Jana Montllor: “En les postals que m’enviava el meu pare, la frase final sempre era «estudia molt»”

Jana Montllor (Barcelona, 1979), antropòloga visual i gestora cultural, participa en la selecció dels textos poètics de l’homenatge al seu pare que tancarà el festival BarnaSants al Teatre Calderón d’Alcoi el 14 d’abril: El(s) poeta Ovidi.

Quins records d’infantesa tens relacionats amb el teu pare?

Quan em fan aquesta pregunta em quedo una mica col·lapsada perquè és com explicar una normalitat. Vam tenir una relació molt adulta, en el sentit que mai em va tractar com una nena. Vaig aprendre molt d’ell, i ell sempre va tenir molt d’interès a transmetre el seu posicionament, els seus valors, però no de manera dogmàtica o retòrica, sinó amb un dia a dia molt conseqüent.

¿Vas ser conscient que l’època de l’Ovidi que vas viure coincideix amb els anys que ell no va poder publicar discos?

No en vaig ser conscient, però sí que ho vaig viure. Ell es preocupava bastant, per coses pragmàtiques com la jubilació, però segurament també per l’experiència familiar. Era el gran dels tres germans i la seva habitació donava al costat del menjador. Els feien sopar a tots tres, els enviaven al llit i després ell s’adonava que els pares no sopaven. D’altra banda, a casa a vegades feia assajos, però eren de cinema, no tant de cançó. La part musical la vaig descobrir amb més profunditat després de la seva mort.

Les pel·lícules, les miraves?

No. Una de les poques que havia mirat en el seu moment era Con el culo al aire. Crec que és on diuen “que se le ve un huevo! ” I això es va convertir en una conya familiar.

Fins a quin punt t’han determinat els orígens socials del teu pare?

Bastant. Recordo que a vegades, en tornar plegats a casa, jo li preguntava què era el que havíem vist, i ell em deia que una manifestació. Sí que hi havia una transmissió. A més, en les postals que m’enviava, l’última frase sempre era “estudia molt”. Insistia a no malbaratar, a ser responsable en el consum. Era molt crític amb el capitalisme ferotge. I, òbviament, m’ha transmès i em segueix transmetent una posició absolutament afí a la seva en aquest sentit, que no és només la que he après sinó la que continuo aprenent a través de les seves cançons.

¿Creus que les seves cançons també reflecteixen la veu de la dona?

Tota la part que fa referència al posicionament més obrer, més de classe, crec que parteix d’una universalitat que inclou l’home i la dona. Pel que fa a la temàtica amorosa, escrivia des d’un cos d’home heterosexual però era molt inclusiu, molt universal, i més encara si pensem que les cançons les va escriure fa més de trenta anys.