Efímers 11/09/2015

Del carrer a les urnes: compte enrere per decidir el futur

La Via Lliure posa l’accent a mostrar al món que la diversitat del país és un dels actius del procés

i
Joan Rusiñol
4 min
MOBILITZACIÓ SOSTINGUDA 
 La Via Lliure d’avui manté la flama dels últims anys.

Barcelona“Una veu persistent i constant”. Això és, en paraules del president de la Generalitat, el que ha passat a Catalunya des del 2012. Un “clam pacífic” que les institucions -les d’aquí, les de Madrid i les de Brussel·les- no poden obviar, sobretot si les urnes el validen el diumenge 27. Aquest Onze de Setembre ha començat una campanya electoral que enllaça la reivindicació pel dret a decidir -cívica, sostinguda en el temps- amb la seva plasmació democràtica. No és el referèndum que l’Estat ha impedit però tothom -alguns obertament, d’altres a desgrat i amb la boca petita- admet el caràcter plebiscitari dels comicis: l’endemà s’iniciarà una nova pantalla.

Els dies que ara comencen seran intensos, a cavall entre la raó i l’emoció. En el seu missatge, Mas va reclamar ahir al vespre un “debat serè” i que es preservi “la voluntat inequívoca de ser un sol poble”, sigui quin sigui el resultat a les urnes.

Iglesias i els orígens

Hores abans, el líder de Podem, Pablo Iglesias, en el seu aterratge a la precampanya, havia demanat el vot a la gent que “no s’avergonyeix de tenir pares andalusos o avis extremenys”. De ben segur molts d’aquests catalans que llueixen amb orgull els seus vincles familiars, que passen les vacances en pobles i ciutats de l’Estat, seran aquesta tarda a la Meridiana per participar en la Via Lliure, una manifestació concebuda per demostrar que la diversitat del país no és cap problema sinó un dels principals actius del procés.

El país del 2015 és, en bona mesura, fill del PSUC, el gran partit de la Transició que va saber cosir els que tenien els dos cognoms catalans amb les famílies obligades a emigrar per la dictadura -i la misèria que va provocar- a la recerca d’un futur millor per als fills i néts. Els que van haver de redreçar el país després de la nit franquista van veure clar que l’ascensor social havia de funcionar, amb independència de les arrels de cadascú: era bàsic per consolidar la democràcia. El procés polític que ara viu Catalunya, i que es tornarà a fer visible a ulls del món aquesta tarda, ha permès evidenciar l’encert d’aquells primers dirigents de totes les formacions, des de CiU fins al PSC, passant pels comunistes. La immersió lingüística que ara alguns sectors polítics i jurídics volen torpedinar ha sigut una eina fonamental. Les identitats -múltiples, com capes de ceba- són, doncs, una qüestió molt sensible en un país sense estat: això explica el rebombori que ha causat la frase d’Iglesias dimecres a Rubí. La línia discursiva encetada pel líder de Podem -un relat de connotacions lerrouxistes- encaixa malament amb l’herència del catalanisme d’esquerres, el mateix que va fer president de la Generalitat José Montilla, nascut a Andalusia.

L’atzagaiada respon, probablement, a una necessitat electoral de competir amb Ciutadans pel vot no sobiranista. Les enquestes pronostiquen una lluita frec a frec entre C’s i Catalunya Sí que es Pot per la segona posició. Ara bé, la candidatura que encapçala Lluís Rabell va fer públic ahir un manifest amb motiu de la Diada en què deixava clar, en plena sintonia amb la trajectòria històrica dels ecosocialistes, que “Catalunya és un sol poble”.

En les dues setmanes que s’enceten amb aquesta Diada, independentistes, federalistes i confederalistes -amb la pluralitat interna de cadascuna de les opcions- confrontaran projectes en un terreny de joc compartit: la defensa del dret a decidir, és a dir, el convenciment que el camí que els catalans escullin s’ha de sotmetre a votació. El debat entre els que es reivindiquen de tradició catalanista serà viu, previsiblement acalorat i de final incert, segons les enquestes, que pronostiquen una victòria dels partidaris de l’estat propi però amb el dubte encara de saber amb quin gruix. El 27 proporcionarà una fotografia de fins a quin punt s’ha transformat el país els últims temps en què, com expliquem a les pàgines que vénen, ha viscut un tsunamide canvis polítics i un desplaçament molt significatiu dels que, cansats d’allargar la mà sense èxit als governs de Madrid, han optat per fer el tomb cap a l’independentisme.

Joc de majories a Madrid

Aquest moviment de plaques tectòniques, impulsat pel sobiranisme civil, liderat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium, ha sigut paral·lel a un enduriment dels que aposten per reforçar el poder central espanyol. El president Artur Mas va lamentar ahir que “es negui de manera tan interessada com barroera la nostra condició de nació”, en un retrocés, va subratllar, respecte del 1980, quan es va aprovar la llei que declara l’Onze de Setembre festa nacional.

Ara, 35 anys després, a l’Estat només l’esquerra alternativa en defensa obertament el caràcter plurinacional. El nou joc de majories que surti dels comicis espanyols de desembre determinarà si l’anomenada tercera via -passada pel sedàs generacional- té alguna possibilitat d’obrir-se pas. De moment, el PP ha optat per deixar la resposta en mans del Tribunal Constitucional i per fer entrar en campanya, fins i tot, l’exèrcit. El ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, que en aquesta carpeta actua per lliure, va apostar ahir per “encaixar el fet català en termes constitucionals a la realitat hispànica”. En la polèmica dels últims dies protagonitzada per Felipe González ha quedat palès que el PSOE no anirà, de moment, més enllà d’un difús reconeixement de les “singularitats” catalanes.

Passi el que passi els pròxims mesos, la mobilització ciutadana, com la que hi haurà avui a la Meridiana, garanteix que els passos que ha fet el gruix del país no es desfaran. La pressió de la societat civil, del 2012 al 2015, falca el camí cap a un país nou, que inaugura una pantalla decisiva. I amb la ferma voluntat de continuar sent un sol poble.

stats