rànquing gràcies a haver centrat bona part de la seva programació a comentar l’evolució de les trames. M’estranya que Telecinco no s’hi hagi apuntat, ni que sigui amb un format similar al de Gran Hermano: El debate.
Ara, diria que la principal virtut d’aquesta temporada no és haver assolit unes audiències estratosfèriques a Catalunya. Trobo molt més rellevant que la sèrie hagi aconseguit finalment un dels objectius que els seus creadors s’havien proposat, cinc anys enrere: fer el salt internacional. Les vendes a països estrangers s’han multiplicat i El Procés és ja contingut habitual de les televisions d’arreu del món.
Caldrà estar atents -molt atents- per veure si aquest fet condiciona, d’alguna manera, les trames.
