28/06/2015

Tot obert a només tres mesos de les plebiscitàries del 27-S

6 min
Una urna davant del Palau Nacional

Cap de PolíticaArtur Mas firmarà a principis d’agost el decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre. Pocs descansaran aquest agost a Palau i a les seus dels partits. Els comicis, que el sobiranisme vol de caràcter plebiscitari sobre si Catalunya ha de ser o no independent, se celebraran just un any després que ell rubriqués, també a Palau, el decret de la consulta del 9-N, que es va acabar celebrant en forma de procés participatiu arran de les restriccions imposades pel TC. La jornada va ser, però, la demostració de força del sobiranisme més gran que es recorda: 2,3 milions de persones van votar en un pols a l’Estat que va costar a Mas una querella que just comença a investigar el TSJC.

¿Des d’aleshores, ha passat molt temps o poc temps? ¿L’escenari s’ha aclarit o s’ha complicat encara més? ¿La salut del procés és millor o pitjor, ara que conviu amb un altre procés, el que des de l’esquerra promou un procés constituent a Catalunya i a Espanya? Són compatibles? Quinze experts consultats per l’ARA sotmeten el procés a examen en forma de DAFO (analitzen debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats). Molts coincideixen que la duresa de l’Estat representa una dificultat afegida, que la desunió passa factura i que cal seguir eixamplant la base.

També aflora el dubte de si el calendari s’ha gestionat de la millor manera per part de les formacions polítiques. El filòsof Josep Ramoneda ha defensat, per exemple, que la convocatòria de les eleccions del 2012 sense haver donat més recorregut al pacte fiscal va ser un error i que no haver aprofitat el 9-N per fer eleccions en lloc d’un acte reivindicatiu tampoc va ser encertat, ja que, ben segur, el sobiranisme hauria sigut premiat.

Al calendari el 27-S hi apareix com una fita definitiva, que el sobiranisme, però, encara no té clar com afrontarà. L’unionisme ho farà fragmentat, també com un aperitiu de les generals i en un context marcat per la puixança de Ciutadans. Els partidaris del dret a decidir i contraris a la independència hi aniran en dues llistes: la d’Unió i la de la confluència de l’esquerra alternativa que ultimen entre ICV, EUiA, Podem i Procés Constituent.

La consulta de l’ANC la setmana que ve sobre si cal impulsar “una proposta electoral de la màxima transversalitat” com la que va proposar Mas fa vuit dies serà segurament l’última ocasió de passar de la unitat en els programes i els objectius a una acció electoral concertada a la qual fins ara s’han negat ERC i la CUP, convençuts que, per separat, l’oferta sobiranista aconseguirà més suport i podrà aturar un eclipsi a càrrec del procés constituent espanyol d’esquerres. Mas i els seus partidaris apel·len al caràcter plebiscitari i a la necessitat de majories sòlides, lideratges clars i reactivar la il·lusió injectant unitat. La discussió, llarga, ha esvaït algunes il·lusions i desgastat els lideratges.

Davant l’escenari de desacord -que la setmana que ve podria entrar en una altra dimensió en funció de la resposta dels socis de l’ANC i la lectura que se’n faci-, Mas ha escoltat veus partidàries de replantejar la data dels comicis. Però ningú al seu entorn veu l’avantatge de votar passades les espanyoles. I si Mas té algunes pressions per endarrerir, Rajoy les té per avançar a càrrec d’alguns barons, nerviosos pel càstig del 24-M i la pèrdua de poder. De fet, només si el president espanyol crida a votar a principis de tardor Mas es replantejarà el calendari pactat al gener amb ERC, l’ANC, Òmnium i l’AMI un cop va desestimar votar el 22 de març pel no d’Oriol Junqueras a la llista de confluència.

Tot plegat, tant els debats sobre els formats com els temps, ha tapat la discussió de fons entorn a la necessitat que Catalunya sigui independent i quines perspectives tangibles de benestar obre un nou estat. Entre les fortaleses del procés es manté la robustesa i transversalitat del moviment i l’atractiu del debat sobre com ha de ser el nou estat.

Unitat interna

Amb un full de ruta clar, però per separat i sense Unió ni ICV

Si no és que la consulta de l’ANC als seus socis obre un nou escenari i una nova tanda negociadora entre partits, el sobiranisme preveu anar separat a les eleccions del 27-S. Artur Mas voldria una llista de la societat civil -a la qual ell donaria suport-, però si no s’acaba fent prepararà una llista del president en què hi hagi CDC i també una bona colla d’independents afins. Al seu torn, ERC i Oriol Junqueras liderarien una Aliança per la República Catalana que incorporaria el socialisme sobiranista, i la CUP un pol d’esquerra alternativa. Les entitats volen aprofundir en la unitat d’acció i també que hi hagi punts comuns als programes i actes conjunts amb la seva implicació per blindar el caràcter plebiscitari del 27-S.

