EN PRIMERA PERSONA

Crònica d’una felicitat anunciada

Ahir vaig passar el dia de Sant Jordi signant la meva primera novel·la, ‘60 dies a Cuba’

22.50 h / Escric des de l’afartament, l’exuberància i un deliciós esgotament. A primera hora ho desconeixia, però ara ja sé per què Sant Jordi ens fa tan feliços.

10.00 h / Arribo a l’esmorzar d’autors al Regina amb la panxa plena de nervis i la pell eriçada pel que vindrà. Com a la cua de la muntanya russa: viuré emocions fortes però no sé si les podré aguantar. Vull i no vull. Pànic i desig. Com en una cita. Saps que avui hi haurà petó però no saps quan serà, com serà. Amor futur, present temorós.

12.00 h / L’Andreu Martín m’explica que Sant Jordi és especial. En porta moltíssims i encara ho és. M’explica que ell escriu amb ploma, que recomana a tots els escriptors que també ho facin. Que la ploma t’impedeix anar massa ràpid, t’obliga a gaudir del que escrius i no escollir el primer adjectiu només perquè el saps teclejar veloçment. A la vida i a la literatura, desitja a poc a poc.

14.00 h / Corredisses. D’una ràdio a l’altra, d’una tele a l’altra, d’una llibreria a l’altra. Signatures, somriures, un youtuber amb una cua gegantina. Acaba la signatura a la Moritz i dic al David Trueba que m’agrada molt el que fa. Ell em confon amb algú de la llibreria cervesera i em respon que li agraden molt les “nostres” llibretes. I jo que gràcies i que ja n’hi faré arribar una. I corredisses un altre cop. Desig desbocat i en moto cap a una altra parada.

17.00 h / Carla Zaplana, Laia Sanz, Pilar Rahola, Pau Riba, Blanca Busquets. Tots contents, tots ja mig atordits de la gentada. Barcelona ja és Tòquio, el pas de vianants de plaça Catalunya és Shibuya. Un sol de justícia, una gentada desbordant i jo que vull agafar un guiri per la solapa i cridar-li “Què Sant Jordi?! Oi que això no ho teniu, eh, EH?!”, però no ho faig i m’expliquen que un escriptor polonès no es podia creure el que veia avui al carrer. “¿Cada persona d’aquestes compra un llibre?”, preguntava al·lucinat. I es menjava Sant Jordi amb la mirada. Desig desaforat.

19.00 h / S’obren els paraigües, la gentada es dispersa, els editors dissimulen una llàgrima. Aprofito per xafardejar novetats. Em compraria el del Carles Porta, el de l’Alicia Kopf, qualsevol de Zweig. Me’ls compraria tots. Em passa cada Sant Jordi.

20.00 h / Recta final. Els venedors de roses estan desbocats. Criden molt, matarien per una última venda, però ho farien amb un somriure, bonica manera de morir. Jo faig l’última parada. Tinc la llengua embogida, el canell destrossat, el cervell inundat de cansament i plaer. Venc els llibres com si fos peix fresc. Riem. A La Impossible els autors ens autoaplaudim cada cop que diuen el nostre nom. Tot molt boig, molt sobrepassat.

21.00 h / Petons, bons desitjos i un últim “Feliç Sant Jordi”. Agafo la moto amb el cos fluix i el cor content. I ara ja ho sé. Per Sant Jordi no ens felicitem per compromís, ho fem de cor. I al matí quan ens llevem no esperem gaire del dia, només un llibre, una rosa, un somriure. I era fàcil aconseguir-ho. Poc desig, molta recompensa.

22.50 h / La felicitat anunciada, un Sant Jordi impagable.

Bona nit.

Més continguts de

El + vist

El + comentat