Joaquim Nadal: “Vam aprendre que tota cautela és poca quan tractes amb terra i hi ha gent a prop”

BarcelonaEl conseller encarregat de lidiar amb aquella crisi va ser Joaquim Nadal, a qui el president Pasqual Maragall va mantenir la confiança fins al final, tot i que els companys del tripartit van demanar-li el seu cap en més d’una ocasió.

Quan mira enrere 10 anys, què li ve al cap sobre la crisi del Carmel?

La sorpresa enorme d’una cosa que no era al guió, que no era previsible; no hi havia cap indici que pogués passar una cosa així. I després em ve al cap tot el procés molt dur de gestió de la crisi, tant internament com externament. La perspectiva de 10 anys m’aporta una enorme tranquil·litat perquè el metro ha arribat al Carmel i la gent n’està molt satisfeta, perquè fins llavors se sentien discriminats com a barcelonins, però també la constatació que quan vaig al barri, que hi vaig poc, la gent em mira amb simpatia. De fet, l’espai polític que jo representava [PSC] no ha sigut castigat per l’esvoranc del Carmel.

Quines lliçons n’ha après?

La primera és que si dónes la cara i dónes explicacions ja tens molt de guanyat. La gent no vol que amaguis el cap sota l’ala, sinó que de manera regular aportis dades per tranquil·litzar o, com a mínim, per situar el problema en el seu context. Una segona lliçó és que la ciència i la tècnica tampoc aporten seguretats absolutes. Cinc tècnics (geòlegs i enginyers) tenien cinc solucions diferents al votant del problema. També vam aprendre que tota cautela és poca quan tractes una matèria tan sensible com la terra i els seus moviments, sobretot quan hi ha gent a prop. La meva màxima tranquil·litat -i el temps m’ha ajudat a pensar així-, en tot l’episodi del Carmel, és que no hi va haver ni un sol mort.

De qui va ser la culpa?

Va ser la concatenació de fets, i crec que no es pot trobar un responsable concret perquè crec fermament que no n’hi havia. Les cauteles preses en les obres posteriorment van reduir el marge d’error a prop de zero, i això va ajudar a millorar les coses. Per l’època, ¿els projectes i els contextos eren millorables? Segur. La mostra és que posteriorment es van prendre mesures que van rectificar determinades maneres d’avaluar el risc, per exemple, amb el mètode d’excavació. El Carmel estableix un precedent en totes les obres subterrànies de tot l’Estat.

¿Una de les errades va ser el canvi d’ubicació del túnel de maniobres, de la Vall d’Hebron al Carmel -decisió de CiU-, i que no es van fer tots els estudis geològics que calien?

Potser sí que en tota la línia no es van fer prou mostres geològiques de prou freqüència, però això passava a tot el projecte, no només al túnel de maniobres. Eren els estàndards per a totes les obres en túnels de la Generalitat. Jo he tingut molta cura a no buscar culpables més enllà d’algunes contradiccions en l’execució del projecte. Hi havia gent que em demanava responsabilitats en les empreses, que les demanés als polítics anteriors, i d’altres que les assumís jo. Formalment hi va haver dues persones que van assumir aquesta responsabilitat, que van ser el president de GISA [Ramon Serra] i el director de transports de la Generalitat [Jordi Julià], però per mi van ser unes dimissions injustes.

No es va arribar a judici, tot i que el jutjat va imputar cinc tècnics, perquè totes les acusacions particulars van retirar-se. ¿Tothom va acabar content?

Un cop resolts tots els problemes originats per l’esfondrament, i tancat satisfactòriament per a totes les parts, cap de les parts tenia interès d’anar més enllà.

¿El cop més fort el va rebre la credibilitat de l’obra pública, que va afectar altres túnels que s’havien d’excavar, com el de l’AVE per sota Barcelona?

Allò va fer que canviés la normativa a l’hora de fer túnels, que es mirés amb malfiança l’obra pública i que algú hi barregés altres fets al voltant de la corrupció [3%]; jo llavors no en vaig detectar cap indici. En el cas de l’AVE per Barcelona, fins que les evidències van demostrar que no va passar res, molts vam viure amb l’ai al cor. Ara l’exigència de més requeriments ha permès, em sembla, una recuperació de crèdit en l’obra pública.

Parlant de credibilitat, el segon enfonsament al Carmel, només set dies després del primer, va ser un cop molt dur.

No va ser el segon enfonsament el que ho va complicar tot, sinó l’excessiva lleugeresa amb què es van fer uns informes tècnics que deien: “Tranquils, no ha de passar res més. La gent pot tornar a casa seva”. Això va ser una errada, s’hauria d’haver afegit una cautela addicional. Allò sí que va provocar una sensació afegida d’inseguretat, que crec que es va recuperar de seguida.

Un mes després de l’esfondrament es va fer el ple monogràfic al Parlament en què va donar explicacions, però tothom recorda aquell ple pel famós 3% del president Maragall. Com ho recorda?

No recordo com un gran daltabaix la sortida del president Maragall perquè vaig entendre molt bé que la sistemàtica provocació del cap de l’oposició [Artur Mas] portava a una situació com aquella. És a dir, la dreta, si se’m permet l’expressió, és molt més sanguinària amb l’exercici de les seves capacitats polítiques que l’esquerra. En aquell moment les esquerres esperàvem un to molt més constructiu i ens vam trobar amb una oposició molt frontal sense cap reconeixement de responsabilitat compartida, i això ens va doldre molt. El president Maragall va dir coses que eren en l’imaginari col·lectiu, i que els temps han acreditat després com a plausibles o presumptament possibles. I no aniré més enllà.

Artur Mas va amenaçar de trencar el pacte per l’Estatut si no retirava l’acusació del 3%, i ho va fer. Aquestes coses són les que donen mala imatge a la política, no?

La mala imatge era posar l’Estatut al mateix nivell que el 3%. Si no s’hagués barrejat amb una crisi d’infraestructures s’hauria arribat a un acord, del Govern i l’oposició, per tornar la confiança en l’obra pública. Aquest joc que busca frases lapidàries per aconseguir un titular acaba desacreditant la política mateixa.