Al març es va acordar un full de ruta entre CDC, ERC, l’ANC, Òmnium i l’AMI que aposta de manera clara per la independència i per un procés constituent que hauria d’acabar unilateralment si en 18 mesos l’Estat no s’avé a negociar. S’hi incorporarà MES i també el sector sobiranista d’Unió (la meitat del partit). ICV-EUiA i la direcció d’Unió donaven suport al 9-N, però s’han despenjat del procés i de les negociacions del full de ruta.

La unitat interna i refer confiances -al marge del format final de les candidatures- són dues de les assignatures pendents del procés.

Acció exterior

Les opinions públiques escolten i els estats no incomoden Espanya

Una de les accions que preveu el full de ruta és “l’obertura de negociacions amb les instàncies internacionals per al reconeixement i l’admissió del nou estat” en els 18 mesos des del 27-S fins a la culminació del procés amb l’aprovació d’una Constitució. Aquesta legislatura ja s’hi ha treballat. S’ha fet amb diplomàcia convencional (reforçant el petit aparell exterior amb noves delegacions o incorporant Amadeu Altafaj com a representant permanent davant la UE) i també amb diplomàcia pública: el Diplocat ha estat donant a conèixer les raons del sí i el debat sobre el dret a decidir a instàncies no governamentals. La valoració és positiva pel que fa a opinions públiques i món acadèmic i, singularment, a l’espai anglosaxó, on el dret a decidir no es qüestiona. Escòcia ha ajudat a fer-se entendre i, com a mínim, Catalunya s’ha pogut explicar.

Entre els estats les complicitats són mínimes: només el Parlament danès o els governs bàltics han aixecat tímidament la veu a favor. Mas no ha passat de tenir algun intercanvi d’impressions informal sobre el procés amb dirigents com Angela Merkel o Manuel Valls. Els grans estats europeus i la UE han fet pinya amb Espanya, que ha posat a treballar la maquinària diplomàtica -de les més potents del continent- contra el procés.

Base social

Passar del dret a decidir a la independència ha restat suports

El canvi de frame -de la defensa del dret a decidir abans del 9-N a la independència amb la vista posada al 27-S-, la irrupció de Podem, les picabaralles entre Mas i Junqueras, malgrat els acords parlamentaris, i un cert refredament expliquen un estancament que no assegura la majoria clara a favor de la independència a les urnes. El baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió del desembre va afinar més el treball de camp i va mostrar, per primer cop, una victòria del no. La mobilització unionista donava un 45,3% de contraris davant un 44,5% de partidaris.

En el sondeig del març el sí baixava molt poc (al 44,1%) i el no seguia reclutant adeptes, fins al 48%. El dret a decidir seguia suscitant un suport ampli, i també era elevat (64%) el nombre d’insatisfets amb l’autogovern, tot i que la xifra baixava en relació amb altres sondejos. La convivència de dos processos, que les eleccions municipals de maig van fer evident amb Ada Colau a Barcelona com a punta de llança, també es deixava sentir a l’hora d’assenyalar prioritats.

Ampliar la base social s’ha convertit en una prioritat. L’ANC busca fer-ho mirant a l’esquerra i amb el procés constituent del nou estat com a reclam. El perill és que, en lloc d’un eixamplament, una part estigui temptada de fer un corriment que deixi fora l’espai de CiU.

Projecte espanyol

Tercera via per l’esquerra en un context advers per al PP i el PSOE

L’actual procés comença formalment la Diada del 2012. Feia menys d’un any que el PP governava amb majoria absoluta i tenia una hegemonia municipal i autonòmica mai vista. Mariano Rajoy ha sigut implacable: ni un gest, ni una paraula comprensiva i cap concessió. Veto al dret a decidir i res d’un nou finançament o de complir l’Estatut. El sobiranisme ha fet camí en un context de mà dura amb lleis recentralitzadores, querelles i impugnacions al Tribunal Constitucional, l’última contra el comissionat per a la Transició Nacional.

El PP ha matat per inanició la tercera via d’ordre, que encara reivindiquen el PSC i Unió, i el canvi del mapa polític espanyol (que s’hauria de concretar en les generals de finals d’any) converteix Podem en la tercera via, ja que les reformes del PSOE són cosmètiques i el dret a decidir no s’accepta ni com a possibilitat remota. Ciutadans és l’altre pol emergent, però estintolarà la línia dura del PP.

La irrupció de Podem obre una expectativa a Catalunya i ha alterat el guió d’una part de l’esquerra, que fa uns mesos avalava l’independentisme resignada i ara qüestiona que calgui un estat català per capgirar les coses. Una part del sobiranisme busca com desmuntar aquest discurs sense enfrontar-s’hi obertament.

stats